el sobre—. M’ha de signar aquest full.
En Jordi va obrir la cremallera de la mànega esquerra de l’anorac per posar-lo a dins, mentre demanava si el seu equip era al guardaesquís. La recepcionista va contestar afirmativament. Ja havien avisat en Ricard de la seva arribada i l’encerat dels esquís estava fet tal com li agradava. En Jordi li va donar les gràcies i quan ja marxava es va aturar en sec per comentar-li que havia rebut una invitació per un massatge i no sabia si seria possible d’anar-hi havent dinat. La noia, disposta, va agafar el telèfon per concertar cita.
—Està de sort, senyor Puig de Castellnou. Tenen un forat a les 16 hores.
La va regraciar de nou i va marxar cap a l’ascensor per dirigir-se a la planta menys 5, on el responsable del guardaesquís l’esperava. Mentre l’ajudaven a posar-se les botes, va prendre un cafè amb càpsula de marca elitista que tenien a disposició dels clients. En un tres i no res, va sortir a l’exterior on es va calçar els esquís i va lliscar cap al telecadira sentint-se, per primera vegada en molt de temps, lliure.
En Jordi va entrar a la zona de wellness, on es respirava una aroma densa de flors fresques, molt agradable per a molta gent però molesta per als qui tenien al·lèrgia com ell, a qui tota olor floral disgustava. No tenia gaire costum de perdre’s en espais com aquests. A la seva ex sí que li agradava i s’hi havia gastat una bona calderada, a les seves costelles, és clar. En fi, ara no volia pensar en ella i necessitava posar distància. Va presentar-se i la recepcionista va agafar el telèfon per anunciar que havia arribat.
Va aparèixer una noia rossa, amb cua de cavall, i menuda. Si fa no fa devia tenir la seva edat, trenta i escaig o quaranta anys. Les seves faccions, blanques i perfectes sense cap taca, emanaven delicadesa.
—Bona tarda, senyor Puig de Castellnou. Em dic Lavinia Durell. Si em vol acompanyar...
—Tuteja’m, si us plau —va contestar ràpidament—. Tots dos som joves i no cal ser tan protocol·laris!
—Està bé, si ho vols així.
Tenia un somriure fresc i dolç. L’accent semblava anglès. Mentre la seguia pel passadís en Jordi va pensar que era força atractiva. Van entrar a una cabina espaiosa que tenia unes vistes impressionants sobre les pistes d’esquí. En una hora les tancarien i encara hi havia esquiadors que les davallaven com si se’ls acabés la vida.
—No cal que et treguis la roba. Estira’t a la llitera panxa amunt.
—Però, que no em faràs un massatge? —va encertar a dir en Jordi, perplex.
—Relaxa’t —va respondre suaument, mentre se li escapava un somriure—. Ah, i treu-te el rellotge. Ara tanca els ulls i no pensis en res més.
La Lavinia va posicionar-se al cap de la llitera i li va agafar els canells. Suaument, va estirar els braços cap enrere i li va fer petits estiraments i rotacions on la mà s’articula alhora mantenint-los ferms uns segons i relaxant-los després. La segona vegada que ho va fer, en Jordi es va posar tens.
—Respira, Jordi. Deixa la ment en blanc i confia en mi.
Ell va fer una ganyota. Ara ja no li semblava tan bé haver acceptat la invitació. Això semblava una bajanada de moda. La Lavinia va prosseguir i tan aviat posava imants en certes parts del cos, com posava uns fulls sobre el tòrax. De tant en tant, repetia els estiraments i pressionava diverses vegades els mateixos punts. En Jordi va perdre la noció del temps.
La noia va tornar a col·locar amb cura els braços arran del cos i, cada vegada que treia un imant, li passava el tou del dit per l’entrecella. Al cap d’una estona, va posar amb delicadesa la mà sobre el seu braç dret i li va preguntar si es trobava bé. En Jordi va obrir els ulls i va parpellejar per tornar-se a adaptar a la llum natural que ja començava a minvar.
—La veritat és que estic molt relaxat —va dir, pestanyejant encara—. Però què m’has fet, exactament?
—És el que se’n diu cinesiologia holística. Per parlar clar, es tracta d’un test de reflex dels braços. Amb les respostes musculars, connectem amb l’inconscient de l’individu. D’aquesta manera podem esbrinar quin és l’estat físic, mental i emocional de la persona.
—Suposo que deus estar de broma, no? Estàs fent alguna cosa de bruixeria? —va preguntar irònicament, mentre els llavis se li torçaven.
—Gens ni mica —va contestar divertida, negant amb les mans—. No et pensis que m’ofens, perquè ja hi estic acostumada. El reflex dels teus braços em dona informació sobre el teu organisme i el teu sistema neurològic. Aquest porta les dades genètiques dels teus avantpassats i, ho vulguis o no, afecten la teva vida. Perquè m’entenguis, vaig polsant els teus canells per veure com reaccionen els reflexos dels músculs i, amb els bloquejos, obtinc la informació necessària per ajudar que tot flueixi en el teu sistema nerviós i t’alliberis de les càrregues.
En Jordi va reprimir un somriure. En aquest món hi havia gent ben tocada i ell potser n’era un, també, per deixar-se convèncer de participar-hi.
—Si et sembla bé, parlem del que he detectat en tu. T’he de dir que m’ha sobtat el nombre de bloquejos que tens.
A en Jordi se li ocorrien comentaris ben sarcàstics però va callar. Segurament això ho deia a tots els clients. Li va explicar que havia detectat que tenia una gran quantitat de pors i una tensió acumulada molt forta. El seu cos li demanava a crits que ho sanegés! En Jordi es va incorporar a la llitera i va dir que ja en tenia prou. La Lavinia no li va fer cas i li va demanar si havia viscut en els últims mesos alguna situació traumàtica. Molest, li va contestar que no era de la seva incumbència i que no es prestaria a la seva xafarderia.
—Totes les dones sou iguals! Sempre voleu saber què ens passa i què pensem!
La Lavinia premia els llavis mentre en Jordi s’esbravava i li llançava paraules enutjoses. Semblava que tota la ràbia acumulada havia de sortir en tromba en aquell moment. Va intentar tocar-li el braç per calmar-lo, però ell la va rebutjar amb un cop de mà brusc.
—Fes diverses respiracions fondes, sense pressa. Oxigena tot el cos i a poc a poc aniràs trobant la calma.
En Jordi va seguir les instruccions de la Lavinia i ja començava a sentir-se més tranquil. Els batecs del cor van calmar-se.
—Perdona. Tu no tens la culpa del que em passa. No t’hauria d’haver parlat així.
—No t’has d’excusar. És bo de treure els sentiments negatius. Estic acostumada que els pacients descarreguin la seva ira sobre mi.
En Jordi se sentia encara més malament veient la dolçor i comprensió de la Lavinia.
—No hauria de ser així. Les frustracions les hem de guardar no abocar-les.
—T’equivoques. Ho has de treure i només així et sentiràs millor.
Exasperat, en Jordi va explicar-li que la seva dona havia marxat feia uns mesos amb un dels millors clients del seu hotel de Barcelona.
—Et sembla una situació prou traumàtica? —va preguntar de manera sarcàstica mentre la Lavinia arronsava les espatlles alhora que mostrava un somriure d’empatia i li demanava excuses.
S’havia deixat emportar per la passió que sentia per la feina i les ganes d’ajudar els pacients amb
