serà difícil o inexacte generalitzar: cada cas és un món, i hi trobarem absolutament de tot.
Els registres inquisitorials de la seua persecució ens permeten un accés –privilegiat és poc– a determinats episodis i manifestacions indubtablement preciosos per a la història de les mentalitats, de la dona i de la sexualitat, la història de la Inquisició i, encara, per a la de la mateixa Església, tot i que certament incòmodes per a aquesta; potser per això els historiadors religiosos hi han passat de puntetes.
La sol·licitació és, amb diferència, el tema més negligit dels nombrosíssims estudis sobre la Inquisició; és clar que hi ha temes «estrella», i al costat de la bruixeria, l’heretgia, els jueus i els moriscs, aquesta ha estat una qüestió marginal, un dels «neglected children of historiography», en expressió d’Alexander Murray (1997: 63). Un exemple: en la procel·losa Historia de la Inquisición en España y América, editada per la Biblioteca de Autores Cristianos (BAC) l’any 1984, en tres volums i més de 3.000 pàgines, no s’hi dedica ni un sol capítol a la sol·licitació. I, efectivament, era una qüestió menor per als mateixos inquisidors, com es desprèn de l’estudi d’aquests processos. Fa la impressió que el seu interès, més que controlar els sacerdots, hagués consistit merament a arrabassar una parcel·la de poder al bisbe i als ordes monàstics, fer constar la seua autoritat excepcional sobre tots els religiosos.
Comencem fent una ullada al sagrament qüestionat, la confessió. El cànon 21, Omnis utriusque sexus fidelis, del IV Concili del Laterà (1215-1216), és el que fa obligatòria per a tot cristià la confessió anual, abans de la comunió pasqual, i l’estableix com a pràctica sagramental central, enfocada com un acte judicial i alhora terapèutic; aquest cànon serà el definitori fins a Trento.
Amb la Reforma, la confessió és un dels punts de trencament entre catòlics i protestants; el concili de Trento (1545-1563) la redefineix, amb la qual cosa enforteix el paper i l’autoritat del sacerdot en la seua parròquia i el poder del bisbe sobre la diòcesi, i també la concepció judicial i la dramatització del sagrament. La nova confessió –i penitència– establerta per Trento serà estrictament individual i privada i, com a ritual purificador, íntimament associada a la comunió. Tot plegat és una relativa innovació respecte als precedents medievals, en què la penitència era concebuda com un acte públic, com continuaran practicant els reformats; en aquest sentit, es tracta d’una «privatització», que culminarà amb la implantació dels confessionaris.
Des de Trento, la penitència passa a tenir un paper central per al món catòlic, i a partir d’ara, qualsevol crítica al sagrament serà sospitosa de luteranisme. Plenament contrareformista, la Breve instrucción de cómo se ha de administrar el sacramento de la penitencia, del dominic i catedràtic de Salamanca fra Bartolomé de Medina, de l’any 1579, defineix la confessió com a «sacramento de perdón de peccados, en el qual el Sacerdote, por la autoridad que tiene de Christo, absuelve los peccados hechos después del baptismo» (I, 2).
La confessió és oral, sense testimonis escrits absolutament secreta, però aquest requisit xoca amb la dimensió publica del sagrament i la visibilitat que se li atorga. A les petites comunitats, en què tots es coneixen i se saben els pecats, tema de conversa, les confessions no passen desapercebudes. Un altre dels requisits és que siga íntegra: no es poden confessar uns pecats a un confessor i la resta a un altre: s’han de dir tots en una confessió única. Santa Teresa de Jesús, al seu Camino de perfección (1588), dirà: «Aquí vendrá la tentación de dejar de confesar pecados muy graves por miedo de no estar en desasosiego. ¡Oh, válgame Dios! ¡Qué daño puede hacer aquí el demonio, y qué caro les cuesta el apretamiento y honra!» (V).1 I obligatòriament, com a mínim una vegada a l’any, des que es té ús de raó; fra Ortiz Lucio ens la concreta: «comúnmnente tienen uso de razón de doze años, y aún acaece que de siete le tienen y pecan mortalmente» (XIX).
