—Ara mateix, no li sabria dir quin és el ventall inicial. No hem procedit encara a interrogar el personal de l’hotel —va mentir—. Pel que fa al cadàver, en Quim, que és el membre més veterà de l’IJ, ja ha procedit a fer les fotografies tot just ha arribat. Està a la seva disposició per a tot el que necessiti.
La Maria el va saludar ràpidament, però amb dolçor.
—Molt diligents, gràcies —va dir, mentre feia senyal al Quim perquè s’apropés més—. Veig que hi ha sang al prestatge, segurament s’ha donat un cop —va continuar, mentre inclinava el cos cap endavant —. Hematomes al cap..., faci, si us plau, la fotografia i també aquesta part de l’esquena... Suposo que aquesta taca d’aquí és sang, però ho haurem de verificar més tard —va observar, mentre esguardava l’uniforme de color bordeus de la noia.
Una vegada acabat, va tornar a recolzar el cos i va mirar els ulls, tirant les parpelles avall i mostrant-los perquè fes la fotografia. Després va passar la mà pel coll.
—Els vasos sanguinis han explotat i la tràquea està fracturada. Sens dubte, aquesta noia ha estat escanyada —va dir, mentre observava les mans—. Sembla que hi ha traces d’ADN sota les ungles.
El comissari es va atansar més i va demanar a en Toni d’acostar-s’hi perquè procedís a fer-ne una primera extracció. Una vegada acabada, van posar-li uns sobres blancs a cada extremitat per conservar la prova. En Cerni va prendre la paraula.
—És possible que li hagin donat una empenta violenta i s’hagi donat un cop contundent al cap amb la prestatgeria que l’ha deixat estabornida. Tot i així, creiem que la víctima va voler defensar-se i el va esgarrapar, però l’assassí va aconseguir escanyar-la.
—Es tracta d’algun crim passional? —va demanar la Maria, prudent, mentre fitava en Cerni. No va estar gaire atenta al que li explicava. Es va fixar en els seus ulls verds ametllats i el somriure seductor. Va pensar que estava ben fibrat. La Maria va sacsejar el cap per escampar aquests pensaments i va indicar al membre de la Identitat Judicial les diverses parts del cos que calia fotografiar. En acabat, en Quim va ensenyar-los les fotografies digitals a la pantalla de la seva màquina i li van donar el vistiplau.
Mentrestant, en Jordi era incapaç de moure’s d’allí ni podia deixar de fitar el grup. No era de natura curiosa ni morbosa però el sol fet d’haver vist la nit abans aquella pobra noia viva li sacsejava l’estómac. No devia passar dels vint anys i es demanava si tindria família. Qui podia ser tan bèstia per matar-la? Els pensaments anaven com una roda de sénia que no podia parar. Se li va posar la pell de gallina en pensar que havia succeït a pocs metres de la seva cambra. Devia tenir relació amb la nota que havia descobert sota la porta? Potser anava dirigida a la noia i s’havien equivocat?
Va tornar a la realitat en moure’s el grup. El fiscal va arribar just quan en Cerni i la Maria sortien de l’office.
—Disculpeu el retard. Bon dia, senyor comissari, senyor batlle.
—Arriba just a temps —va indicar en Cerni—. El senyor batlle ja pot procedir a fer l’aixecament del cadàver.
Els policies van retirar-se un pas enrere i els membres de la Identitat Judicial van posar-se en un racó. Mentrestant, els treballadors i els clients, que ja començaven a ser més nombrosos, s’havien apropat en silenci a en Jordi. El director de l’hotel li va posar la mà sobre l’espatlla i es van saludar silenciosament amb un cop de cap i una mirada compungida.
El mòbil del batlle David Masoliver va sonar i ell es va disculpar. Va atendre la trucada mentre caminava cap al fons del corredor per tenir una mica més d’intimitat.
En Climent va esguardar-lo uns segons mentre marxava i va atansar-se encara més a l’office. Va alçar la veu i cerimoniosament va declamar sense que el comissari i el seu equip ho poguessin evitar.
—Mort! Qui t’ha mort! Si ets viu, contesta! —en Jordi se’l va mirar incrèdul i uns segons més tard va tornar a proferir les mateixes paraules—. Mort! Qui t’ha mort! Si ets viu, contesta!
A la tercera repetició, l’home va mirar greument el fiscal, el comissari i els altres membres de la Policia, per acabar dient:
—És ben mort perquè no contesta.
En Jordi va girar-se cap al director.
—Però, de què va, aquest paio? Està sonat o què? —va preguntar a cau d’orella del director que, tot i la preocupació, va deixar escapar un somriure.
—Es tracta d’en Climent Masoliver. Va ser jutge i el que acaba de fer és fruit de la tradició andorrana.
—Quines bestieses! —va exclamar, mofeta, mentre els policies se’l miraven inquisidors. Va abaixar la veu—. Que sigui de ciutat no vol dir que m’hàgiu de prendre el pèl.
—Li juro que és veritat. Des de la Constitució andorrana del 1993 ja no es fa, però ell és una persona a part. És un andorrà de soca-rel que proclama que mai deixarà que es perdin els usos i costums i va a la seva. Per respecte, el deixen fer.
La seva mirada escèptica va clavar-se en l’escuradents que en Climent tenia ara a la boca i que va anar a parar a la seva orella dreta quan va tornar el seu net. En David es va enfurismar en saber que havia pres la iniciativa de fer el «mort qui t’ha mort». Els presents ja estaven acostumats a aquestes altercacions, però en Jordi i el personal de l’hotel estaven bocabadats. En Jordi va observar que devia tenir tot just uns trenta anys. Alt, prim i d’aspecte curós, vestia elegantment amb uns texans i unes sabates amb la tira de colors d’una casa coneguda. Va pensar que aquells dos homes no tenien res en comú tot i tenir llaços de sang.
La Maria Sastre va interrompre’ls demanant que avisessin els bombers per procedir al trasllat del cadàver al dipòsit. Aquella mateixa tarda es faria l’autòpsia i per això necessitaria en Quim perquè fes més fotografies. En Cerni el va mirar i aquest li va fer un signe d’assentiment, mentre la Maria es treia la granota i els guants. Es retrobarien al dipòsit de cadàvers al cap d’un parell d’hores.
En Quim i els seus companys van continuar a l’office la inspecció de l’escenari on van passar la llum rasant una vegada extret el cadàver. No quedaria cap racó sense examinar.
En Climent va apropar-se a la Maria i a en Cerni.
—Perfecte, nena —va dir, mentre ella el mirava de reüll i amb cara de pocs amics. En David va intervenir.
—Gràcies, senyora forense, així doncs el cas queda judicialitzat i jo mateix seré el batlle instructor. Senyor comissari, demà sens falta vull un informe sobre la meva taula.
—Ho farem tan aviat com sapiguem els resultats de l’autòpsia, abans seria inútil —va contestar-li—. Nosaltres encara tenim feina aquí, però vostès ja poden marxar.
En Climent va observar-lo de cua d’ull. Va pensar que aquests jovenets que pujaven a la Policia es creien que eren millors que ell. En els seus temps no tenien tan material ni tantes punyetes i bé que resolien els casos. Tanta parafernàlia per no res.
—No tinc més temps a perdre —va dir en Climent—. Demà també vull veure l’informe.
Va girar els talons i va marxar sense saludar ningú, seguit del David que l’anava renyant. En Cerni i la Maria van intercanviar una mirada de fàstic continguda. La Maria va
