ecològica. L’ecologia ens ha ensenyat a comprendre millor el món mediterrani, però no l’ha construït. S’ha indignat amb els que ara el destrueixen, però no té eines pròpies per reconduir el procés. La reconducció de la matriu ambiental mediterrània és un objectiu sostenibilista que només es podrà atènyer mitjançant la implementació de projectes adequats. La sostenibilitat territorial mediterrània ha de ser més que un desig naturalístic: ha de ser un projecte tecnocientífic que superi les disfuncions generades per les externalitzacions del model industrialista neoliberal. Un projecte respectuós amb l’anisotropia espacial, històricament informat, econòmicament viable i socialment sensible.
1.4 Paisatge: l’aspecte del territori
Durant molt de temps, el terme paisatge ha tingut un significat merament escenogràfic, sense a penes altre contingut que els referents estètics. Era emprat en el sentit llatí de locus amœnus, més que no pas en el de prospectus. Però les modernes ciències del paisatge han canviat radicalment aquesta percepció. En efecte, actualment diem que qualsevol fragment de territori, natural o intervingut pels humans, configura un paisatge, és a dir, un conjunt de referents físics i funcionals, susceptible de ser considerat com un fenomen en si mateix. El paisatge reflecteix la realitat ambiental de cada indret, alhora que compendia la història del procés antròpic que s’hi hagi pogut desenvolupar. És per tot això que el concepte paisatge és en realitat un algorisme socioecològic.
1.4.1 El concepte de paisatge
El terme paisatge es va incorporar a les llengües europees pels volts del segle XV. La difusió del terme sembla lligada a la difusió de la pintura de les escoles italiana i flamenca. Als quadres dels mestres italians del Quattrocento, el paisatge hi apareix com un fons vers el qual convergeixen les línies de fuga, que dóna profunditat, equilibri i realisme a l’escena representada (realisme compositiu, s’entén, si bé les escenes representades poden ser del tot irreals). A poc a poc, i de la mà d’artistes com Sandro Botticelli,(11) aquest rerefons va anar guanyant protagonisme, fins a esdevenir, segles més tard, el tema del quadre (Burckhardt, 1860). L’escenari, el lloc on passaven les coses, acabà essent la cosa en ella mateixa. Des d’aleshores, el paisatge va anar esdevenint gradualment la imatge del territori, un tros de món tal vegada només imaginat, però fet d’elements geogràfics reals (López Silvestre, 2003).
Tanmateix, si hom cerca la veu «Paysage» a L’Encyclopédie (Diderot & d’Alembert, 1751-1772),(12) tot el que s’hi diu està referit a la pintura, mentre que les al·lusions als paisatges reals, contingudes en descripcions de territoris i escrites per diferents naturalistes, sempre tenen el caràcter d’espectacles més o menys escenogràfics.(13) No costa gaire veure la connexió entre l’actitud amb la qual contemplem els quadres de paisatges i la manera com habitualment ens col·loquem davant els paisatges o les vistes a les quals donem valor estètic: les expressions «sembla un quadre» o «sembla una postal» són prou eloqüents. Diguem de passada que els enquadraments fotogràfics, fixats en les postals i en les fotos dels catàlegs de viatges o en els nostres propis àlbums de fotos, constitueixen una versió moderna i estandarditzada dels quadres de paisatges, a més de configurar, juntament amb les imatges filmades, un imaginari col·lectiu del qual ens ocuparem més endavant.
Convinguem, doncs, que el paisatge correspon a la imatge o fesomia d’un fragment de territori. De fet, més enllà del significat, l’etimologia de la paraula paisatge en la major part de llengües europees reflecteix aquesta vinculació amb el territori. El prefix land- de les llengües germàniques (landscape, Landschaft, landschap...) o la partícula pais- de les llatines (paisatge, paisaje, paysage, paesaggio...) fan referència a un territori singular, identificable i delimitable. D’aquí la vinculació que s’estableix, no només entre paisatge i territori, sinó també, i de manera encara més concreta, entre paisatge i «lloc». En paraules del geògraf Joan Nogué (2010): «Els llocs són els punts que estructuren l’espai geogràfic, que el cohesionen i li donen sentit. No són simples localitzacions [...]. Els éssers humans creem llocs en l’espai, els vivim i els omplim de significació.»
