volia dir orgasme i jo li ho vaig explicar, em va dir que preferia fer les traduccions sol. Després se’n va anar i vam perdre el contacte. I jo vaig arribar a la conclusió que un diccionari exclusiu sobre l’amor no era coherent, perquè en restringia el concepte, que era justament el que jo volia evitar.
D’acord. Tornem al diccionari del qual vostè i la senyora Ramujkić repartien còpies. N’hem localitzat quatre versions. Quantes en van fer, vostès?
Només en vam fer quatre. Altres es van anar adaptant i reproduint a partir d’aquestes però no les vam controlar nosaltres. Les dues primeres es van fer en les llengües afganeses, paixtu i dari. Després la Vahida va fer la versió pakistanesa en urdú quan jo vaig haver d’anar a Barcelona. I quan vaig tornar a Sèrbia, a l’estiu, em vaig ocupar jo mateixa de fer la de l’àrab, però a la ciutat de Šid, perquè el govern serbi ja havia desallotjat tothom de les velles naus de l’estació de Belgrad, que van ser destruïdes.
I vostè sap per què es van fer enderrocar?
Aquells terrenys estaven destinats al projecte del Belgrade Waterfront.
Què en sap, d’aquest projecte?
El mateix que tothom: que afecta la zona cèntrica de vora el riu, al barri de Savamala; que és el projecte de construcció més gran d’Europa; que es finança amb quatre bilions d’euros dels Emirats Àrabs i que les expropiacions prèvies van ser polèmiques: una part de la població s’hi va resistir i, fins i tot, hi va haver un mort.
Per tant, vostè ja coneixia el Belgrade Waterfront abans de fer de voluntària?
Sí, me’n vaig assabentar el 2014 quan uns arquitectes activistes locals van organitzar un seminari crític per explicar-ne les repercussions i van tractar d’implicar-hi la ciutadania. Em va impressionar, tres anys després, trobar-me davant d’aquells enormes edificis de luxe en construcció, tan a tocar de les instal·lacions okupades pels refugiats, i veure que era com una competició: a totes dues bandes es construïa a un ritme trepidant. El pressupost, els motius i el que s’hi construïa eren totalment oposats, però la potència era la mateixa.
Vostè considera que el que es feia a les barraques era construir?
Sí, perquè es van fer sistemes d’electricitat i de calefacció, es van fer dutxes, safarejos, un jardí…, fins i tot una mesquita, molt senzilla, sense sostre i amb una font per a les ablucions. Les tanques publicitàries del Belgrade Waterfront amb hotels, habitatges de luxe i zones d’esbarjo miraven d’ocultar-ho, però la presència dels refugiats al centre de la ciutat no solament feia visible la crisi humanitària sinó també el model de la ciutat neoliberal que s’està construint a Belgrad.
I com era la relació que tenia vostè amb els refugiats i els altres voluntaris?
Érem una família improvisada. Els refugiats em deien «Salor Salwekht».
Què vol dir?
Quaranta-quatre.
Per què li deien així?
Perquè jo tenia 44 anys i no podien creure que semblés tan jove. Un d’ells em va dir, astorat: «Que bé li escau a la dona la pau i la llibertat!». Alguns no havien tingut contacte amb gaires dones. De fet el primer afganès a qui vaig convidar a prendre un cafè, em va dir que jo era la primera dona amb qui havia parlat que no fos la seva mare.
Què més em pot explicar de la seva feina com a voluntària?
Que tots els refugiats eren homes i la gran majoria de persones voluntàries érem dones. De vegades pensava en les seves germanes… També em queia la cara de vergonya i no sabia què dir quan em preguntaven com eren els camps de refugiats a Barcelona i els havia de respondre que no n’hi havia cap.
Entre la documentació que tenim de vostè, hi ha una sèrie de retrats fotogràfics de persones que no hem pogut identificar. Qui són?
La majoria són persones amb qui he parlat sobre l’amor.
I per què es tapen la cara?
No s’amaguen de res, el que fan és mostrar davant del rostre alguna cosa que en termes amorosos té més valor que la seva identitat.
M’està parlant d’amor o d’identitat?
Gran part de la teoria contemporània sobre l’amor critica l’amor identitari,3 i ens avisa del perill d’allò que ens aboca a estimar més els que s’assemblen a nosaltres per raons de pertinença, de sang, de raça, de religió, de nacionalitat…
El nacionalisme li sembla un amor perillós?
Sovint pot ser-ho. Però de la mateixa manera que hi ha nacionalismes excloents, colonitzadors, violents i explotadors, n’hi ha d’altres que no ho són. I crec que si hem estat capaços de desconstruir una cosa com el gènere, hauríem de poder desconstruir també el nacionalisme. No sé si m’explico.
Vostè és catalana, oi?
Sí.
Tornem a les fotografies de les persones dels rostres ocults. Com vostè acaba de dir, aquestes persones el que fan és mostrar coses que pel que fa l’amor tenen més valor que la seva identitat, però no sembla que sostinguin coses de gaire valor, no creu?
Sí que tenen valor, el que passa és que són coses que una societat com la nostra descartaria. Però la idea de deixalla i de precarietat lligada a l’amor és fonamental: Eros és fill de la pobresa. S’explica4 en el mite del seu naixement: en una festa d’Afrodita, Pènia, la deessa de la pobresa, es va acostar a la celebració, sense haver-hi estat convidada, per poder pidolar alguna cosa. Mentre s’esperava a fora, va sortir Poros, el déu del recurs, que anava borratxo i es va estirar al jardí a dormir la mona. Pènia s’hi va acostar, va jeure amb ell i se’n va anar quan ja se sabia prenyada. Per això, diu el mite, l’amor és així: sempre està a mig camí de la riquesa i la pobresa, de la saviesa i la ignorància, de l’interès i la generositat. Però qui el va parir és la pobresa.
I digui’m, té títol aquest projecte seu?
Es titula Kao malo vode na dlanu i forma part de la «Trilogia dels conceptes deixalla» (sobre la veritat, l’amor i el treball).
Com una mica d’aigua…?
Sí, …al palmell de la mà.
I per què «veritat, amor i feina» són, segons vostè, conceptes deixalla?
Perquè, malgrat que són conceptes fonamentals, el fet que no siguin quantificables els ha restat valor. Perquè no hi ha període de la història recent que no els hagi explotat i desgastat, fins a buidar-los de sentit. Així que podem dir que ara estan en crisi i són deixalla. Però hem de trobar les maneres de reciclar-la perquè són conceptes als quals la humanitat no pot renunciar sense posar-se en dubte a ella mateixa. S’han de redefinir i transformar. Per sort, l’amor ja té implícita la capacitat de transformar –fins i tot el valor,5 que és una de les transformacions més radicals que puguin existir.
Quantes persones va entrevistar per al seu projecte?
No les he comptades; crec que força. Però a vegades no volien ser entrevistades i havia de fer-ho indirectament, a través d’un debat, d’una xerrada informal o caçant al vol un comentari.
