confessables. Es comprèn que, fet i fet, l’actitud naturalista sembli la més noble, ja que, tot i ser tan esbiaixada com les altres, persegueix objectius desinteressats. En tot cas, la naturalesa sistèmica i complexa del territori desautoritza tots aquests simplismes. D’aquí que sembli raonable inclinar-se per un posicionament holístic que tracti de generar una metapercepció, resultat de considerar tots els punts de vista disponibles. Ben mirat, «els fets» de què parla Einstein són justament això, la metarealitat de totes aquestes realitats perceptives parcials.
1.3.2 La matriu territorial
En termes espacials, el territori ha de ser entès com una malla de fenòmens, com una matriu de punts i contrapunts interconnectats els uns amb els altres. Les malles emprades en el dibuix informatitzat per fer simulacions o construccions tridimensionals expressen molt bé aquesta situació perquè, al capdavall, no són més que una simplificació formal de la realitat arquitectònica o territorial que representen. A la conca mediterrània en general, això és particularment cert, després de tres mil·lennis de forta antropització.(10)
Pocs territoris són isotròpics. Els mediterranis no ho són gens. El relleu, la hidrografia i les zones climàtiques estableixen un mapa de partida asimètric que les transformacions antròpiques solen exaltar. Per començar, cal considerar l’orografia i la hidrografia, que de fet són conceptes correlatius. Les aigües s’escolen per les línies de màxim pendent i generen rius que excaven valls consolidadores i exaltadores d’aquests pendents de màxima significació. L’acció fluvial, d’acord amb pluviometries més o menys considerables i més o menys irregulars, incrementa la contundència orogràfica, més encara com més fàcilment erosionables siguin els substrats. En indrets escassament muntanyosos, les aigües tenen poca energia potencial i excaven valls relativament modestes, mentre que en llocs d’orografia poderosa, l’acció fluvial potencia encara més els accidents del relleu.
El substrat geològic té també un paper capital a l’hora de configurar la matriu física d’un territori. La geologia de base, i encara més les anomenades formacions superficials –els materials aflorants, transformats per l’acció meteoritzadora de l’atmosfera i pels fenòmens erosius–, condicionen el comportament mecànic del substrat i els processos edafogènics, és a dir, de formació dels sòls. Una hipotètica heterogeneïtat en la disposició d’aquest substrat i d’aquestes formacions incrementa l’anisotropia de la matriu. Cabalment, és el cas de l’àmbit mediterrani, on afloren materials geològics de característiques molt diverses.
L’anisotropia geològica i geomorfològica sol propiciar l’anisotropia bioclimàtica. En efecte, la zonació climàtica latitudinal es veu interferida per les variacions altitudinals. Així, pujar muntanya amunt equival, en certa manera, a ascendir cap al nord. Els salts hipsomètrics (és a dir, les variacions d’altitud) són molt importants a la conca mediterrània, amb diferències de cota de milers de metres entre la línia de costa i cims situats ben a prop del litoral, i per això les variacions bioclimàtiques hi són tan accentuades. L’acció temperadora del mar tampoc no és aliena a aquestes variacions, a causa de la seva enorme inèrcia tèrmica i de la generació de fenòmens meteorològics específics (boirines, marinades, etc.) de gran importància local que propicia. En definitiva, l’àmbit mediterrani presenta una anisotropia territorial acusada. En bona lògica, això exigiria una gestió territorial diferenciada, és a dir, adequada a cada conjunt concret de circumstàncies. Malauradament, aquest no sol ser el cas.
Les transformacions afecten d’una manera especialment evident les àrees construïdes, però els espais lliures també n’han resultat concernits. Tot l’espai agrícola n’és un exemple, tant per les rectificacions morfològiques (aplanaments, feixes, marges, camins, canals d’irrigació, etc.), com per les pròpiament agronòmiques (rompuda i extensió ulterior de les espècies conreades). Però l’espai forestal i pecuari també ha estat molt transformat, fins al punt que la majoria de pastures o de boscos són actualment formacions secundàries, és a dir, comunitats integrades per espècies més o menys espontànies, però mantingudes –en termes d’estructura i de composició florística, i a fi de propiciar-ne una productivitat més gran– en estadis allunyats de la potencialitat final de la matriu biofísica.
