estava parlant per telèfon va i em diu: «Mareta, només digues que sí». Jo vaig dir sí. I em va ben atrapar.
El pare m’ha mirat una estona sense dir res i després ha fet una cosa que sol fer amb mi, però que no havia vist mai que ho fes amb la mare: ha posat la mà damunt la taula del menjador, amb el palmell cap amunt, com esperant que jo posés la meva mà damunt la seva. Ho he fet. I ell ha dit:
–Noia, la nena et va atrapar. Més ben dit, ens va atrapar a tots dos.
–Què vols dir?
–Mira. Ja sé que estimes molt la nena i que vols que sigui feliç. I tu saps que jo també l’estimo i que vull que sigui feliç. Però, i si penséssim alguna vegada a ser feliços nosaltres dos?
No tenia ni idea de què volia dir.
–Nosaltres dos ja en som, de feliços... oi que sí? –he preguntat, molt desconcertada.
Potser no en són, i això seria terrible, però no veia quina relació tenia això amb la meva anada al campament.
–Parlava de nosaltres com a família. Què se n’ha fet del nostre pla tan bonic de llogar una casa al camp, per al mes de juliol, i anar-hi tots quatre plegats?
–Vols dir que si l’Annabel va de campaments, el pla se’ns en va en orris? És això el que vols dir?
Ha fet que sí amb el cap, s’ha tocat el front amb l’índex i m’ha fet un somriure de beneit.
–I doncs! –he exclamat.
–Mmmm... –ha fet ell.
–Oh, Bill, ho sento molt... –he dit.
–I jo també –ha dit ell.
Aquell diàleg no ens portava enlloc. Calia pensar alguna excusa millor.
–Em sembla que l’he esguerrada –he dit.
Ell ha tornat a sospirar. Aquesta vegada ha estat un sospir llarg, profund, i he endevinat que els moments més perillosos havien passat. M’he començat a sentir més segura. Ens hem posat tots dos drets.
–Oi que em faràs un favor, Ellen?
–És clar, el que vulguis. Digues...
–No tornar a fer cap promesa a l’Annabel sense abans consultar-m’ho...
–Naturalment –li he dit, i li he allargat la mà. Ell no ha sabut què fer-ne i jo he dissimulat, com si li volgués arreglar una punta del coll.
–Em vols fer un favor a mi tu –he dit llavors.
–Naturalment.
–Bé, aquest vespre no tenim res a fer. Per què no anem al cine i després a sopar?
Si no deia que sí m’ho passaria ben magre: amb l’esmorzar era més o menys fàcil sortir-se’n, però el sopar era molt més complicat. A més, m’agrada molt el cine.
–Bona idea! –ha dit ell–. Què fan de bo per aquí a prop?
–Brecey and Betsy. He sentit dir que és de por.
–Jo he sentir dir que és força divertida.
–Això volia dir –he dit, freda com un cogombre.
–Per mi, d’acord –ha dit, i ha mirat el rellotge–. Me n’he d’anar, que, si no, arribaré tard. Busca un cangur per als nens i mira la cartellera i tria un lloc per anar a sopar. Jo et trucaré més tard. Bé, té vint dòlars més... Dues ampolles de whisky, dues de ginebra, una de bourbon... Que vindrà avui la senyoreta Schamauss?
–Espera... Avui és divendres, oi? Sí que vindrà, per què?
–Que no em toqui les camises. Potser fa molt bé les altres feines de la casa, però, pel que fa a rentar la roba, és un desastre. Sigues bona noia i renta-les tu, eh maca?... Em sembla que ja no en tinc cap més de neta... Bé, adeu... Tinc tard... T’estimo... –i se n’ha anat fent petar la porta darrere d’ell.
Quin home!
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
