bé es feia estimar, la criatura,
era argent viu. Per treure-li neguits,
Monsieur l’Abbé, trist franceset,
en comptes de moralitzar el vailet,
en tot l’alliçonava entre acudits,
renyava les maleses sense aplom
i el duia al Parc d’Estiu 4 a fer-hi un tomb.
4
Quan joventut i rebel·lia
arriben a l’Eugeni, anys de somieig,
anys d’esperança i melangia,
a aquest Monsieur l’engeguen a passeig.
Ja en llibertat Oneguin roda:
es fa tallar els cabells d’última moda,
va igual que un dandy londinenc mudat
i entra per fi dins l’alta societat.
Se sap comunicar en llengua francesa
perfectament, l’escriu amb eficàcia,
fent reverències hi té gràcia,
balla masurques amb destresa.
¿Què més us cal? Per tots resulta
un noi que es fa estimar i, a més, prou culte.
5
Tots hem après alguna cosa
de la manera que millor hem pogut,
i, així, tothom que s’ho proposa,
gràcies a Déu, pot fer-se el saberut.
Oneguin és, segons el veredicte
de molta gent (jurat estricte!),
força instruït; pedant, però.
Tenia el felicíssim do
de conversar i no prendre mai partit,
tocar qualsevol tema com si res
en un debat, amb aire entès,
guardar silenci en coses d’erudit
i desvetllar el somriure de les dames
amb flames d’imprevistos epigrames.
6
No està de moda, ja, el llatí.
Ell en va aprendre, a dir-vos veritat,
la mica que solia fer servir:
d’inscripcions fàcils, treure’n l’entrellat,
enraonar de Juvenal,
escriure vale5 en cartes, al final,
i de l’Eneida, amb desencerts,
no dir-ne gaire més d’un vers.
Entre la pols de les cronologies,
furgant les cròniques del món sencer,
no hi trobaria cap plaer.
De Ròmul, tanmateix, als nostres dies,
tenia apreses de memòria
un munt d’anècdotes d’història.
7
Privat d’amor per l’alta poesia,
no s’entregava a la sonoritat
i un iambe d’un troqueu no distingia,
tot i que molts ho haguéssim intentat.
Maldeia de Teòcrit i d’Homer
i a Adam Smith es dedicava enter.
Era un profund economista:
tenia el propi punt de vista
sobre l’erari nacional,
com se sosté un Estat, com creix,
com prescindeix de l’or mateix
si té matèria natural.
Son pare això no ho entenia bé
i hipotecava més terrer.
8
De tot el que sabia a més l’Eugeni
no puc pas fer-ne l’enfilall.
Però on sí que era un veritable geni,
allò que se sabia amb més detall,
allò que des de jove li seria
dificultat, tortura i alegria,
que li distreia tota la jornada
la seva mandra atribolada,
era, doncs, l’art de la passió suau,
que Ovidi va cantar, pagant-ho car:
tan lluny d’Itàlia, de la llar,
enmig d’un erm indret moldau,
entre suplicis, va acabar-hi
un viure esplendorós i temerari.
96
..................
10
Que aviat que va saber fer el paperot,
estar gelós, guardar-se una il·lusió,
fingir-se
