d’evolució moral més lent que els homes. Segons Gilligan, aquestes dades en realitat posaven de manifest que Kohlberg depenia de criteris morals masculins, com ara una idea de la justícia massa estricta o una concepció dels drets massa impersonal. Gilligan creia que, a diferència del pensament moral masculí, que és formal, legal i imparcial (o sigui, kantià), el pensament moral femení es deixa modular per la interrelació, la cura i l’empatia. La moral masculina persegueix a qualsevol preu allò que és correcte, mentre que la femenina es guia per la preocupació pels altres, especialment pels més propers. L’ètica masculina és poc sensible als diferents plans i projectes de vida dels individus i a la singularitat de les seves demandes. Per superar les seves limitacions, caldria ensenyar una moral orientada –en direcció inversa a la de Kohlberg– cap a la sensibilització de les particularitats i complexitats de cada història humana.
Gilligan probablement ha tingut una incidència directa molt petita en les nostres escoles, però tinc la impressió que la seva defensa de la superioritat de l’ètica de la cura per sobre de l’ètica de la justícia ha acabat impregnant les pràctiques docents, perquè forma part d’aquesta pedagogia New Age que està tan de moda i que tant ha contribuït al predomini de l’emoció com a instrument protagonista de la individualització contemporània. Sigui com sigui, el cert és que l’escola ha acabat valorant més l’ètica de la cura que la del deure.
El fracàs de les posicions de Kohlberg davant de les de Gilligan (entenent-les d’una manera molt ampla) posa en relleu la manca de ressò pedagògic dels projectes d’educació moral contraris al relativisme i partidaris d’establir lligams forts entre l’educació intel·lectual i la moral. Efectivament, la teoria de Kohlberg ens diu que la moralitat es desenvolupa seguint un ordre genètic necessari, com si estigués dirigida per una matriu estructural. En aquest sentit, els valors que en cada moment reflecteix la conducta d’una persona ens mostrarien la seva situació en l’escala del desenvolupament moral. Això fins i tot tindria una aplicació sociològica. El relativisme de les societats modernes seria expressió d’una fase de transició de la consciència moral col·lectiva des d’una moral convencional fins a una moral de principis. Pot ser entès com el símptoma d’una crisi necessària per al creixement moral, atès que, en posar en qüestió els límits de la moral tradicional, obriria la possibilitat de la intuïció dels principis morals absoluts (Kohlberg, 2010). Massa optimisme ben intencionat, sens dubte.
Kohlberg afirmava l’existència d’una relació entre el desenvolupament intel·lectual i el moral, tan estreta que una cultura analfabeta no podria assolir els nivells superiors de la moralitat. Cada nou estadi de desenvolupament moral necessitaria un desenvolupament paral·lel de l’intel·lecte, perquè es construiria sobre operacions intel·lectuals específiques. Així, doncs, el judici moral es correlacionaria fil per randa amb el judici lògic com les dues cares d’una mateixa moneda. Cal ser intel·lectualment madur per raonar bé moralment, però n’hi ha prou amb això per ser bona persona?
Ho confesso de bon començament: no m’agrada la tendència actual a substituir la norma per una emoció més benvolent que eficient, que deixa els alumnes exposats a l’influx dels sentiments immediats i al caprici dels estats d’ànim i que no els ajuda gaire a relacionar-se interpersonalment en l’espai públic. Avui es veu amb reticència la imparcialitat, l’èxit, la independència i l’absència de sentimentalisme. S’oblida fàcilment que la voluntat i la capacitat de mantenir relacions formals educades amb persones amb les quals no sentim cap necessitat d’intercanviar emocions formen part de l’educació cívica. És propi d’una persona educada tenir recursos per tractar de manera cordial coneguts i estranys. La cura de la impersonalitat és essencial per a la convivència democràtica.
Educar no té per què ser sinònim de feminitzar els alumnes i la docència d’acord amb la imatge esbiaixada que tenen de la condició moral femenina certes persones convençudes que la raó té sexe. Si ho creuen així, que ho explicitin a l’entrada dels seus centres perquè els pares puguin triar escola amb coneixement de causa.
