els veïns van venir a veure el vestit; l’havíem posat pla damunt d’una taula i la senyora Rius rondinava perquè hauria volgut que les pedres de les flors haguessin estat totes del mateix color, i deia que aquelles monges devien ser una mica tocacampanes. Però tots els altres deien que les monges ho havien fet molt bé i defensaven el vestit de dalt a baix. El vam anar a dur a l’església i es pensaven que el senyor rector els rebria i només els va rebre el sagristà i els va donar les gràcies en nom del senyor rector i de la Mare de Déu. Cada diumenge anàvem a missa per veure si la Mare de Déu ja duia el vestit. I sempre en duia un altre. Però una tarda em vaig escapar per la paret, amb el vestit vermell perquè havia cremat diaris, i des de baix de l’església vaig mirar cap a dalt de l’altar i em va semblar que la Mare de Déu duia el vestit. Vaig pujar, tota l’església era buida i tranquil·la amb un camp de ciris encesos: els uns drets i els altres decantats. Vaig tocar el vestit i vaig passar les puntes dels dits pel voltant de les flors brodades i vaig tocar les pedres. Vaig sortir i corria pels carrers i en arribar a casa em van haver de venir a obrir i amb prou feines si podia respirar tot explicant que la Mare de Déu ja duia el vestit. La vam anar a veure tots plegats de seguida i el senyor Jaume va dir, només fent xiu-xiu, que la Verge en tenia de més rics però cap de tan fi, amb aquelles pedres que semblava que riguessin, perquè aquelles monges, ja es veia, eren monges alegres.
Vam anar a acabar de pagar el vestit, que el van pagar en tres vegades perquè els diners que havien estalviat no arribaven, i ens va obrir una monja joveneta amb una rosa a cada galta i el front de lliri, i quan ens va deixar la senyora Magdalena em va dir que era una novícia, que encara portava els cabells i encara no duia l’anell, però que quan es casaria amb Nostre Senyor li tallarien els cabells i li posarien l’anell per separar-la de tot. Que per casar-se aniria blanca i estaria sola entre moltes, perquè casar-se amb Déu és la soledat.
Quan va entrar, avisada per la novícia, la monja baixeta, em va donar la mà perquè li fes l’amistat i va dir a la senyora Magdalena que tenia una filla molt bufona. La senyora Magdalena li va dir que jo no era filla seva, que m’havien trobat al peu del reixat i m’havien recollit, però que m’estimaven com si fos d’ells i que per això havien promès el vestit quan em moria per culpa d’una bogeria que havia fet. Va dir que era una bona nena, però que feia coses estranyes, i la monja li va preguntar quines coses estranyes feia, i ella li ho va dir tot; que jugava amb foc, que encenia papers en el fogó quan només hi quedava el caliu i que passejava el foc per tota la casa; que feia paperines amb paper d’escriure cartes i les ficava les unes a dintre de les altres i les feia cremar, i que de vegades calava foc a piles de diaris. Que un dia que ella tenia visites havia entrat a la cuina a buscar la sucrera i m’havia trobat arraconada i quieta com un mort amb la punta d’una paperina encesa a dintre de cada orella. Que quan em va renyar els llavis se m’havien tornat morats i que jo havia dit que em volia cremar les orelles perquè no en volia tenir. Que per fer-me passar el vici, com que sabien que el color vermell era un color que no m’agradava, m’havia fet un vestit vermell, que jo havia sobrefilat les costures, i que el dia que l’havia estrenat havia corregut escales amunt, m’havia tancat a la torratxa i anava d’una banda a l’altra mig boja, de paret a paret. Que cada vegada que no em podia estar d’encendre papers em feia posar el vestit vermell i que mentre el duia em deien la flama. Jo em moria de vergonya i li mirava els colzes vells, perquè els colzes vells em feien fàstic i jo volia que ella me’n fes molt. La monja em va passar la mà pels cabells i va estar una estona sense dir res, mirant-me. Després va preguntar si al senyor rector li havia agradat el vestit i ella li va dir que sí, molt, que se’ls havia acostat amb un braç estès i amb la boca eixamplada de tant riure content, i els havia dit que Déu els ho pagaria encara que la Verge ja hagués fet el miracle de salvar-los la Cecília; que fessin el favor de dir a les monges que l’havien brodat que eren les millors treballadores del món: amb mans d’or per brodar amb fils d’or. I tot era mentida, perquè ni l’havien vist. Aleshores va explicar que quan jo només tenia tres anys m’havien disfressat de monja i que no m’havien pogut treure el vestit en tot un hivern, perquè si no me’l posaven cridava sense parar que tenia fred als ossos. La monja, rient, em va donar una estampa que es va treure d’una butxaca molt fonda i era el Sagrat Cor amb una mà enlaire beneint. Els va preguntar per què m’havien posat Cecília i li van dir que perquè anava escrit en el paper que duia enganxat al pit amb una imperdible. Va venir la monja de les galtes de rosa, i l’altra, quan la va veure, em va dir que no fes més paperines amb paper d’escriure cartes, i que la dispensessin, que els havia de deixar. I jo rumiava per què, a la Mare de Déu, li deien Verge.
