«Els fets són els fets, però la realitat és la percepció». La reflexió és d’Albert Einstein. Els fets són la fenomenologia, l’objecte de l’estudi científic, que aspira a l’objectivitat. Però els humans percebem els fets a través de la mirada i els interpretem a partir del nostre coneixement o prejudici previ. A la nostra ment, en resulta la idea de realitat, que és el fet objectiu tal com el percebem i l’entenem cadascú de nosaltres. És a dir, que la realitat és la percepció subjectiva de l’objectivitat fenomenològica. Aquesta aparent pirueta retòrica permet de superar el vell contenciós entre objectivistes i subjectivistes. Diem aparent perquè no fa més que reconèixer el procés d’adquisició del coneixement, que ha de propendir a l’objectivació del fet, sense negar la inevitable subjectivació de la percepció.
1.1.1 La mirada i la percepció
A l’efecte de l’assaig present, la qüestió no és menor. No es pot parlar de valors si no és remetent-se a prelacions subjectives, però no es pot parlar de valoracions si no és objectivant els fets que es ponderen. L’exercici no és fàcil. Per això mateix solem defugir-lo. Per això mateix convindria abordar-lo.
A principi dels anys vuitanta del segle XX, el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, esplèndida zona humida del nord-est de Catalunya, incorporà a la seva superfície una antiga àrea agrícola immediata. Jordi Sargatal, director del parc, demanà que un de nosaltres l’ajudés a resoldre el problema de l’impacte paisatgístic causat per un vell canal de rec sobreelevat que travessava l’indret. A fi de sumar dues opinions, recorreguérem al bon criteri de Gaspar Jaén, sensible arquitecte urbanista valencià, que es trobava circumstancialment a Barcelona. Per evitar condicionar-lo, no se li va explicar la natura del problema. En arribar a la zona, exclamà espontàniament: «Fantàstic, quina força vertebradora dóna aquest antic canal a la forma incerta de la plana!». El canal era fenomenològicament el mateix per als tres observadors, però l’arquitecte Jaén trobava ordre i vertebració on nosaltres vèiem alteració ambiental.
Veiem coses diferents quan mirem les mateixes coses. La percepció resulta de comparar les noves informacions amb el referents propis, que són una matriu de coneixements i de valors. La manera d’accedir a aquests coneixements i de jerarquitzar aquests valors varia molt segons les persones. D’aquí vénen els biaixos perceptius. Solen ser biaixos elaborats, fruit d’experiències, lectures i reflexions igualment esbiaixades. Això per als professionals, mentre que per a la majoria de la gent, poc o no gens dedicada a reelaborar percepcions, el biaix no acostuma a venir de la tria personal, sinó de l’al·luvió mediàtic. En efecte, la mirada esbiaixa, però avui dia els mitjans solen substituir la mirada perquè actuen com a ulls putatius davant dels fets.
El desert ha passat d’espantós a fascinant gràcies al cinema, mentre que les gelors hiperbòries, de les quals es fugia com de la pesta, captiven cada cop més persones des que se les associa a roba rutilant i confortable i a vetllades acollidores al voltant de la llar de foc. Per a molts, la valoració del territori i del paisatge depèn dels documentals, de les pel·lícules i dels anuncis. Un encertat film sobre l’èpic procés constructiu d’una línia d’alta tensió a través de boscos impenetrables i hostils induiria a una percepció positiva sobre la xarxa elèctrica i el seu impacte paisatgístic. Podríem dir el mateix dels parcs eòlics, si fossin mostrats en contrapicats esbalaïdors o girant wagnerianament en una daurada atmosfera crepuscular. Tot això ja va passar amb les pel·lícules que, els anys cinquanta i seixanta, exaltaven les perforacions petrolieres, els derricks eruptius i les plataformes off-shore.
Els mitjans de comunicació de masses actuen de prescriptors d’opinió en tots els dominis, inclòs l’ambiental. Seria tot un tema estudiar quins paisatges o formats territorials presenten com a exemplars i quins com a lamentables. L’opinió pública –si més no les opinions del públic, que si filem prim són una altra cosa...– es configura a partir d’aquests estàndards mediàtics, tal com en altres temps eren els estàndards literaris els grans conformadors de l’imaginari col·lectiu. Per això costen tant d’acceptar els nous paisatges postindustrials del segle XXI, com els vinculats a la captació d’energia fotovoltaica o eòlica, sense anar més lluny.
