i van amb tants d’homes com volen i es troben amb una criatura sense saber qui els l’ha feta. Un altre dia deien que devia ser una marquesa que m’havia anat a tenir lluny, a la frontera, i havia dit que anava a prendre les aigües, m’havia donat a criar a una persona necessitada, havia mort, i la persona que em criava, sense diners, s’havia desfet de mi de la manera que havia pogut. Un dia la senyora Magdalena els va dir que pels volts del mes d’abril de l’any que m’havien trobat, una dona vestida de negre, amb un passador que li brillava en els cabells, s’havia aturat unes quantes vegades a mirar el jardí, sempre a la tarda, i que ella no n’havia fet cas, però recordant-ho ho trobava estrany. I va dir que aquella dona duia una criatura de bolquers a coll, que devia ser jo, i que segurament buscava amb temps un graó on deixar-me i que havia triat el d’ells perquè encara que no fos el graó d’una gran entrada era el graó d’una gent que estava bé i amb més cor que no pas els propietaris d’una gran casa —es veia per les flors, tantes i tan ben cuidades. La senyora Rius sempre deia el mateix: que havien fet mal fet d’inscriure’m amb el nom que duia el paper, perquè algun dia els meus pares, si eren vius, em vindrien a buscar i se m’endurien. Li deien que no, que ningú no vol criatures després d’haver-les deixades, perquè encara que estiguin criades ja se sap que donen més penes que alegries. I que ni de grans no paguen el malestar que han arribat a donar. I un dia la senyora Rius va venir amb dos llençols vells i va dir que podrien servir per mi. I sempre més em van fer aprofitar els llençols vells.
Asseguda al graó anava creixent. Escoltava el que deien totes aquelles senyores que no m’agradaven, veia caure i giravoltar les hèlices de l’auró i mirava el sol damunt de les roses. Tot d’una sentia el senyor Jaume que deia: me’n vaig a la torratxa. Així que ell havia sortit es posaven a parlar del meu pare. El senyor Jaume sempre deia que devia ser músic i que per això m’havia posat Cecília. Elles deien que devia ser un home molt dolent i que jo tenia orelles de criminal amb la medalleta enganxada a la galta i que el que m’havia posat el nom devia haver estat la meva mare, i que me l’ha-via posat d’esma i que li havia sortit del cor un nom trist. Jo pensava en les hèlices que queien giravoltant i quedaven planes a terra com jo. I em van començar a fer nosa les orelles. Me les tocava. Deien que el meu pare devia ser d’aquells homes que volen matar la reina, dels que posen bombes quan ella passa amb tren, i que roben, dels que només viuen per cremar-ho tot. Que la meva mare m’havia deixat perquè ell estava a la presó. I totes el veien fent hores i hores de camí per carreteres amb un pam de pols, amb un guàrdia civil a cada costat i amb les mans emmanillades. De tan perillós. Deien que potser era jove, i quan es cansaven de dir que era una mala persona, deien que potser era un vell ric i de compromís, carregat de vicis i de diners.
Algunes tardes hi havia una senyora petita i vella, amb les galtes de seda arrugadeta i amb uns ulls blaus de porcellana, sempre espantada, que només venia de tant en tant perquè vivia lluny. Segons ella el meu pare devia ser un pobre estudiant i la meva mare una pobra noia posada a servir a catorze anys. De vegades li feien ensenyar la cicatriu que duia tapada amb colls alts de tul aguantats amb barnilles. Havia estat bonica i el seu amant la feia menjar descalça i a l’hora de les postres li feia posar els peus damunt de la taula i els hi omplia de petons. Havia acabat clavant-li un punyal al coll i ella havia tingut força per arrossegar-se fins al balcó i cridar auxili, deixant un riu de sang. Un dia, la senyora Rius li va preguntar si el seu amant tenia la medalleta de l’orella enganxada a la galta i va dir que sí, i jo, asseguda amb elles, mirava els colzes de la senyora Magdalena que em feien fàstic perquè els tenia vermellosos, i va ser mentre me’ls hi estava mirant que la senyora Rius em va picar la mà i em va dir que no em toqués més les orelles. I recordo encara el dia que el color morat va entrar a la meva vida, una tarda d’estiu amb totes les persianes abaixades i amb la claror que només es veia per les escletxes. Va venir una senyora alta amb un vestit de color de violeta i un vel amb una piga de vellut a sota de l’ull, i violetes al pit i sabates de color de violeta, i tot passant-se la mà per les violetes del pit va dir que el meu pare devia ser un home com se’n veuen pocs perquè jo tenia una cara de nimfa i de santa, que la feina que tindria amb els homes quan seria gran faria por.
