amb objectius valuosos deduïts d’allò que estudien. El secret és que ells encara integraven en un de sol el coneixement que avui, en molts casos, apareix tràgicament escindit entre el que es coneix com a «ciència» i el que es coneix com a «filosofia». Doncs bé, en el text citat, de seguida s’intueix que sota la diagnosi d’insostenibilitat glateixen –ho puc ben assegurar– una pila de ponderacions i debats estrictament científics, carregats a més d’anàlisis històriques de la constitució i l’evolució dels diversos conceptes principals, consciència d’historicitat que multiplica el valor de qualsevol ciència.
Però, a més, en el breu text citat s’apel·la als registres social, econòmic i ambiental, que, com rius afluents, arriben al punt d’aiguabarreig natural: la política. I no pas, per descomptat, la política politiquera, la referida en exclusiva als combats per guanyar el poder i perpetuar-s’hi, sinó la «pràctica política» bona i imprescindible que necessita, com els camps de conreu necessiten l’aigua, un «sistema de valors» que la nodreixi. I aquesta és la clau de volta de tot el llibre: detectar l’emergència, al llarg de la història, dels valors i les valoracions del territori i del paisatge que èpoques diferents, cultures diferents, científics diferents, escriptors diferents, països diferents, governants diferents, instàncies diferents amb múltiples encreuaments de les unes amb les altres, han anat fent emergir, i que ens situen finalment davant del repte majúscul, ètic i polític a més d’estrictament ambiental i social, de la sostenibilitat. Un repte de base ètica –fer possible vides humanes justes i felices ara i en el futur– que, en una societat complexa com la que tenim i tindrem, té un marc polític que, a més, com el mateix problema ambiental, ja és definitivament de dimensions mundials; un repte tot just entrellucat per molts, però encara no, malauradament, portat a una pràctica operativa per tots. I el que té d’interès com a posició que podríem anomenar de compromís és que el «sistema de valors» es considera indispensable per a la solvència de qualsevol pràctica política. Perquè, encara que els autors no hi entrin –tampoc és un fil que els pertoqui d’estirar, almenys no en aquest context–, s’entén que implícitament pensen el que molts altres compartim amb ells: la política sense un sistema de valors –ètics, socials, avui també ambientals– es redueix a un exercici regit per la pura llei de la selva, un exercici de lluita descarnada i «descarnadora» –sit venia verbo– per obtenir posicions i desplegar pràctiques d’un poder molt més a prop del concepte de domini que del de govern, i no diguem ja del de bona governança.
En la línia d’emmarcar la pràctica política en un «sistema de valors», després de tancar un capítol, el 3.3, proclamant obertament que els valors ho determinen tot i que l’ètica és capital, proposen «no perdre’s en discursos confusos i fer palès el repte, moral i també científic, que suposa proposar una ètica veritablement ecològica, no vagament naturalística o sacralitzadora». La idea, que subscriurien els clàssics de la democràcia de diverses èpoques, des d’Aristòtil a Stuart Mill, Rawls, Habermas, Touraine o Flores d’Arcais, és el que podem anomenar «vincle ètic» de la política –compatible amb el científic–, que, a més, com a tret propi de la nostra època, cerca la dimensió socioecològica més enllà de naturalismes o de sacralitzacions poc o molt líriques, però de baix compromís integral i social.