1.1.2 Els referents culturals i la subjectivitat
En cert sentit, tots tenim experiència a identificar i valorar paisatges. Ho fem contínuament. De fet, la nostra percepció de la natura, del territori, àdhuc de la ciutat, és fonamentalment paisatgística. Comprenem l’entorn a partir del que veiem: formes, colors, plans, distàncies... Tot això són imatges que s’organitzen en allò que anomenem paisatges. En la seva accepció més general, els paisatges són això: percepcions sensorials de l’entorn. Unes percepcions fonamentalment visuals, però també sonores o olfactives (Nogué, 2010, cap. IV). A partir d’aquestes percepcions, establim el que és el paisatge «per a nosaltres». Per a cadascú de nosaltres, és clar. Òbviament, hi ha una dosi elevada de subjectivitat, en tot això. El paisatge és subjectiu, en efecte. Tanmateix, la nostra pertinença a un ordre cultural comú, o compartit, provoca més unanimitat de la que es podria esperar a l’hora d’entendre i valorar paisatges de manera inconscient i automàtica.
«L’Argentina és molt diversa», solen repetir els nostres estudiants.(6) «No és diversa: és gran», els rebatem. En efecte, la diversitat és el diferencial de la variació en l’espai o en el temps. Entre La Quiaca, a tocar de Bolívia, i Ushuaia, a la Terra del Foc, hi ha més de 4.000 km, corresponents a més de 32° de meridià (de 22° 06’ 13’’ S a 54° 48’ 21’’ S). La variació paisatgística és gran entre els dos llocs, però amb diferencials petits per unitat espacial. És a dir: no hi ha gaire diversitat, bé que hi ha molta variació al llarg de moltíssim recorregut. Per això l’actitud de l’observador és diferent a l’Argentina que a Catalunya, país petit i, aquí sí, paisatgísticament molt divers. A l’hora de valorar paisatges, la mirada avesada a les plàcides immensitats patagòniques, sensible davant la petitesa (un cartell, una tranquera, un gos que passa...), se satura ràpidament amb l’abassegadora diversitat catalana. Dos contextos territorials i culturals diferents generen dues mirades i dues percepcions paisatgístiques distintes.
La velocitat de l’observador també compta. A peu, els paisatges són diferents que mirats des d’un automòbil veloç. A partir dels anys noranta, hem vist construir i hem resseguit repetidament la ruta austral xilena, entre Puerto Montt i Villa O’Higgins (41° 27´ 50´´ S i 48° 28´ 00´´ S), un trajecte sinuós i accidentadíssim d’un miler i mig de quilòmetres. Al començament era una pista fangosa i estreta; darrerament (2015), una carretera asfaltada prou còmoda. Els mateixos indrets ens han anat semblant paisatgísticament diferents any rere any, en funció de la rapidesa amb què els travessàvem. La velocitat altera el diferencial perceptiu, per això intervé tant en l’apreciació del paisatge. Així doncs, l’escala perceptiva, sigui en termes espacials o temporals, és un element capital perquè la nostra ment identifiqui paisatges.
En tot cas, el paisatge es forma en la nostra ment. Contemplem melangiosament i amb certa inquietud la mar hivernal, experimentem aquell punt d’eufòria davant les pinedes costaneres que brillen contra el cel blau dels migdies estivals, ens corprèn la majestuositat de les grans serralades... Ens recomanem llocs els uns als altres, sense dubtar que tothom els trobarà tan admirables com nosaltres els trobem. Tendim a creure que els llocs –els paisatges, de fet– són com nosaltres els veiem. Perdem la consciència de la mediació cultural i pensem que observem el món sense cap filtre. En realitat, és al revés: som nosaltres que el mirem d’una determinada manera, en part per la mediació dels nostres sentits, en part perquè hem après culturalment a mirar-lo així.
1.2 Ambient: un constructe antròpic
Al contrari del que sovint es creu, una definició, o si més no la d’un fenomen complex, no és tant el resultat d’una certesa com
