un sospir.
—És increïble pensar que ahir al vespre va venir a la meva habitació a fer el servei de nit i que, poc després, l’hagin assassinat d’aquesta manera tan brutal —va dir al director de l’hotel, mentre deixava caure una mirada d’horror cap a la dona.
El director va assentir sense que cap paraula sortís de la seva boca. Estava desconcertat.
En Jordi tenia ganes d’anar a l’spa i es va acomiadar amb certa precipitació. Un dels policies s’hi va apropar.
—No tan ràpid, senyor. Vostè hi té l’habitació, en aquest pis?
—Doncs sí —va respondre, sorprès—. I vaig veure la noia abans d’anar a dormir.
El policia va aixecar el cap del bloc de notes i el va guaitar amb suspició.
—A quina hora va veure la víctima?
—No ho sé, devia ser cap a les deu de la nit.
—Aleshores, hauria d’anar cap aquell racó. Li hem de fer algunes preguntes.
Allà hi havia la companya de la morta que havia trobat el cadàver, la governanta i altres treballadors. El comissari s’hi va atansar.
—Bon dia, em dic Cerni Llop i soc el comissari responsable d’investigació criminal. Primer de tot, els vull fer arribar el meu condol per la mort de la seva companya. Sens dubte posarem tots els nostres mitjans per atrapar l’assassí. Per això, necessito la seva col·laboració. A fora de l’hotel els esperen uns vehicles de la Policia que els portaran al Despatx Central, on els prendran declaració.
Hi va haver alhora un murmuri de sorpresa i de por. Els va demanar tranquil·litat. Era simple rutina i, tan aviat com acabessin, els tornarien a portar cap a l’hotel. Un agent de la Policia els va acompanyar.
—Escolti! —va interrompre en Jordi—. Jo aquí només soc un hoste de l’hotel i no coneixia aquesta noia. Em sap molt greu el que li ha passat, però jo no tinc per què venir a comissaria.
El comissari Llop va esguardar un dels agents per demanar explicacions.
—El senyor va coincidir amb la víctima a les deu de la nit. Segurament és una de les darreres persones que la van veure.
—Doncs ho sento molt, senyor...
—Jordi Puig de Castellnou, fill del marquès de Fenolleda.
En Cerni no va deixar aparèixer cap emoció i se’l va mirar de dalt a baix, mentre li donava una ordre.
—Haurà de venir al Despatx Central a prestar declaració.
En Cerni var ser taxatiu i en Jordi ja va veure que no aconseguiria res si continuava protestant.
—Almenys deixarà que em canviï, oi?
El comissari no va fer cas del seu to i va demanar a un policia que l’acompanyés fins a la cambra i s’esperés que es vestís. Va pensar que era un altre nen de casa bona de Barcelona que estava acostumat a fer el que li venia de gust sense rebre ordres de ningú. En Jordi va dirigir-se cap a l’habitació, renegant, sense fer cas de les disculpes del director que intentava explicar al comissari que era un dels millors clients de l’hotel.
Mentrestant, de l’office sortien els membres de la Identitat Judicial que havien acabat la feina i es treien tot l’abillament.
Eren pels volts de la una del migdia quan la Policia el va tornar a deixar a l’hotel. En Jordi tenia mal de cap, com si li haguessin clavat mil agulles. No podia deixar de pensar en la dona assassinada i el bon humor que desprenia la nit abans. Ell no havia estat de romanços i la va despatxar de seguida perquè no el molestés. No volia veure a ningú. Un calfred el va sacsejar en imaginar que, tal vegada, potser seria ell el mort si no hagués arribat la cambrera. No havia dit res a la Policia del missatge amenaçador que havia rebut sota la porta. Estava cansat i això hauria embolicat la troca.
Amb aquestes cabòries va arribar a la zona wellness. Més que mai necessitava relaxar-se.
—Hola, Jordi. Com estàs? —va dir la Lavinia, amb un somriure jovial als llavis, mentre en Jordi feia un bot de l’ensurt que l’hi havia donat, ja que es pensava que estava sol—. Em sembla que estaves a la lluna...
—Mai més ben dit. A més, estic ben baldat.
—Per cert, com et va anar la sessió de l’altre dia?
En Jordi va reflexionar uns instants abans de respondre.
—Si vols que et digui la veritat, vaig dormir com un soc. Feia temps que no ho feia tota una nit sencera. Em vaig aixecar amb una vitalitat increïble.
—Me n’alegro.
—Vull aprofitar per demanar-te excuses.
La Lavinia li va respondre que no calia, però ell va insistir. No entenia com s’havia comportat d’aquella manera tan imbècil, atès que només volia fer-li costat. Ella li va treure importància. En Jordi es va posar la mà al front i va tancar un moment els ulls.
—Et passa alguna cosa?
Li va explicar la nit que havia passat i l’assassinat de la cambrera d’habitacions, a més de la declaració a les dependències de la Policia. Estava trasbalsat i una mica neguitós. La Lavinia se l’escoltava amb interès i contestava amb empatia. Es va proposar ajudar-lo amb una altra sessió de cinesiologia. En aquell moment no tenia cap client esperant.
En Jordi va instal·lar-se a la llitera i la Lavinia va agafar-li suaument els canells i va estirar els braços cap enrere. Aquesta vegada, en Jordi va relaxar-se ràpidament i, fins i tot, va caure en una somnolència agradable interrompuda al cap d’una llarga estona per la veu dolça de la Lavinia que el despertava.
—Déu-n’hi-do, Jordi. Tot el que has viscut aquestes últimes hores t’ha afectat moltíssim. T’he tret molta angoixa, a més de dues mil desconnexions que tenies per impotència. Suposo que la teva separació hi té molt a veure, però hi he detectat també algun problema de territorialitat. Anys enrere, en una generació anterior, hi va haver un conflicte de territori. La teva família va perdre alguna casa o terreny? Això t’afecta indirectament.
—No, que jo sàpiga... Sempre hem tingut fortuna.
—I a la feina, estàs a gust?
En Jordi va sospirar i una ganyota va aparèixer al seu rostre.
—Bé, soc el director general de la cadena hotelera familiar tot i que qui mana de debò és el meu pare, ell n’és el president. Soc un comparsa, vaja, que no puc prendre decisions importants; no compta que m’hagi format en la millor escola d’hoteleria de Suïssa. No puc fer res sense que el meu pare ho hagi acceptat abans i això em revolta. En fi, m’ha volgut convertir en un titella.
—T’entenc. Aquí podríem parlar de problema de territorialitat perquè el teu pare no et deixa desenvolupar-te i contínuament s’immisceix en el teu terreny. Emocionalment, el teu cos ho sent com una amenaça. Ho treballarem, no pateixis.
En Jordi se sentia una mica descol·locat. No estava acostumat a deixar aflorar aquestes emocions davant d’una