1.3.3 El territori com a sistema
El resultat final és un territori mediterrani d’estructura puntillista, una mena de mosaic més o menys pixelat que desdibuixa la lògica de la matriu inicial i que encripta completament la successió latitudinal esperable per raons macroclimàtiques. Aleshores, la idea de creure que la transformació antròpica ha permès prescindir dels condicionants biofísics tempta l’observador poc atent. Però aquest aspecte pixelat dels territoris mediterranis, tan antropitzats, no ha d’emmascarar la percepció de la matriu biofísica subjacent, tothora condicionadora de les opcions de transformació que es vulguin prendre ulteriorment. D’aquesta manera, a les àrees mediterrànies humanitzades –que són la majoria–, sobre l’anisotropia de la matriu se superposa un segon estadi igualment anisotròpic. La intersecció de les dues capes configura el paisatge territorial tal com el veiem avui dia (Marull, 2009).
Aquesta malla anisotròpica consta de nusos i de segments internodals, de manera comparable a una xarxa de pescar. Els nusos serien els punts amb una concentració més gran de diversitat, és a dir, els llocs on els fenòmens de cada capa s’exalten en coincidir en l’espai. Són les zones amb més significació territorial i amb més interès paisatgístic, i sovint també les àrees amb més valor escenogràfic. L’alternança de punts i segments confereix una gran varietat al territori, alhora que atresora potencialitats latents per refer la malla en cas de maltempsada.
La conservació de la malla d’intersecció entre la matriu biofísica i la capa d’intervencions antròpiques és una garantia d’estabilitat territorial, car tots els elements en joc i el resultat de combinar-los són presents en espais relativament petits. S’estableixen interfícies i petites solucions de continuïtat locals, molt interessants en termes de sostenibilitat territorial. Vetllar perquè aquesta riquesa d’origen antròpic no es perdi és un objectiu no menor, en termes sostenibilistes.
La visió sistèmica del territori implica abandonar els processos de mera juxtaposició dels sistemes (urbà, productiu, de comunicacions, energètic...), cosa que comporta una nova visió estratègica i planificadora dels fluxos, les relacions, les vores i les superposicions. Les xarxes són discontínues, mentre que la matriu és continua; alhora, cadascun dels subsistemes territorials no genera efectes neutrals, ni sobre la resta de subsistemes, ni sobre la matriu ambiental. En definitiva, la sectorialització de les estratègies i de la planificació, malgrat que es tracti d’una necessitat metodològica possiblement irresoluble, ha d’abordar-se des d’una òptica relacional per ser efectiva.
El diàleg permanent entre els condicionants biofísics i les estratègies de transformació del territori fan que la matriu ambiental no sigui permanent ni immutable. Els canvis en els usos dominants del territori, la juxtaposició de xarxes i les modificacions ambientals profundes (des d’un transvasament fins a la regeneració forçada d’un aqüífer), generen una nova matriu ambiental que interacciona de manera diferent amb les noves propostes d’ordenació. La matriu ambiental, per tant, presenta preexistències variables amb diferents nivells de consolidació, cosa que genera un sistema complex, no immutable, amb diferents graus de llibertat, que cal conèixer i integrar a l’origen de les decisions espacials.
El territori mediterrani, complex, fràgil i fortament antropitzat, està molt necessitat d’aquesta actitud projectativa. Cal projectar l’ambient, a la conca mediterrània més que a la majoria dels altres llocs. Hem de projectar la matriu ambiental, o sigui el procés transformador de les preexistències biofísiques. La matriu ambiental no pot ser una conseqüència, sovint indesitjada de tan negativa com resulta. La matriu ambiental ha de ser un objectiu projectat i executat, de la mateixa manera que projectem