El tema ha estat tractat a bastament per l’ecòleg Fernando González Bernáldez (1981; 1985; 2011, apartat «Paisajes canónicos»). Fa notar la naturalesa més o menys antròpica dels paisatges que contemplem i, especialment, la manera sovint no premeditada amb què s’han anant configurant: «Només una ínfima part del nostre paisatge és el resultat d’un paisatgisme ‘voluntari’, fet de forma intencionada i conscient per a la promoció de característiques estètiques i visuals.» En efecte, la gran majoria dels paisatges no responen a cap propòsit previ, i menys encara a una intenció estètica deliberada. Són el resultat d’intervencions funcionals orientades a un millor aprofitament del territori. Per «crear» llocs i paisatges no cal ni tan sols intervenir-hi materialment, n’hi ha prou a projectar-hi significat a fi que s’integrin en l’imaginari paisatgístic col·lectiu. Els paisatges són expressió del territori i, alhora, per la singularitat i la dimensió cultural i emocional, elements essencials de la configuració dels llocs. Per tot plegat, en definitiva, el paisatge és el consecutiu, no il·latiu, aspecte no premeditat del territori.
Un cas paisatgístic particular seria el del mar. El paisatge marí és un no-paisatge. El mar té història, però a penes memòria, perquè es desfà constantment en l’horitzontalitat resilient. El mar reflecteix les condicions ambientals del moment, que esborra de seguida del registre perceptiu per raó de la seva deliqüescent inconsistència paisatgística: després de la tempesta, torna la calma. Com a màxim, són els fons marins –que ja no són el mar, sinó la terra submergida– o bé els humans que exerceixen de mariners o de pescadors, qui conserva els records i els registres històrics, és a dir, la memòria. Per descomptat que en la composició de les aigües poden rastrejar-se una infinitat de dades històriques reveladores, però això ens situa en un pla perceptiu diferent del pròpiament paisatgístic. El mar, un dels paisatges pictòrics més apreciats, és un no-paisatge socioecològic. En el millor dels casos, és un paisatge efímer, invariablement substituït per ell mateix sota un altre aspecte, a cada segon.
1.4.2 Del paisatge al paisatge passant pel territori(14)
Al principi va ser el paisatge. Van ser diferents paisatges, en realitat. En efecte, hi ha hagut una llarga seqüència de paisatges preantròpics (és a dir, anteriors a l’aparició dels humans), deliciosament recreats, amb més o menys fortuna, en representacions fascinants. «Paisatge del Carbonífer», diu el cartellet museístic sota un diorama inquietant ple d’enormes falgueres que regalimen humitat. «Paisatge del Juràssic», diu un altre en què diversos dinosaures s’esbatussen. Tots aquests quadres són evocacions del paisatge d’abans del paisatge. Paisatges de territoris que, d’acord amb les actuals convencions, no eren tals territoris, en la mesura que no hi havia hagut encara aprehensió ni regiment humans. Però eren paisatges, composicions espacials d’aquelles realitats extintes.
Després van venir els paisatges d’ara. Vam aprendre a valorar-los gràcies a mirades exquisides, necessàriament «de lletres», ja que a la ciència experimental li faltaven encara alguns segles de cocció. Paisatges antropitzats, vistos i descrits pels clàssics, resumibles en qualsevol apunt infantil espontani: una casa, un camí, un camp i un bosc. Ara els nens s’han tornat estadísticament urbans i dibuixen altres coses, però en el fons és el mateix: una casa, un carrer, diversos cotxes, una fàbrica... Com hem vist, amb el Renaixement, el paisatge europeu entra en l’art, indici d’un interès territorial incipient. Després va arribar el frenesí geogràfic i la descoberta de mons intactes, cosa que va portar el gust per l’escenografia paisatgística. D’aquesta manera, el paisatge esdevingué un objectiu pictòric grandiloqüent.
Fins que vam rescatar el paisatge quotidià.
