tractadistes ni els inquisidors es posen d’acord, i l’escolasticisme arriba a extrems delirants: Lea ens explica que, per exemple, si un sacerdot confessa una dona malalta i aquesta perd el coneixement –suspensió momentània del sagrament– i ell la viola, aleshores no incorre en sol·licitació (1983: 493).
El delicte no consisteix en el contacte sexual entre penitent i confessor, sinó en l’ús de la confessió amb aquesta finalitat. Totes dues coses són pecat mortal, però la diferència –gens menyspreable– és que la primera no és competència de la Inquisició, però la segona, sí. En altres paraules: és un assumpte de fe, no de moral. Als inquisidors, si no apareix la figura quasi herètica del sol·licitador, no els interessa la vida sexual dels sacerdots o els monjos. Això, en tot cas, és problema de llurs superiors, abats i bisbes.3
La confessió és el moment de trobada d’homes religiosos amb dones, una situació d’excepció tant per a l’home (perillosament proper a una femella) com per a la dona (confiada completament a un baró estrany), en un ambient particularment propici als abusos: submissió, proximitat física, el tema tractat...
A l’edat mitjana no existia un lloc específic per a la confessió, una indefinició que ens revela l’ambigu paper medieval d’aquest sagrament. Tampoc no hi havia una separació física entre confessor i penitent, la qual cosa facilitava l’engrescament. Preocupats pels nombrosos escàndols, els bisbes disposen prudentment diverses normatives. La confessió a les dones s’ha de fer en un lloc obert i il·luminat, dins de l’església, i amb presència de testimonis: mai en soledat, a llocs foscos o la sagristia. A partir del segle XVI, amb la Contrareforma, i per evitar excessos i escàndols, es generalitza arreu d’Europa una reixa de separació entre el confessor i la monja penitent. Des de Trento s’obliga a tenir una espelma encesa durant la confessió, quan l’església és fosca, i fer que la penúltima confessada espere que acabe la darrera.4
Trento ordenarà també una dràstica mesura per evitar el contacte físic amb la penitent: el confessionari. Com a moble és relativament modern; apareix a mitjan segle XVI, i el 1614 s’imposa a tota l’Església catòlica. El model inicialment adoptat és perfeccionat el 1565 per Carlo Borromeo per a l’arxidiòcesi de Milà; combina diferents elements: dignitat del sagrament (elevat), jerarquia (sacerdot més alt que penitent), privacitat (parets), gestualitat (assegut, de genolls), evitació d’escàndol (reixeta), protecció d’irreverències (tanca amb clau). Es localitza a la nau principal o a les capelles.5
Però tot plegat no s’aplicava, o d’aquella manera; continua veient-se normal confessar en qualsevol lloc. L’any 1625, dues cartas acordadas del Consejo de la Suprema Inquisición (a partir d’ara, la Suprema) insisteixen en la prohibició de confessar en cases particulars o llocs tancats com sagristies, claustres o capelles. La confessió ha de tenir lloc en confessionaris visibles o al cos de l’església. I un edicte del 1781 encara es lamenta de l’incompliment de les ordres anteriors. A més a més, en molts llocs del País Valencià el confessionari no s’instal·la fins a finals del segle XVIII o principis del XIX. No totes les parròquies podien pagar-se ràpidament aquest moble, i als convents femenins el locutori servia tant per a les visites com per a la confessió, amb una reixa senzilla o de vegades doble, amb una separació entre les dues reixes que en alguns casos no permetia tocar-se.
Als nostres documents es fa palesa la tardana i insuficient introducció del confessionari; així, a Cocentaina, Maria Uris declara l’any 1651 «que me llamó dicho fray Staña a la sillita donde acostumbra confesar».6 Dels dos confessors que sol·liciten Tomasa Arganza, l’any 1657 a València, un era assegut «en una silla donde suelen confessar», i l’altre, «estando él sentado donde acostumbrava confessar y esta asentada en tierra».7 El 1697, una tal Felícia, d’Oliva, conta com és sol·licitada «estando este centado en un banquillo de ladrillo [...] estando ella arrodillada como si se confesase».8 El 1704, Margarida Esteve declara que confessava, a València, «en una silla que estaba junto a la capilla de Nuestra Señora de los Affligidos».9 Encara el 1705, fra Jeroni Alminyana confessa, a Xàtiva, al convent dels agustins, «sentándose para ello en un poyo que ay en dicha portería».10
Se suposa que aquest moble és un poderós dissuasiu, que impossibilita qualsevol contacte físic. Però el seu efecte pervers, diu Haliczer (1998: 141), és que crea encara una intimitat major que permet converses més compromeses que abans. I a pesar de tot, la introducció del confessionari fracassa en el seu propòsit: la sol·licitació no sols no minva, sinó que continuarà creixent al llarg dels segles XVII i XVIII. No desapareix, sinó que canvia: els tocaments se substitueixen per paraules.
Un estratagema del sol·licitador, per no incórrer en el delicte i escapar de la Inquisició, és precisament prescindir del confessionari i fer servir un banc de l’església o qualsevol altre lloc: molts dels contactes sexuals tenen lloc a la sagristia de l’església, a capelles fosques o a la porteria del convent. Així, fra Pere Terol, franciscà del convent de Vallada, és denunciat l’any 1736 per Joana Àngela Torres, que conta al comissari com, amb tota la malícia del món,
después de haverse confessado, antes de levantarse de sus pies la dixo el Religioso que ella necessitava de confessarse otra vez y de explicar mejor lo mismo que havía confessado, y assí que bolviesse a aquella misma Iglesia entre las doze y una hora de aquel mismo día. [...] La dixo que para oirla no era menester sentarse en el confessonario, sí que se sentassen en qualquiera otra parte, y que con esto se sentaron los dos juntos y lado por lado en un banquillo que en la Iglesia havía.11
Recordem que es considera sol·licitació la que té lloc al confessionari o lloc ordinari destinat a escoltar confessions, encara que no hi haja confessió: la presència del sacerdot i la penitent fa suposar el sagrament, és una simulació. Fra Francesc Mir i Maria Ortolà mantenen a Dénia, el 1718, una relació en què empren el confessionari com a lloc per citar-se:
Convinieron en tener correspondencia ilícita, y para ella y por evitar la nota, la previno dicho fray Francisco que quando quisiere hablarle, no le buscase en otra parte sino en el Confesonario, donde simulando Confesión tratarían del lugar y ora donde se podrían ver, y con efecto, en el espacio de quatro meses en que residió dicho fray Francisco en dicha ciudad, acudió esta como unas sesenta veces al dicho confesonario, donde simulava confesión, haciendo esta como que se confesava, y él como que la absolvía, pero tratavan de su torpe correspondencia, y señalavan el lugar donde podrían verse solos.12
Hem d’explicar una mica la nomenclatura sobre el cos i el sexe que empren tractadistes, inquisidors i confessors. Els models lingüístics de referència són el mèdic, el jurídic i el teològic. Es tracta generalment de transposicions al castellà –llengua oficial de la Inquisició– o al català de termes tècnics llatins; així, per exemple, besar és oscular, les abraçades són amplexos i les mirades, aspectos. Aquest llenguatge sexual, amb tecnicismes i llatinismes difícilment compresos per les penitents, requereix tot de traduccions i d’explicacions complementàries fàcilment malinterpretades. D’altra banda, quan el confessor vol fer-se entendre o ser barroer, o en les declaracions de les testimonis, també trobem termes populars –i ací és on apareixen els mots valencians. Vegem-ne alguns exemples, sense