Fer de les escoles un lloc de vida no té per què significar convertir-les en guarderies morals.
Vivim en una societat hiperemotiva en la qual la conquesta de la distància justa entre les persones s’ha convertit en una qüestió terapèutica que ha de ser educada, perquè el desvergonyiment no ens ajuda a comunicar-nos. “Volem amorcràcia”, deia una pancarta dels indignats de la Porta del Sol a Madrid. Així estan les coses: a més desafecció política, més mobilització de l’emoció.
Segons MacIntyre (1987), la deriva emotivista de la moralitat contemporània té l’origen en el politeisme axiològic dominant. Jo no tinc tan clara aquesta relació causal. Em sembla observar que el procés de desracionalització de la moral està donant lloc a diferents modes de vida que ja no cerquen un suport teòric (una veritat) que els justifiqui, sinó una intensitat emotiva que els faci autèntics, amb la qual cosa els arguments estan desapareixent de l’espai públic. Ocultats pel bosc de les ofertes de sentiments genuïns, els arguments es confonen sota els llums publicitaris amb l’oferta de terapeutes de tota mena que s’ofereixen com a reparadors del jo que s’ha quedat sense autoestima per tal de retornar-lo a la seva autenticitat. Els terapeutes són els camells del poble.
La indignació moral és l’expressió postmoderna de la moralitat. La podem definir com l’emotivisme ètic que troba més noble la nàusea que l’apetit. I ho fa de manera tan impúdica que fins i tot hi ha rutes turístiques que inclouen entre els seus reclams publicitaris excursions a la pobresa extrema, com les faveles de Rio o el cementiri d’El Caire. És fàcil entendre que la indignació moral no pot ser una bona consellera, es disfressi com es disfressi. La persona moralment indignada no tindrà cap problema a experimentar emocionalment la seva bona voluntat. Però la raó s’experimenta en les conclusions dels raonaments, no en l’emotivitat de les premisses.
Recuperar una certa formalitat en el tracte no és fàcil en un món que sospita de la falta d’autenticitat de tot artifici. Per aspirar a tenir èxit en aquesta pretensió també cal recuperar la dimensió educadora de l’artifici i la racionalitat terapèutica de la distància republicana. Tampoc no és fàcil defensar la relació entre ètica i intel·ligència. Sigui fàcil o no, en aquestes pàgines defensaré el deure moral de ser intel·ligent, perquè la moralitat depèn de la nostra capacitat per projectar-nos més enllà de nosaltres mateixos.
L’exhibició de la manca de valors és un valor?
No cal ser gaire perspicaç per comprovar que a la nostra societat hi ha un consens sentimental molt gran a l’hora de reconèixer la manca col·lectiva de valors. Molt més gran que per definir una moralitat col·lectiva.
El programa electoral de CiU per a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2010 feia esment d’una “crisi de valors, de referents, que afecta l’actitud dels ciutadans i l’autoestima nacional”. Uns mesos abans l’agrupació de Lleida del PSC havia promogut una campanya titulada “Els valors no poden estar en crisi”, en què defensava “la igualtat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat, la llibertat i la democràcia, principalment”. Paral·lelament, l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Martínez Sistach, sostenia que la moral podria haver evitat la crisi econòmica. No ha estat l’únic. Jordi Gual va publicar al diari Avui un article titulat “Una crisi de valors” (13 de setembre de 2009), en què sostenia que, a mesura que “la magnitud de la crisi econòmica s’ha anat fent palesa, comencem a entendre que és la conseqüència d’un llarg procés d’erosió d’alguns valors socials que són fonamentals per al correcte funcionament de l’economia de mercat”. Les queixes sobre la manca de valors són constants a les seccions de cartes al director dels diaris i, en conjunt, als mitjans de comunicació. Vivim en un lament permanent de la manca de valors. Al llarg dels dies que els “indignats” van ocupar la plaça de Catalunya, un gran cartell publicitari, amb les dimensions
