que cal remoure mitjançant ponts, túnels o rebaixos correctius. El que començà essent la tímida transformació d’una incommensurable matriu complexa ha esdevingut una activitat banal i aparentment autònoma. Igualment, les concepcions econòmiques dels segles XIX i XX consideraven que la matriu biofísica era aliena als processos econòmics, fins al punt que alguns dels seus components productivament essencials (l’aigua, el sòl, el clima, etc.) eren béns lliures irrellevants. Tanmateix, i avui més que mai, aquests factors pretesament secundaris tenen un valor enorme, només cal remetre’s a les conseqüències que tindria alterar-los (canvi climàtic, recursos minvants, incendis forestals, inundacions...).
El cas és que el resultat de les interrelacions entre la matriu biofísica i les transformacions de l’activitat humana és la matriu ambiental, i el paisatge és una de les principals expressions d’aquestes interrelacions. La seqüència correcta processalment seria: matriu biofísica (paisatge preantròpic), transformació discreta de la matriu biofísica en matriu ambiental o espai territorial (paisatge antropitzat), transformació profunda i fins i tot deletèria de la matriu en territori vacil·lant (paisatge degradat), compromís prudent de transformació i gestió (paisatge sàviament humanitzat).
El diàleg permanent entre els condicionants biofísics i les estratègies de transformació del territori fan que la matriu ambiental no sigui permanent ni immutable. Cada canvi genera una modificació de la matriu. Fins ara, i amb comptades excepcions, la matriu ambiental ha estat una mera conseqüència involuntària d’aquestes modificacions. S’ha projectat la transformació, però no pas els resultats ambientals de la transformació. La matriu ambiental era –és– el resultat de transformar la matriu precedent, però no pas cap objectiu a aconseguir de forma deliberada. Arribar a disposar d’una determinada matriu ambiental, configurada d’aquesta o d’aquella manera, encara no és un objectiu projectual. Determinades escoles ho propugnen i avancen en aquesta línia de projectar la nova matriu ambiental juntament amb els projectes constructius, però encara són l’excepció.
De tot plegat se’n deriva la conveniència de projectar la matriu ambiental, és a dir, de conformar-la deliberadament, en comptes d’esperar que prengui forma aleatòriament. Els condicionants bioclimàtics, geomorfològics, hidrogeològics i ecosistèmics que constitueixen els elements essencials d’aquesta matriu no es poden ignorar.
1.3 Territori: un algorisme socioambiental
El territori resulta de l’apropiació antròpica de l’ambient. Per als ecòlegs tradicionals, i de retruc també per a molts ambientalistes, conservacionistes i ecologistes, els humans hem alterat l’ambient i per això hem deteriorat el territori. Confonen territori amb matriu territorial, amb matriu biofísica prèvia a la construcció del territori pròpiament dit. El territori dels ecòlegs sol ser la matèria primera territorial dels enginyers i dels urbanistes. Per això l’ecologisme veu destrucció de la natura on altres veuen construcció de l’espai territorial.
1.3.1 El concepte de territori
No és fàcil fer una aproximació encertada al concepte de territori. El terme resulta prou familiar per a quasi tothom, però poques persones l’utilitzen en el llenguatge quotidià. En realitat, solen tenir-ne una noció confusa. Els professionals de la biologia, de l’ecologia, de la geografia, de l’arquitectura o de l’economia sí que l’incorporen al discurs, però amb el mateix grau de confusió, perquè s’hi refereixen des de premisses diferents. La polisèmia del terme territori és deguda a la segmentació dels punts de vista de les diverses disciplines i a la migradesa relativa de les eines cognitives respectives.
«L’espai és un lloc de poder, mentre que el territori és un producte del poder», sosté el geògraf suís Claude Raffestin (1980). És una afirmació interessant. S’hi confronten espai i territori. El primer és un ens abstracte que cal entendre com un atribut de les coses, com una de les condicions de possibilitat de la seva existència. Les coses no són o passen ‘en’ l’espai, sinó que són i passen ‘amb’ l’espai, que n’és part constitutiva. Els nostres cossos són ens dimensionals, són espai. Erròniament es diu que ocupen espai, com si l’autèntic espai fos buit. Els humans, com la resta d’éssers de la biota, també som part de l’espai i recorrem espai; ens hi adaptem o l’ajustem a les nostres necessitats.