VII
Una vegada cada setmana, el divendres, la Maria-Cinta em feia venir a buscar i jo passava el dia a casa seva perquè deien que havia de veure món. A les onze ja estava preparada i així que el cotxe es parava davant del reixat, el xofer, que es deia Silvestre, tocava la botzina tres vegades. El primer dia em va preguntar si volia seure al seu costat o a dintre. Li vaig dir a dintre i mentre m’hi ficava el vent hi va fer entrar una flor d’acàcia. Em vaig estirar en el seient com si estigués en el llit, perquè tant em feia veure passar les coses i els carrers; el que jo volia, amb els ulls tancats, era que tot fos com si tornés a la nit del Liceu i veure anar d’una banda a l’altra l’home geperut i sentir com la senyora que havia estat asseguda al meu davant, amb un braçalet que era una serp d’or, explicava al senyor del seu costat els misteris del teatre: que el sostre s’obria i que tiraven el llum enlaire per amagar-lo; que el terra en pendent, per poder-hi fer els balls de carnaval unes grans màquines el pujaven amunt i el feien pla. I tot el camí vaig tenir la mà ficada entre el seient i el respatller i figurava que sentia olor de fum de tabac.
Vaig arribar amb tot el vestit rebregat; me l’havia fet fer la Maria-Cinta, d’etamín blanc, amb tot el baix de la faldilla brodat de rams de cireres i amb un ram de cireres damunt del pit —a la banda del cor, havia dit.
La Maria-Cinta duia una bata de seda, japonesa, amb tota l’esquena brodada de branques d’ametller florit. Vivia en el Passeig de Gràcia i des de la seva terrassa es veia el jardí d’un palau amb palmeres de fulla de ventall i bótes de rajola blanca i blava, i, més lluny, unes quantes palmeres escanyolides de la Diagonal. Mentre em planxaven el vestit la Maria-Cinta em va fer banyar. Tot el bany era de rajola blanca amb una sanefa groga. La pastilla de sabó era tan grossa que no cabia a la mà i l’ampolla de l’aigua de colònia era d’un litre o més. La Maria-Cinta va fer venir la cambrera perquè em fregués l’esquena i li va explicar que m’havia escapat de casa per anar a sentir cantar i que l’òpera que jo havia anat a veure ella l’havia vist almenys cinquanta vegades i que no hi havia res a fer: que sempre plorava quan el vell dels picarols passava lluny amb la seva filla morta a dins d’un sac.
La cambrera m’anava fregant l’esquena amb una esponja groga plena de forats, més fina que el fregall vell amb què la senyora Magdalena em fregava quan em rentava a l’aigüera. Si ella estava massa enfeinada, em rentava ell. Es posava un davantal blau marí amb tres ratlles blanques a l’acabament, per no esquitxar-se els pantalons, i jo em despullava de pressa perquè la senyora Magdalena ja m’havia descordat tots els botons de l’esquena. M’agafava d’un braçat i deia: ¡de cap a l’aigüera! Ensabonava bé el fregall i em fregava l’esquena amb fúria i a mi em feia fregar-me el pit perquè deia que tenia por d’encetar-me. I m’esbandia a cops de cassó. Però de vegades deia que estava cansat i no em volia rentar. Un dia que jo havia caigut damunt de fang i que estava esgarrifada d’aquella brutícia, em va dir que Déu havia fet l’home de fang i que quan s’assecaria em saltaria tot sol de la pell.
La Maria-Cinta em va fer posar dreta al seu davant i mentre m’eixugava amb una tovallola grossa em va fer ensenyar les mans de totes dues bandes. Netes i boniques. Després em va empolvar i em va fer córrer amunt i avall perquè caiguessin els pólvors que sobraven. La cambrera reia i jo també, plena de pessigolles del vent del córrer i la Maria-Cinta va treure aquella creu de brillants d’una capsa vermella i me la va posar. Però la cadena em venia massa llarga i m’hi va fer uns quants nusos i va encendre tots els llums. Em va fer mirar al mirall: anava de terra al sostre i m’hi
