Ves per on, pensava que el comissari Cerni Llop no hi era.
—Nosaltres sempre estem al peu del canó i a punt per la feina —li va contestar fredament un jove d’uns trenta anys, amb ulls verds ametllats. Era alt, prim i tenia unes espatlles amples i musculades. Un noi esportista que no tenia res a veure amb l’home que era al seu davant amb una panxa tan prominent que amb prou feines podia tapar l’anorac.
Els policies es van quadrar de nou en veure aparèixer un noi ros a qui van saludar respectuosament com a senyor batlle . Ràpidament va llançar una mirada gens amigable cap a l’home gran.
—Què hi fas aquí, padrí? No molestis la feina de la Policia —va dir amb un to imperatiu, mentre es treia l’anorac que va deixar al descobert l’etiqueta d’una coneguda marca.
En Climent Masoliver va fingir que no havia sentit el seu net, en David. Va pensar que, com a antic batlle, tenia tots els drets a assistir-hi.
—Doncs vinga, senyor comissari, entrem a dins de l’office.
En Cerni Llop el va esguardar sorprès i es va apressar a dir que els membres de la Identitat Judicial no havien acabat encara. En Climent va fer cas omís i va caminar cap a l’office. En Cerni i en David Masoliver van avançar per tallar-li el pas. En Climent els va llançar a la cara el fum del puro que els dos joves va escampar amb la mà.
—Padrí, si vols estar-hi present, calla, i sinó t’enviarem allà darrere, amb l’home del barnús —va dir, mentre en Climent intentava protestar. En Cerni Llop va amenaçar-lo de detenir-lo si entrava i comprometia les proves. A més, li va demanar d’apagar el puro, ja que no estava permès fumar a l’interior de l’hotel.
—Els joves sempre oblideu de deixar la prepotència a casa. A la meva època ja us hauríeu guardat prou de parlar-me d’aquesta manera —va contestar Climent, de mala gana. No li va agradar gens l’amenaça del comissari, però tenia totes les de perdre si s’encarava amb ell. Va assentir i va demanar que se l’informés del procediment inicial.
En Cerni i en David van intercanviar una mirada d’exasperació. No hi havia cas en què l’antic batlle Masoliver no tragués el nas i això no agradava gens al seu net que sovint tenia la sensació que li treia autoritat. Al comissari Llop tampoc li feia gràcia que li digués el que havia de fer però, a Andorra, tothom considerava en Climent com un savi i el deixaven actuar. Tots els membres de la investigació i de la Identitat Judicial van tornar a la feina amagant un somriure. L’omnipresència de l’antic batlle molestava sobretot els joves que no aguantaven les seves lliçons de moral. Tot i així, tenia una experiència que no podien menystenir, ja que els havia ajudat a esclarir crims que amb les tècniques modernes no havien descobert.
En David Masoliver va obviar els comentaris de protesta del seu padrí i va demanar a en Cerni que li fes un resum de la situació.
—A les 6.36, el Despatx Central de la Policia ha rebut una trucada al 110 de la governanta de l’hotel, Fátima Oliveira, explicant que havien trobat morta la cambrera de nit, Andreia Almeida. Sortosament, estic de guàrdia i he posat en marxa tot l’equip d’investigació criminal de l’àrea de policia judicial. Com de costum, he seguit el protocol establert —va dir, mentre en David assentia a les explicacions—. He contactat el sotsoficial del grup de delicte contra les persones, quatre agents i el grup d’especialistes de l’IJ.
–I el SUM? —va preguntar en Climent, molest.
El comissari Llop començava a molestar-se. Va sacsejar el cap i va contestar-li que, quan es tractava d’un assassinat, trucaven directament al forense. El Servei d’Urgències Mèdiques només es necessitava per certificar morts naturals.
—Veig que té la lliçó ben apresa —va respondre sarcàsticament—. I si sap tan bé el protocol, com és que no m’ha trucat?
En Cerni va apropar-se encara més a en Climent i va abaixar la veu, conscient que s’havia fet silenci i tots els presents, treballadors de l’hotel inclosos, els escoltaven.
—Ja ho sap vostè que el batlle és en David i que a vostè ja fa uns quants anys que l’han retirat. Només tinc obligacions de cara al senyor batlle David Masoliver. A més, la Policia sempre espera que l’IJ procedeixi a la inspecció ocular per tenir més indicis i així no fer perdre el temps a ningú. I com que està clar que a la seva època anaven amb una sabata i una espardenya, li recordaré que es necessiten almenys tres hores per activar la unitat d’investigació.
En David mostrava un somriure mofeta i assaboria aquest moment. En Cerni li estava cantant les quaranta al seu padrí, cosa que ell no podia fer perquè l’home era tossut com una mala cosa i mai no li feia cas.
En Climent va arrufar el front però en Cerni va continuar, no tenia ganes que el trepitgessin. No era gaire usual que hi hagués tibantors entre els dos organismes, de fet en Cerni i en David s’entenien molt bé i tots dos havien fet estudis brillants, però en Climent era de la vella escola i no li agradava que la nova fornada de jovenets li passés al davant, tot i que feia anys que no exercia. L’havien retirat forçosament, però ell era de Cal Palinqueró i fins que es morís continuaria exercint de batlle. El silenci ja es feia pesant.
En Cerni va prosseguir.
—Es tracta d’una persona morta, amb traces de violència...
Tots escoltaven atentament les explicacions del comissari, mentre en Climent anava remenant unes monedes a la butxaca que se sentien ostensiblement i que aviat traurien de polleguera els dos joves.
En Jordi Puig de Castellnou va moure’s cap a una banda per tenir una perspectiva millor del que feien i deien. El comissari assenyalava, sense entrar a l’office, diferents punts del cos de la dona. Els va interrompre un membre de la Identitat Judicial per informar que ja havien acabat la primera inspecció i, per tant, s’establia el passadís per al metge forense.
Una noia prima, d’alçada mitjana, amb cabells castanys i arrissats, va sobresortir del grup i es va encaminar cap a la porta de l’office, on va dipositar una maleta que va obrir per extreure el material i l’abillament que necessitava.
—Un moment! —va cridar de mala manera en Climent, mentre el comissari Cerni Llop i en David se sobresaltaven—. Fora d’aquí, no n’has de fer res!
La noia el va esguardar afinant els ulls i prement els llavis. Van passar uns segons fins que va contestar que era la forense, Maria Sastre. La noia va caminar fins on es trobava en Climent i amb una mà posada al maluc i aixecant la barbeta va parlar.
—Que quedi clar des d’un bon principi. L’escena és de la Policia i la víctima és de la forense i en això, aquí, les ordres les dono jo —va espetegar-li desafiant la Maria, que va fer mitja volta per tornar cap a l’office, des d’on els membres de la Identitat Judicial l’observaven divertits.
En Climent va començar a riure i la va imitar.
—Vaja, quin caràcter! D’on surt, aquesta mossa? —va demanar, mentre en David el comminava a marxar i a deixar-los treballar. Arreu on anava, tothom el respectava i executaven les seves ordres però el seu padrí era com una pedra a la sabata. No se’n sortiria mai.
La Maria va posar-se la granota i les fundes de plàstic als peus. Sense perdre un segon, va procedir a l’examen del cos i el comissari va atansar-se. Va agafar el braç per establir el rigor mortis.
—Comissari Llop, a quina hora varen veure la víctima per última vegada?