Tanmateix, la configuració de l’espai en objectes, posicions, relacions i llocs no és quelcom donat, sinó que es produeix. Les plantes ocupen determinats llocs, delimitats segons les característiques del sòl, de la insolació i la disponibilitat d’aigua, de la direcció dels vents dominants, etc. Els animals excaven caus o construeixen nius, tenen terrenys de caça i, escampant sons o olors corporals, delimiten territori (ara sí!). Aquestes configuracions espacials funcionals són el territori, el qual –qüestió fonamental– és objecte de delimitació i d’apropiació.
Vegem ara què passa amb els humans. La situació de partida, referida als homínids primitius, seria equiparable a la de qualsevol altre primat. Tanmateix, el desenvolupament cultural i tecnològic, en un procés incremental i d’efectes acumulatius, ha fet que, tot i que cap dels elements naturals que constitueixen espai (aire, aigua, roques, sòl, relleu, biota) sigui creació dels humans, les configuracions espacials que els inclouen tinguin cada cop més la seva empremta. Són aquestes configuracions espacials, aquestes espacialitats concretes,(9) el que d’una manera general podem considerar com a territori. I és respecte dels humans que les característiques de delimitació i apropiació adquireixen una transcendència decisiva: els drets de propietat, les fronteres, la sobirania dels estats, els conflictes per l’apropiació de terres i recursos... Per això Raffestin parla del poder: atorga a l’espai la condició d’escenari i considera el territori com a resultat del poder sobre aquest escenari, com una configuració espacial concreta que n’és l’expressió. Aquesta condició del territori com a configuració espacial concreta, delimitada i objecte d’apropiació, respon a diversos graus d’humanització. És expressió del poder que hi actua i se’ns presenta sota l’aspecte de paisatge. Per això hem gosat definir el territori com el fragment de superfície planetària configurat d’una determinada manera i administrat per una col·lectivitat humana concreta (Folch, 1999).
Per als amants de les classificacions, anys enrere vam proposar una tipologia d’actituds perceptives davant el territori (Folch 2003, apartat «Las diferentes percepciones del hecho territorial»). Així, hi hauria una actitud productivista, que considera el territori tan sols en termes de generació de béns de mercat i que, en conseqüència, el tracta com si fos una nau de fàbrica, on tot s’ubica, es canvia o es llença en funció del moment productiu; una actitud utilitarista per a la qual el mateix territori és moneda de canvi, una cosa purament venal que canvia de valor segons variï el preu del sòl; una actitud funcionalista, d’acord amb la qual el territori és l’espai pel qual circulen els béns i els fluxos, i tot s’ha de supeditar als efectes d’això; una actitud formalista, que el contempla des d’una taula de dibuix, com si fos una escultura o un monument, la funció del qual fos respondre a les línies de fuga o l’equilibri de volums; una actitud patrimonialista, preocupada sobretot pels drets de la propietat i les transmissions generacionals; i una actitud naturalista, procliu a considerar oportú només allò intocat, o com a molt allò rústic, per a la qual les úniques transformacions mancades d’interès són les executades per la mà humana. Darrere de cadascuna d’aquestes actituds es pot veure l’estereotip esperpèntic de l’economista, del promotor, de l’enginyer, de l’arquitecte, de l’advocat o de l’ecòleg, reduïts al seu costat menys presentable.
Totes aquestes actituds són fàcilment rastrejables en la realitat quotidiana. La política agrària de la Unió Europea, la famosa PAC, engega a rodar segles de paisatge agropecuari mediterrani i condemna camps d’oliveres centenàries a la desaparició com qui canvia els mobles de lloc, però és que ja molt abans algú va decidir posar fi a les deveses ibèriques sense necessitat d’instruccions comunitàries.
