els estudis. Tots estaven indignats i fins i tot els òrgans directius van oferir-se per fer de mitjancers amb el marquès. En Lorenzo els va advertir que el seu pare era del morro fort i que no hi hauria res que el fes canviar d’opinió. Va deixar Oxford com un heroi inflexible, però la realitat era una altra. Va començar a treballar al Harrogate Palace de Londres com a concierge. Els seus amics es posaven les mans al cap, ja que consideraven que no era una feina a l’altura d’un estudiant tan brillant, però en Lorenzo contestava que necessitava diners per viure i que seria transitori. Amb arrogància, no va acceptar cap altra oferta que li fessin els companys.
De fet, va lluir des del primer dia. L’uniforme li esqueia com si l’haguessin fet a mida en alguna sastreria de Saville Road i les seves maneres elegants destacaven al costat d’una clientela que era força exigent i immensament rica. No tenia mai un no per a ningú i s’anticipava als seus desitjos. La seva història era coneguda per tothom i sobretot que era fill de marquès, i això l’ajudava a tenir més propines per part de les aristòcrates que se’l miraven amb bons ulls. Fins i tot els altres col·legues començaven a estar empipats perquè preferien tractar amb ell. En els pocs mesos que feia que treballava, despuntava més que ningú i el propietari de l’hotel, en Henry Windmarch, s’hi va fixar arran dels comentaris elogiosos del més granat de la societat anglesa. Ell, que era rabassut i de maneres artificioses, es mirava de cua d’ull aquest jove que havia esdevingut imprescindible. L’amo era ell i no li agradava que algú altre agafés protagonisme però era un home de negocis i sabia veure que en trauria més profit si el tenia al seu costat. En un temps rècord, Lorenzo va esdevenir el seu adjunt i estava ben satisfet i orgullós d’haver pujat esglaons, tot i que en Henry Windmarch no era de tracte fàcil.
—No et pensis que ets algú perquè t’he nomenat el meu adjunt. Qui mana aquí soc jo. Ho has entès? —va preguntar enutjat—. A aquesta vella classe rància els agrada gent com tu, que sap com llepar-los, però a mi no m’enganyes. Limita’t a acontentar-los.
En Lorenzo el considerava barroer i vulgar, però era conscient que l’hauria d’aguantar si volia fer-se una posició.
—No es preocupi, no faré res que el pugui decebre...
—Prou xerrameques. Ah! I amb mi no empris aquest to pompós. Al cap i a la fi ets un aristòcrata vingut a menys —va dir triomfant, mentre en Lorenzo canviava l’expressió de la cara— Què et penses? Que caic de l’arbre, o què? La teva història romàntica que m’han explicat no s’aguanta per enlloc o sigui que no ets ningú i el que et paga aquí soc jo. No ho oblidis mai, si vols conservar la feina.
En Lorenzo va engolir saliva i va acatar el que li deia Windmarch. No tenia cap altra sortida. Va observar amb deteniment el retrat de grans dimensions que havia fet pintar per Lord Tingerbouth. Estava clar que tenia al davant un home ambiciós, provinent d’una família de classe baixa que era capaç de trepitjar a tota persona que se li posés al davant per obtenir els seus propòsits. En Lorenzo va pensar que tanta mala llet i ganes de rebaixar la gent era una manca de seguretat profunda.
1 Punts és el nom que se li dona a unes barques de passeig
habituals al riu Tàmesi.
4
Soldeu, Andorra, 2017
Ja feia algunes hores que esquiava i en Jordi va agafar una pista curta i sense gaire pendent que servia per enllaçar amb un telecadira cap a Soldeu. Lliscava per una zona estreta on d’una banda tenia un mur de neu que el sobrepassava almenys dues vegades i, a l’altra banda, s’obria la vall dels cortals d’Encamp amb una vista esplèndida de cims nevats que s’alçaven majestuosament fins a l’infinit. Empegades a la muntanya, les pilones transportaven les cabines a vessar d’esquiadors des d’Encamp fins a dalt del cim. Només s’aventuraven a trepitjar aquesta vall els qui feien esquí fora pista.
