les notícies dignes de credibilitat eren i són eines de primera necessitat.
En temps de crisi i incertesa, més que mai, el periodisme i els mitjans d’informació són les principals institucions de què s’han dotat les societats obertes i democràtiques per desplegar aquelles funcions que un dia, per exemple, Harold D. Laswell va deixar ben definides: supervisió i vigilància de l’entorn; correlació dels diferents sectors de la societat en resposta a l’entorn, i transmissió de l’herència social d’una generació a les següents. Caldria afegir-hi la vigilància de l’entorn, sí, però sobretot la vigilància crítica de la gestió de la crisi per part dels governants.
A la recerca del mètode
Rob Perks, el conservador principal d’història oral de la British Library, continuava el febrer de 2020 amb la seva tasca habitual quan va sentir dir a un historiador consultor de la biblioteca: «La història s’escriurà així: “Abans de la Covid” i “Després de la Covid”». I Perks va pensar: «Té raó, això és totalment diferent de tot el que m’he trobat durant els trenta anys de la meva carrera a la British Library». «Hi hem de fer alguna cosa», es va dir. I el seu equip i ell es van dedicar durant tot l’any a recollir centenars d’intervius amb treballadors del National Health Service (NHS), a arxivar webs i canals de ràdio i televisió i a aplegar diaris en àudio.7
Aquest assaig pretén compartir les inquietuds de Rob Perks i, com ell feia per a la història oral, aquí ens proposem recollir un conjunt de documents que permetin registrar uns fets i uns relats significatius sobre la pandèmia, que facilitin a la recerca posterior itineraris per indagar més a fons sobre el paper del periodisme en el temps de la llarga crisi.
El problema del mètode és un vell repte que l’investigador, l’escriptor o el periodista han de resoldre cada un a la seva manera en cada projecte que es plantegen, per dir alguna cosa plausible sobre les realitats múltiples d’una determinada conjuntura límit de la història. Els dubtes metodològics a l’hora de plantejar un assaig com aquest han acompanyat des del principi fins al final el disseny del projecte i la seva realització al compàs dels ritmes i els rastres que el virus del 2020 anava marcant cada dia i arreu del planeta.
Mentre aquest investigador anava recollint i classificant centenars de peces periodístiques del dia a dia de la pandèmia, alguns analistes anaven publicant primeres recerques sobre aspectes molt ben delimitats metodològicament per ser acceptats i divulgats ràpidament per les revistes acadèmiques. El paper dels mitjans informatius i els seus professionals en la voràgine de la crisi sanitària i global de la Covid-19 era ja objecte de múltiples aproximacions que aquí no podem ressenyar per no desviar-nos dels objectius d’aquest assaig.8 D’altra banda, la bibliografia internacional publicada sobre aspectes diversos de la crisi ja era el 2020 de dimensions considerables, que alguns informes, com per exemple Polypandemic, seleccionaven i divulgaven amb bon criteri.9 L’assaig havia de tenir en compte un àmbit pròxim i específic de la recerca acadèmica actual com era l’anomenada comunicació de risc o de crisi, especialment la dedicada al seguiment de les emergències en salut pública.10
Convé deixar clara d’entrada la perspectiva global adoptada en l’assaig, que ha marcat les prioritats i els resultats de l’observació i les valoracions d’urgència sobre fets, versions i problemes. La perspectiva preferent no podia ser aliena a la posició de l’observador en el mapa geopolític existent. Així, si aquest intent d’assaig sobre el periodisme en temps del coronavirus pretenia adoptar amb modèstia un enfocament global, no podia ni volia esborrar les coordenades del punt de mira geopolític en l’exploració. El punt central en el mapa era Barcelona, capital de Catalunya i una de les ciutats importants de l’estat espanyol i d’Europa. Així, la visió de la crisi viscuda a Catalunya, a Espanya i a Europa mereixia un plus d’atencions, i així es pot comprovar en la presentació dels diversos capítols de l’assaig, per bé que s’ha mirat d’equilibrar amb una mirada no eurocentrista sobre la malaltia i les crisis associades.
D’altra banda, calia acotar el període temporal, de manera que fos àmpliament representatiu de l’evolució de la pandèmia, però que evités la supeditació de l’exploració a un desitjable però improbable final feliç. Tots els indicadors portaven a l’evidència d’una llarga presència i activitat del nou virus entre els humans. Així, el període temporal adoptat en aquest assaig queda emmarcat entre els orígens del coronavirus a Wuhan i el 30 de gener de 2021, un any després que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) decretés l’epidèmia emergència sanitària mundial. Tot i això, el text inclou per la seva rellevància algunes precisions posteriors, recollides fins al moment de tancar definitivament l’assaig.
A la recerca de les fonts
El primer i no menor problema que va caldre afrontar va ser el tractament de l’enorme massa de documentació en múltiples suports i en gèneres i formats de tota mena, generada arreu del món a propòsit de la Covid-19 i la crisi global derivada de la pandèmia. Totes les administracions van posar en marxa les seves pròpies eines de recollida, tractament i publicació de dades corresponents als territoris respectius. Moltes entitats públiques i privades (com ara universitats, centres científics i mèdics de recerca, indústries farmacèutiques, associacions professionals o ONGs) van dedicar nombrosos recursos a la investigació multidisciplinària relacionada amb la Covid-19 i també a la divulgació de resultats.
S’imposava des del principi adoptar una gran reducció i una priorització selectiva de les fonts documentals a observar i també dels documents principals a registrar. Alguns criteris de reducció derivaven lògicament de les limitacions de la posició de l’observador en el mapa geopolític: condicionat per les oportunitats d’accés i de coneixement dels fets i els documents més pertinents; limitat a utilitzar aquelles fonts amb versió digital i accés obert a internet; constret a utilitzar documents escrits i orals en llengües conegudes per l’observador, i prioritzant elements de proximitat a l’hora d’observar i resseguir els trets més significatius de l’evolució de la crisi en un moment donat.
D’entrada, calia distingir les fonts de documentació principals en funció de l’objectiu central de l’assaig, és a dir, com el periodisme i els mitjans d’informació exercien la seva missió de «servei essencial» durant la pandèmia. Hem adoptat, en conseqüència, la taxonomia operativa següent:
1.Fonts periodístiques primàries: les fonts principals per al seguiment del tractament de la crisi. La selecció de capçaleres i unitats informatives estava determinada per tres factors principals: la condició de mitjans de referència en la seva àrea o especialitat; la disponibilitat digital a internet, i la «proximitat» a l’observador, definida especialment per la ubicació geopolítica i la comprensió lingüística.11 En aquest sentit, hem de reconèixer la gran limitació d’aquesta recerca pel fet que hem tingut accés a un nombre proporcionalment ínfim de la producció periodística mundial sobre la crisi, amb regions immenses sense accés o sense possibilitats d’observació.
2.Fonts de documentació especialitzada: les fonts i les referències documentals sobre la Covid-19 disponibles a internet en règim d’accés obert. Se’n ressenyen un total de trenta-quatre a l’Annex 2.
3.Bibliografia i videografia: només aportem una selecció bibliogràfica de les obres escrites en català o espanyol i publicades al llarg del 2020. La bibliografia en anglès, ja molt abundant durant l’any del virus, pot consultar-se en llocs de referència documental com #coronavirussyllabus. Dels documents videogràfics, en citem els més significatius corresponents al 2020.
Disposició dels continguts
Aquest assaig interpreta la gran funció del periodisme en pandèmia com una gramàtica de producció de sentit que es val d’una part descriptiva, una part prescriptiva i una semàntica narrativa. Hem disposat
