Tot això construït sobre una matriu biofísica consistent, sense la preexistència de la qual estaríem parlant de virtualitats.
Per a la majoria dels estudiosos del tema, el territori és l’espai conformat pels humans, percebut en termes de paisatge. Geògrafs i naturalistes diversos han assimilat sovint territori a matriu biofísica o, com a màxim, a matriu ecològica; relliscada desitjablement corregible i en tot cas menor que la dels seus oponents dialèctics –o simplement competidors gremials–, els quals tendeixen a ignorar l’existència, o almenys el pes, d’aquestes matrius. O sigui, no hi ha pròpiament territori sense transformació antròpica, però menys encara sense matriu subjacent. Sobre la matriu (clima, substrat, sòl, relleu, hidrografia, vegetació, fauna...), hi opera la capacitat transformadora humana –que, de fet, no passa de manifestació sofisticada d’aquesta mateixa matriu, però val més no perdre’s en subtileses– i conforma un espai territorial. Un espai sotmès a múltiples usos (extractius, agrícoles, residencials, industrials, viaris) que justament per això diversifica fins al deliri l’aspecte o, el que és el mateix, multiplica els paisatges.
1.4.3 El paisatge algorísmic
Els paisatges contemporanis de la majoria dels països –en tot cas, de la totalitat dels països industrialitzats– són paisatges construïts. El procés s’inicià molts segles enrere, de la mà de les transformacions introduïdes per l’activitat agrícola i ramadera. Modernament s’ha arribat a nivells molt avançats en aquest procés de construcció del paisatge mitjançant la presència dominant d’edificis i infraestructures. Aquesta construcció de paisatge edificat és un element capital de la reflexió socioecològica moderna, però no ha de fer perdre de vista el procés secular de construcció paisatgística no edificativa dut a terme pel món rural tradicional i, actualment, per l’activitat agropecuària de caràcter industrial.
Hom pot parlar de paisatge tropical o de paisatge medioeuropeu sabent que darrere aquestes locucions es compendia molta informació climàtica, edàfica –i àdhuc geològica–, biològica i antropològica, és a dir, històrica, agronòmica, urbanística, social i política. És per això que expressions com «paisatge anglès» són menys frívoles que no poden semblar, perquè al darrere s’hi parapeten el clima medioeuropeu i atlàntic, els boscos planocaducifolis, els relleus suaus i la continuïtat de la catifa vegetal –elements que signifiquen escàs risc d’erosió hídrica indesitjada i productivitat forestal i agropecuària elevades–, és a dir, l’agricultura extensiva de vegetals herbacis no irrigats, els prats amb closes i també les carreteres estretes i resseguides per tanques, les casetes amb teulades a dues aigües i tota la filosofia socioeconòmica que es deriva d’una forma ancestral d’explotació d’aquest espai, amb manors i cacera de la guineu inclosos.
Més encara. Darrere d’aquesta expressió s’amaga una determinada concepció de la propietat que, a través d’una estructura cadastral concreta, fa possible l’existència de finques de proporcions i disposició precises, hi ha una forma d’entendre l’ús de l’espai privat que en certa manera el converteix en usufructuable per part de tercers, en la mesura que les dimensions dels camps i la distribució de les tanques permet la permeabilitat circulatòria dels senyors que munten a cavall, però potser no dels camperols que es desplacen a peu. Quan parlem de «paisatge anglès», en realitat parlem de tota la forma de concebre l’apropiació del territori i l’activitat econòmica que és pròpia de la cultura britànica. Passa el mateix quan parlem de «paisatge mediterrani», expressió que remet a una manera d’estructurar el territori que, a grans trets, ja fou explicitada per Marc Porci Cató Censorí, Cató el Vell, en el segles III-II aC (Cató, 1927; Boada, 2009). Mantenir un tipus determinat de paisatge equival a mantenir una manera determinada d’entendre les relacions dels humans amb l’entorn, és a dir, mantenir un algorisme socioecològic determinat com a expressió i suport material d’un algorisme socioeconòmic determinat (Folch, 1999).