El senyor Jaume i la senyora Magdalena volien que els digués padrins i no els ho vaig dir mai. Tenien dues cosines que eren germanes bessones i encara que fossin una mica més enllà dels trenta anys eren conquistadores i presumides i tenien els colzes bonics. L’una es deia Maria-Cinta i l’altra es deia Raquel. La que es deia Maria-Cinta tenia un amic molt ric i cotxe, un cotxe negre, de color d’avellana per dintre i quan hi havia el cotxe parat davant de casa, els veïns, d’amagat, miraven el xofer que es passejava amunt i avall esperant-la. Anava sempre al Liceu. La que es deia Raquel tenia un amic més pobre. Costava molt de saber quina era l’una i quina era l’altra però a l’últim les vaig saber destriar perquè una vestia cridaner i l’altra no tant. I per les joies. La Maria-Cinta només duia brillants. La Raquel, un collaret de perles petites amb una perla més grossa que penjava al mig. La Maria-Cinta de vegades m’agafava la cara i deia que m’assemblava a algú que ella coneixia, però que no podia saber qui... Un dia em va agafar una mà i me la va mirar per sobre i va dir que abans no s’hi havia fixat però que no havia vist mai una mà de criatura com la meva, tan bonica; que era la mà d’una criatura que tenia el pare pianista. I jo em vaig posar a plorar.
III
Caminava molt a poc a poc però la sorra cruixia i el reixat va grinyolar quan el vaig obrir. Elles enraonaven a la cuina. Vaig pensar que el grinyol les avisaria i que me les trobaria a sobre i em tancarien perquè no em pogués tornar a escapar, i que em moriria tancada encara que piqués amb els punys i amb els peus. I que morta i plana mai més no podria anar a buscar el meu pare. L’havia sortit a buscar perquè la nit abans, encara desperta, havia vist caure del sostre una pluja d’estrelles de tots colors i entre tantes estrelles, molt esborrada, havia vist la seva cara.
El jardí era ple de sol i les plantes tenien les fulles pansides. Quan vaig passar per davant de l’estanc, l’estanquera va sortir a regar el carrer i em va preguntar on anava. Vaig arrencar a córrer sense contestar-li i no sabia si el cor em saltava perquè m’havia vist o perquè era la primera vegada que sortia sola. Anava carrer avall per la banda del sol i la meva ombra em seguia mig enfilada per la paret. Al cap de molta estona de caminar, com que els costats del front em feien el rellotge, em vaig aturar davant d’un jardí amb hortènsies florides. A l’entrada de la casa, al costat de tres graons de marbre ratllats de vetes fosques, hi havia un pal amb una barra travessera i, damunt de la barra, un ocell blanc amb la cresta de color de rosa, el bec torçat endintre, cap al coll, i una pota lligada amb una cadena de llautó. Estava quiet i semblava que em mirés. Em vaig quedar com encantada. Tot d’una es va tirar endavant, va fer un crit, i les plomes de la cresta se li van estarrufar. Em va treure de l’encantament una veu de nena que preguntava com se’n deia d’aquell ocell; era una nena rossa, amb tirabuixons, i donava la mà a un senyor. De seguida vaig pensar que era el seu pare. S’havien aturat a mirar l’ocell que a poc a poc se’ns va anar girant d’esquena. El senyor havia quedat al mig, entre la nena i jo; era alt i prim, feia una olor forta de mimosa, i duia al puny de la camisa una pedra blava i fosca que de tant en tant brillava molt. Li vaig agafar una mà sense mirar-lo i vaig haver de tancar els ulls perquè semblava que totes les coses es moguessin. Quan els vaig tornar a obrir vaig veure que la nena dels tirabuixons se m’havia acostat i em mirava. Sense dir res va donar un cop molt fort amb el cantell de la mà entre la meva mà i la del seu pare i el va estirar per endur-se’l. Se’n van anar carrer avall i jo no entenia per què aquell senyor, en comptes d’anar-se’n amb la nena, no la deixava a mirar l’ocell i no se m’enduia a mi. Els vaig seguir un tros. De tant en tant la nena feia un salt i els tirabuixons li voleiaven i quan feia el salt el seu pare l’estirava pel braç i la feia anar més enlaire. Em vaig cansar de seguir-los i es van anar fent petits. La nena dels tirabuixons duia una faldilla amb plecs i tenia les cames primes.
Em va costar una mica de trobar a casa. Així que vaig arribar-hi vaig córrer a mirar-me els cabells. A la sala, damunt d’una tauleta ran de la finestra, hi havia un mirall en forma de cor. El marc era de flors de vidre rosa amb fulles de vidre verd. Vaig alçar una