Per precisar aquest «compromís integral i social» genèric, és bo de mostrar algunes de les perspectives concretes, ben estructurades als darrers capítols del llibre, que permeten fer-se càrrec dels múltiples abordatges transdisciplinaris a què ja hem fet al·lusió com a tret propi de l’obra. En efecte, de forma perfectament argumentada en cada cas, els autors plantegen la perspectiva ecològica –la més natural, com és lògic– en argumentar el valor de l’homeòstasi, que hauríem de saber apreciar com un mecanisme funcional de la natura, i fins i tot organitzar-nos políticament per saber-la «comprar al millor preu possible», pensant significativament en el nostre propi interès com a espècie. O la perspectiva cívica, que dedica una crítica fina i perfectament justificada a la denominació d’urbanitzacions per designar unes agressions paisatgístiques que són, ben analitzades, d’allò més incívic, en evident contradicció entre els dos ètims, que no es contradeien pas en origen: civitas i urbs. O la perspectiva educativa, en l’apartat dedicat al paisatge educador, en el context de la idea de «ciutat educadora», materialitzada avui en dia en una associació internacional de ciutats compromeses amb un plantejament obert i no reduccionista de l’educació, que apel·la a compromisos educadors de múltiples agents, no confon l’educació amb l’ensenyament i aprofita totes les fonts –en aquest cas, també el paisatge– per impulsar el creixement cognitiu, però també estètic, ètic i social de tota la ciutadania de qualsevol edat i condició. O la perspectiva econòmica i patrimonial, tenint en compte que el dany ambiental és una externalitat que acaba provocant disfuncions econòmiques importants. Cal conèixer i poder comptar, fins a monetaritzar-les, totes les variants de danys ambientals, que responen a una gran diversitat de funcions naturals tingudes fins ara gairebé per intangibles, però que no ho són i mereixen ser econòmicament valorades per poder-ne exigir el control i el respecte. O la perspectiva constructiva, amb una anàlisi de les múltiples formes d’intervenir en la construcció, l’ordenació o l’«arquitectura» mateixa del paisatge. I, finalment, la perspectiva jurídica, que analitza els instruments amb què, des d’àmbits globals fins a l’àmbit català, es concreta la salvaguarda legal del paisatge, molt necessària però encara insuficient o incompleta en molts aspectes.
El llibre, doncs, conté una gran riquesa conceptual, informativa, argumental, de perspectives i de tractaments polièdrics i transversals sobre la important qüestió plantejada: valors i valoracions del territori i del paisatge. No hi ha ni una ratlla estèril, ni indiferent, ni encara menys mediocre. L’estímul intel·lectual que sentirà qui el llegeixi és d’alta tensió –però procedent d’energia neta i renovable, com voldrien els autors...–; la intel·ligència del lector pot acomplir aquí el seu destí, el que li marca la doble etimologia possible del mot: intus i legere, que seria ‘llegir endins’, o inter i legere, que seria ‘triar entre’; per fidelitat tant a un ètim com a l’altre, aquesta lectura és intel·lectualment rica, perquè ‘fa entendre per dins’ i resulta ‘molt de bo per triar’. I, a més, cal destacar una qualitat que no té res de superficial, contra el que molts pensen: està magníficament ben escrit, amb la qual cosa els autors fan honor i un bon servei al molt desitjable retrobament del rigor científic amb la qualitat lingüística, l’elegància estilística, fins i tot la bellesa literària i, al capdavall, l’òptima comunicació, de què tan mancat està en general el discurs científic. Aquesta altra excepcionalitat –també per bona i per infreqüent, com la de la transdisciplinarietat– és, doncs, molt especialment d’agrair.
Joan Manuel del Pozo
Síndic i professor de Filosofia de la Universitat de Girona
Exconseller d’Educació i Universitats de la Generalitat de Catalunya
Introducció
En termes de paisatge, la collita d’aquests darrers anys és més que notable, a casa nostra. Potser sí que ens normalitzem com a país, també en aquest terreny. I és que el paisatge és un indicador excel·lent per valorar el nivell de cultura, de civilitat i d’urbanitat d’un territori, a qualsevol escala. I encara més: és un indicador idoni per captar l’estima d’una societat pel seu territori i el nivell d’identificació que hi manté. La publicació del llibre que el lector té a les mans seria una mostra d’aquest procés de normalització, de maduració de la nostra societat, que en la darrera dècada ha estat capaç de legislar sobre paisatge, ha endegat màsters i cursos de formació especialitzats en la matèria i ha publicat cada cop més llibres sobre la qüestió, a més de dedicar-hi una atenció especial en els mitjans de comunicació, des de documentals i reportatges a la televisió fins a números monogràfics en diaris de gran tiratge, per no parlar de debats, taules rodones i conferències a tort i a dret, moltes de les quals han estat impulsades per la societat civil.
No sempre