Però les actuals ciències del paisatge van més enllà d’aquesta relectura de la terminologia literària per construir tot un edifici cognitiu que permet d’interpretar millor la realitat territorial. El paisatge és la interfície que permet «visualitzar» el territori. El paisatge, que es veu, és una derivada segona del territori, que és subjacent sota el paisatge.
1.4.4 Les tipologies paisatgístiques
D’acord amb les consideracions anteriors, pot establir-se una primera diferenciació entre paisatges naturals i paisatges construïts.
Els paisatges naturals o espontanis coincidirien sensiblement amb la matriu biofísica. Serien els paisatges d’abans dels paisatges, és a dir, l’aspecte del territori abans del territori, perquè correspondrien a espai no sotmès a l’acció antròpica ni objecte d’apropiació humana. Són els paisatges «verges» que tant fascinen els viatgers o els lectors de novel·les. En realitat, aquests paisatges no existeixen, o quasi no existeixen. En efecte, a penes queda un racó del planeta que no hagi experimentat l’acció humana de manera més o menys intensa. Tanmateix, l’embadaliment per l’espai extraurbà en una societat hiperurbanitzada com la nostra fa que qualsevol territori escassament edificat sigui percebut com a «natural» o «verge». Els abusos dialèctics en relació amb això són constants, fins i tot exagerats, car hom arriba a qualificar de naturals o verges zones manifestament silvopastorals o àdhuc agropecuàries. És la mateixa manera esbiaixada de veure que considera que «viure a la natura» és tenir una casa a pagès.
La majoria de paisatges, per no dir tots, són paisatges construïts, és dir, paisatges resultat de l’alteració antròpica de la matriu biofísica. Aquesta alteració pot revestir graus i intensitats molt diversos, des de la recol·lecció habitual quasi imperceptible i discreta, fins a la transformació profunda que representa un artefacte urbà. Òbviament, «construït» no equival a «edificat». En els paisatges urbans, i en molts de rurals, la construcció comporta edificació, naturalment, però hi ha moltes construccions paisatgístiques que no tenen res d’edilici. Les rompudes, les artigues, els conreus, els boscos secundaris, els prats pasturats, etc. són formes de construcció paisatgística que no comporten edificació o que, en tot cas, comporten edificacions d’impacte escàs (cabanes de pastors, tanques, etc.). La gradació de situacions és enorme, tanmateix. Així, les feixes agrícoles o els marges de pedra seca són construccions contundents que fins poden arribar a ser titàniques (andenes andins, terrasses arrosseres asiàtiques o feixes de muntanya a la Mediterrània), baldament responguin a la mateixa idea que qualsevol modest muret de contenció, imperceptible en uns conreus a penes ondulats. Els paisatges construïts, doncs, despleguen un crescendo antròpic que va des dels paisatges (construïts) rurals menys intervinguts i escassament edificats, o no edificats en absolut, fins als paisatges (construïts) urbans d’edificació intensiva, on quasi tot és obra de la mà humana (fins i tot l’arbrat viari o els jardins, és clar).
A causa del protagonisme paisatgístic creixent de les ciutats, cada vegada prenen més significació els paisatges de contacte o de dissolució urbana en l’espai rural circumdant. Per això val la pena de dedicar-los una atenció especial. En efecte, la ciutat moderna es dilueix en el territori. La imatge d’un espai urbà nítidament separat del camp per unes muralles poderoses pertany a un passat ja gairebé remot. Però fins i tot ja lliures de muralles, les ciutats «s’acabaven» de manera relativament neta fins fa poques dècades o, a tot estirar, presentaven una banda de transició de proporcions modestes. Això no és així en l’actualitat. Cal parlar d’un cada cop més dilatat espai paraurbà, en què prosperen activament almenys tres tipus de paisatges abans desconeguts (Folch 2003, apartat «Las tipologías paraurbanas»).
En primer lloc, hi ha el paisatge periurbà, que seria un espai urbà incipient i poc estructurat, ubicat precisament a la perifèria urbana (de fet, l’espai paraurbà es va reduir al periurbà durant molt de temps) i que constitueix una corona de geometria diversa, normalment d’escassa qualitat urbana: acull els barris perifèrics poc estructurats, els grans equipaments esportius o comercials que
