La Xina «castiga» els informadors
L’Observatori 19
Crespons negres en portada
La promoció del debat mundial
Qüestionament general
Alguns temes a debat
Cloenda. La responsabilitat del narrador
Notes
Selecció bibliogràfica i videogràfica
Annex 1
Primer any del virus: cronologia mínima
Annex 2
Fonts i referències sobre la Covid-19
Annex 3
Glossari, acrònims i abreviacions
Un entre tants: una crònica de l’angoixa periodística pel coronavirus
Vicent Partal
El dilluns 9 de març de 2020, al migdia, una dotzena de periodistes de VilaWeb estàvem asseguts en la sala de reunions del diari, disposats a fer l’habitual sessió de repàs de la setmana que entra. Aquella sala no té ventilació directa i al voltant de la taula que la presideix estàvem tots sense mascaretes ni distància de seguretat. La pandèmia ja era el tema de la conversa, però ningú de nosaltres no la veia com la cosa que només unes hores després havia d’alterar la nostra vida, la de la nostra societat i la del diari. Fins i tot hi havia encara qui defensava que allò no passaria de ser una grip, cosa que cal dir que en aquell moment també deien algunes autoritats i fins i tot alguns experts.
Jo acabava de tornar de Xipre, sense saber que aquell avió que havia agafat seria el darrer que agafaria en més d’un any i mig. Aquell inici d’any havia estat intens en viatges i ja tenia molts compromisos aparaulats, que em feien pensar que acabaria sent un altre any de fer molts quilòmetres. L’havia començat a París pel Cap d’Any, després havia volat a San Francisco per a fer una xerrada a la Universitat de Stanford i més tard havia anat a Xipre. Poc que em podria imaginar aleshores que allà s’acabaria tot, abruptament, que no tornaria a trepitjar l’aeroport del Prat i que restaria tancat al país, a Barcelona i fins i tot a casa meua, durant mesos i mesos. La frontera es va reduir tant, es va fer tan estreta, que durant molt de temps no vam ni tan sols poder eixir del nostre municipi.
La meua preocupació per la pandèmia era, per motius familiars, tan alta com inconcreta, però vaga. Pocs dies abans, la meua menuda havia tornat de Taiwan, on vivia des del setembre anterior, i els seus darrers dies a Àsia els havíem viscut amb molta angoixa per si tancaven les fronteres i no podia tornar. Però ho vèiem encara tot com una cosa que «passava allà». La nit que ella va arribar, en un dels darrers vols que van eixir de Hong Kong, ens va estar traduint històries dels mitjans xinesos, inclòs aquell famós vídeo en què els ciutadans de Wuhan cridaven des dels balcons, confinats. Quantes vegades, durant el nostre confinament posterior, vaig recordar que en veure allò la meua resposta va ser comentar com d’agressives eren les autoritats xineses i com d’impossible em semblava que això passés a Europa. Santa innocència o santa ignorància!
La reunió a VilaWeb era dilluns, i dijous mateix, en vista del gir dels esdeveniments, vam decidir tancar la redacció, enviar la gent a casa i fer tots teletreball. Va anar així de ràpid. L’endemà, divendres 13, el govern espanyol usurpava les competències de totes les institucions i declarava l’estat d’alarma, i tots nosaltres, ciutadans i periodistes, entràvem oficialment en el període més difícil que ens ha tocat viure.
Explique tot això, faig aquest testimoni personal, només com a mostra. Soc un entre tants. Tots els periodistes i tots els diaris vam passar pel mateix. Per la mateixa dificultat per organitzar el nostre treball fora de la redacció a base de WhatsApp i videoconferències i sense comptar amb aquest espai col·lectiu que, en definitiva, ens fa ser el que som. Tots vam passar per la dificultat de comprendre què estava passant i què caram era allò a què ens enfrontàvem. Tots vam discutir la responsabilitat social i ètica de saber com explicar les coses als nostres lectors.
A La gramàtica del virus, Josep Gifreu parla de tot plegat, amb una mirada molt profunda, global i àmplia. I per això m’agradaria explicar una anècdota concreta que crec que ajudarà els no periodistes a entendre què ha significat, concretament, viure i treballar assetjats pel coronavirus.
Tant en referir-se, a l’inici del llibre, als relats de la pandèmia com, sobretot, en parlar dels valors del periodisme, Gifreu reflexiona especialment sobre la nostra responsabilitat, que ha estat posada a prova de manera intensa. I hi ha, en aquest sentit, una nit que estic convençut que jo no oblidaré mai.
Era la del 24 de març del mateix any. Un equip de periodistes de VilaWeb (format per Josep Casulleras, Roger Graells, Josep Rexach i Odei Etxearte) havia aconseguit un document extremament confidencial elaborat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. S’hi explicava que en aquell moment hi havia 878 llits d’UCI repartits per tots els hospitals i centres mèdics del Principat i que 686 ja estaven ocupats per malalts de Covid-19. Allò era greu, però ho era encara més la previsió. Es preveia que al juliol s’arribaria a la xifra de 4.822 casos greus. I les xifres que s’hi explicaven feien esgarrifança, especialment el càlcul de morts.
A aquelles alçades, i recorde que només havia passat una setmana des del moment en què havíem abandonat la redacció i havíem passat a fer teletreball, la situació, l’ànim, havia canviat totalment. Jo havia creat un grup de WhatsApp amb metges que treballaven en hospitals de tots els Països Catalans, i el que m’anaven descrivint era horrorós. Sense pal·liatius. I havia quedat impactat com poques vegades en veure a la RAI la famosa escena dels camions de l’exèrcit emportant-se taüts i més taüts de Bèrgam. Si una setmana abans algú podia pensar-se encara que no n’hi havia per a tant, ara ja era impossible no ser conscients que la nostra vida havia canviat completament.
El document de Salut, en aquell context, tenia un valor altíssim que no podíem ocultar als nostres lectors. Però, al mateix temps, era un document duríssim i jo em plantejava fins a quin punt era justificable, èticament, explicar a la gent que el Govern pensava que tants i tants d’ells moririen aviat (sobretot perquè allò no era un fet, que hauria implicat una reacció diferent, sinó un càlcul). L’angoixa i la responsabilitat eren tan grans que vaig convocar de matinada una reunió per videoconferència de tot l’equip de VilaWeb. L’Assumpció Maresma, com a editora del diari, ens va explicar molt cruament el que significava publicar allò i la responsabilitat que comportava, i tots vam discutir durant una estona llarguíssima com i de quina manera n’havíem de parlar.
La decisió no era senzilla. Havíem comprovat més del necessari l’autenticitat del document, però, al final, les previsions només eren previsions i un plantejament massa explícit basat en aquestes dades podia generar el pànic. No he vist mai les cares dels meus periodistes més afectades personalment. Es palpava la por. I la responsabilitat. Vam decidir que comunicaríem a la Generalitat que publicaríem allò, però que n’efectuaríem un resum, no faríem públic el document tal com el teníem a les mans i no carregaríem el titular especulant amb les possibles xifres de morts. Volíem defugir el sensacionalisme però al mateix temps volíem comportar-nos honradament.
La Generalitat, i això ho puc entendre, es va mostrar molt sorpresa i irritada perquè tinguérem aquell paper, tot i que he de dir, en honor seu, que no va intentar impedir en cap moment