Ja estava una mica cansat i no li venia de gust de posar-se a fer schuss . La neu era compacta i gelada per la qual cosa lliscava amb facilitat. A aquestes altures el vent es movia amb força i el va sorprendre una boira espessa. No s’hi veia un borrall. A en Jordi no li feia gens de gràcia la situació, però valia més no parar, ja que si venia algun esquiador l’enforquillaria. Devia ser a mitja pista i sentia una mica lluny la remor del telecadira d’enllaç o del telecabina, no sabria dir-ho.
No anava gaire ràpid, volia ser prudent. De sobte, va notar el contacte de dues mans a mitja esquena que el van empènyer bruscament cap endavant i van fer que canviés la trajectòria que estava seguint. L’espenta el va fer agafar impuls i va notar com els esquís es corbaven cap a baix. Va cridar com un boig abans de caure al buit. Les fixacions van saltar i va perdre els esquís mentre continuava rodolant. I després, va sobrevenir la foscor.
—Sembla que reacciona!
En Jordi va obrir els ulls que va tornar a tancar quan la claror el va encegar. En un nou intent, va veure quatre homes que l’observaven. Un d’ells li va preguntar si el sentia. Tot li feia mal i estava una mica estabornit. Va tancar de nou els ulls.
—Em roda una mica el cap...
Els homes van emetre un so d’alleugeriment.
—No tanqui els ulls! I miri’m fixament, així li passarà —va dir un d’ells, mentre li somreia—. No pateixi, som de l’equip de rescat de les pistes i ara l’ajudarem a pujar. Sobretot, no intenti treure’s el casc. Deixarem que ho facin a la infermeria per si hi ha algun traumatisme —en Jordi volia assentir, però estava massa rígid per fer cap moviment—. Ha tingut sort de quedar enclotat en aquest banc de neu.
En Jordi va marejar-se i va tornar a perdre el sentit. El van carregar en una llitera lleugera lligada a una corda que sostenien des de dalt amb un enginy. L’accés a la zona era una mica complicat, però van caminar lentament i de manera feixuga per una drecera fins a arribar a dalt de la pista on s’havien congregat nombrosos badocs amb cara de feredat que preguntaven si s’havia matat. No es va despertar fins a la infermeria. El metge de pistes l’estava examinant i li va semblar que no tenia res trencat.
—Nano, sort que portaves casc i granota! —li va etzibar en veure que obria els ulls—. Que sinó ja te n’hauries anat a l’altre barri.
En Jordi el va mirar una mica desorientat mentre el metge continuava amb la seva xarrera. Al costat hi havia dos dels homes que l’havien rescatat. Un d’ells va contestar.
—Podria haver estat molt greu. Quan hem rebut l’avís d’accident ens hem temut el pitjor —va exclamar—. Sort n’hi ha que ha cridat i que un dels pisters l’ha sentit. Sinó, ves a saber quan l’hauríem descobert.
En Jordi va aconseguir articular algunes paraules i va explicar que l’havien empès. Els tres homes es van mirar circumspectes. Les caigudes d’aquest tipus feien que a vegades l’accidentat imaginés coses que no eren i sortosament no hi havia hagut conseqüències tràgiques. Més d’una vegada s’havien trobat que les persones que socorrien, sota l’impacte de la caiguda, perdien una mica el sentit i la realitat es tornava irreal.
—És fàcil que et desorientis amb la boira —va dir el metge, mentre li posava la mà a l’espatlla per tranquil·litzar-lo.
—No estic desvariejant. Algú em va fer caure...
Una infermera els va interrompre per anunciar que l’helicòpter els estava esperant.
—Molt bé, Jordi. Et traslladaran a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell per fer-te uns escàners i descartar que no hi hagi cap contusió