En la doctrina tridentina s’insisteix que ha de confessar el mateix rector de la parròquia, no un sacerdot estrany, la qual cosa accentua el seu caràcter de control social. L’Església pretén doblegar el comprensible rebuig dels fidels a confessar els pecats al mossèn local, massa familiar, i en especial els pecats d’índole sexual; però els penitents sovint buscaran el rector visitant o els missioners, que no els coneixen ni controlen tampoc el compliment de la penitència. Reticència i desconfiança és la resposta popular, amb un rebuig a la confessió generalitzat per part dels homes, mentre que les dones restaran més sotmeses. D’altra banda, el llenguatge judicial emprat no facilita en absolut que la gent s’acoste a l’intimidant tribunal de la penitència.
El delicte de sol·licitació, sollicitatio ad turpia in confessione, és definit per la butlla Cum sicut nuper, de l’any 1559, en la preparació de la tercera i darrera sessió (1562-63) del concili de Trento: l’Església vol enfortir els sagraments. Abans no es distingia de les simples transgressions del celibat, però ara esdevé un delicte greu, un sacrilegi, i el sol·licitador, sospitós d’heretgia i, per tant, qüestió de la Inquisició. Tanmateix, el delicte es definia de manera restrictiva: només era sol·licitació la que es feia estrictament durant la confessió, i a una dona.
Gregori XV, l’any 1622, n’amplia la definició i n’elimina ambigüitats: es considera també sol·licitació la feta al lloc destinat a la confessió –in loco confessionis–, o immediatament abans o després de la confessió, o simulantla –pretextu confessionis–, o emprant informació obtinguda en aquesta–ex auditu in confessione. I a tots dos sexes. La butlla confirma l’obligatorietat, per al confessor que rep la denúncia d’una sol·licitació, d’obtenir la promesa de delatar-la a la Inquisició com a condició per a l’absolució. Benito Remigio Noydens, en la seua Práctica de curas y confesores y doctrina para penitentes (1676, 15a ed.), ens dóna un bon exemple d’aquesta definició amplificada.2
El delicte de sol·licitació es defineix, doncs, també en funció del temps de la confessió, els moments anterior i posterior, uns límits vagues; la butlla diu inmediate. Es crea així el concepte del temps penitencial, que va des que la dona s’acosta al sacerdot amb intenció de confessar fins que la confessada no fa una altra activitat. El concepte post confessionem inclou les penitències de flagel·lacions, o les propostes de citar-se, visitar-la o presentar-se en sa casa, sovint amb l’excusa d’una malaltia. Hi ha una elaborada jurisprudència sobre el tema, un dels preferits dels tractadistes; de fet, una de les línies de defensa de l’acusat de sol·licitació serà al·legar que aquesta no es va perpetrar durant la confessió, ni immediatament abans ni després.
La malaltia de la filla de confessió és una magnífica excusa tant per abusar-ne com per gaudir d’intimitat. Alguns aprofiten la indefensió de la dona al llit, o es fan els metges per examinar i tocar el cos de la dona; és clar que algunes d’aquestes malalties no són sinó pretexts per rebre la visita del confessor, en especial en el cas de les monges. Entra també dins del concepte, com he dit, el fet d’aprofitar la informació íntima obtinguda en confessió per als fins deshonestos previsibles; es tracta, generalment, de dones que confessen la seua feblesa pel sexe, els seus desitjos insatisfets, o que s’insinuen al confessor.
Alguns tractadistes estrictes opinen que es comet sol·licitació sempre que el confessor té relacions sexuals amb la seua filla de confessió, la qual cosa faria innecessària tota aquesta amena casuística del lloc i del moment. I paradoxalment, si la proposta sexual es fa mentre el sacerdot administra qualsevol altre sagrament, no és sol·licitació. O si el confessor incita la penitent, en confessió, a cometre qualsevol altre pecat –un homicidi, per exemple–, no es considera tan greu: la sexualitat rep un tractament específic.
No és gens senzill, doncs, definir aquest
