la banda dreta dels cabells, els deixava relliscar, i veia la cara d’aquell noi que se’n devia haver anat a la guerra i que tenia ulls de gos perdut. L’endemà vaig anar a seure en un banc al Passeig de Gràcia a mirar passar automòbils amb banderes. Alguna vegada pensava en l’Eusebi, que amb la guerra havia desaparegut. La Raquel havia pogut fugir a Londres amb les joies. La Maria-Cinta vivia sola en el pis i sempre tenia els balcons tancats. A l’acabament del primer estiu la vam anar a veure amb el senyor Jaume. Quan ja érem al carrer la senyora Magdalena va sortir corrent i em va treure la medalla del coll, una medalla de Santa Cecília que m’havien regalat per la primera comunió. La Maria-Cinta em va fer sortir a la terrassa. Duia aquella bata dels ametllers florits i tots els cabells deixats anar com una onada negra. Les flors brillaven rosades del mig i blanques de les vores. Jo mirava les palmeres i ells dos parlaven en veu baixa. Tot d’una vaig sentir que el senyor Jaume deia: ¿no tens fred? La pregunta em va semblar estranya perquè feia calor, i em vaig girar a mirar-los i ell li passava una mà pel braç, amunt i avall del puny al colze, a poc a poc. Per no veure’ls més vaig entrar corrent i vaig anar al bany. Em vaig plantar de cara al mirall però el bany era fosc i vaig encendre els llums. I aleshores, per primera vegada em vaig adonar que era tota diferent. Les cames se m’havien fet amb forma, i abans eren rectes; sota del vestit, els pits, encara de noia, empenyien una mica, però, perquè fessin canaleta, havia d’ajuntar els braços endavant ben ajuntats. Em vaig mirar els ulls i em va semblar que no estava sola. Gairebé sense adonar-me’n em vaig anar acostant a la meva cara i el mirall es va entelar i l’entelament me la va esborrar de mig en avall. Vaig tancar els ulls a poc a poc i els vaig deixar oberts només una escletxa per veure’m com si estigués morta. I aleshores no sé ben bé què em va passar. M’enamorava de mi. Tenia la sang, i vaig escoltar la vida de la sang, de vegades adormida vermella avall per la seda de la cuixa. Em vaig posar les mans al clatell i vaig tirar tot el pes dels cabells enlaire. La meva pell era tendra i els colzes eren tendres i el que vaig sentir no es pot explicar amb paraules: que jo no era com els altres, que era diferent, perquè sola, voltada de tovalloles i d’olor de sabons, a fora del mirall era el que enamora i a dintre del mirall era l’enamorat.
X
La Paulina era prima com un vímet i tenia els cabells estirats, secs i durs. Els duia tallats curts i del matí al vespre anava amb un cap que semblava el cap d’un boig. La Paulina era la minyona de la senyora Rius. La torre de la senyora Rius era més bonica que la nostra, en el jardí hi havia quatre palmeres paraigua. El reixat tenia els ferros més treballats i en els gerros del capdamunt dels dos pilars que l’aguantaven hi havia esparregueres i una atzavara al mig. A la senyora Rius el seu marit l’havia deixada amb tres fills que, quan van ser grans, la tractaven com si fos la seva promesa, li duien flors i li triaven la roba dels vestits que es feia. La Paulina tenia disset anys escanyolits i s’enrabiava de seguida, per qualsevol cosa es passava hores sense dir res i mai no es podia saber què l’havia feta enrabiar.
Quan ja feia temps que la guerra durava, la senyora Magdalena va preguntar a la Paulina si voldria venir a fregar els diumenges. Va dir que sí, però que sobretot no ho sabés la senyora Rius perquè la despatxaria si descobria que l’enganyava. Es veu que la senyora Rius volia que la Paulina li llegís vides de sants els diumenges a la tarda, i era molt ensopit; per escapar-se’n, algun diumenge deia que havia d’anar a veure la seva cosina; i no en tenia cap. El primer dia que va venir a fregar va sortir al carrer mudada, voltada d’olor de clavell, amb les mans vermelles de penellons, i quan vam haver tancat la porta va dir que li toquéssim el cor que li anava com una campana. A mitja tarda va trucar la senyora Rius. Com que la vam veure per la persiana vam poder anar al jardí de darrera, ens vam ficar al cobert de les eines i ens vam asseure damunt d’una pila de sacs. La Paulina va estar molta estona sense enraonar i a l’últim va dir que allò era la fi del món i que segurament la senyora Rius havia endevinat on era per culpa de l’olor de clavell, perquè tenia nas de gos caçador. La senyora Rius no se’n va anar de casa fins a l’hora de parar la taula i vam tenir temps de parlar de moltes coses. Em va dir que estava enamorada d’aquell noi que abans de la guerra em venia a veure de tant en tant, i que si hagués estat per ella que hagués vingut s’hauria mort d’alegria, que només el coneixia de veure’l voltar pel nostre carrer amb aquell ble de cabells damunt d’un ull i que, tot i que no l’havia pogut veure bé, estava segura que tenia els ulls bonics. Però, per ulls bonics, em va dir amb la veu molt baixa, no hi ha com els que es tenen a la vora. Abans, havia estat dos mesos seguits enamorada del fill gran de la senyora Rius i com que no podia dormir es passava les matinades enllustrant-li les sabates. Si estava tan enamorada del gran, que tenia una impremta, era perquè mai no li havia dit ni mitja paraula, que amb prou feines si la mirava quan li servia el menjar, mentre que els altres dos la mataven a pessics. A ella se li havia tallat la gana, però així i tot, amb el que es casaria de seguida seria amb el noi del xiulet; em va dir que feia molt de temps que no el veia, i si sabia on era. Li vaig dir que no i va dir, quina pena. El dia que li havia agradat més havia estat un dia que li va passar pel davant fent lliscar una fusteta per tots els barrots del reixat. Trobava estrany que un xiulet hagués pogut enamorar-la, perquè ella, de xiular, en sabia molt, en sabia amb dos dits a l’entrada de la boca i li sortia un xiulet que arribava més enllà dels terrats. Però aquell xiulet no li agradava gens perquè era com un xiulet de quan es cala foc. Aquell noi, en canvi, xiulava com un ocell i tenia el ventre enfonsat. I ella només es casaria amb un noi que tingués el ventre enfonsat.
Cap al tard es va posar a ploure i vam estar una estona sense parlar escoltant la pluja a la teulada del cobert. Aviat van caure gotes a dintre i ella va dir que si aquella pluja i aquell sorollet duraven es quedaria adormida com un soc. Li vaig explicar que jo era una criatura trobada i, tot estirant-se damunt dels sacs, va dir, com Moisès. Quan ens van venir a avisar que la senyora Rius ja era fora ens havíem fet molt amigues.
Cada dia sortíem a escombrar el carrer. Abans l’empastifàvem per poder-lo escombrar: hi tiràvem grapats de sorra. Escombràvem sempre a la mateixa hora perquè jo volia veure el fill petit de la senyora Rius quan tornava de fer l’exercici. Un dia, amb l’escombra a la mà, la Paulina es va posar a riure sola i quan es va haver cansat de riure va dir fent els ullets petits que la nit de nuvis la voldria passar amb música a l’habitació del costat. I que voldria un jardí per posar-hi una hamaca, com a la primera casa on havia servit. La senyora es deia Carolina i perquè se’n deia tenia moltes carolines en el jardí. I nadales. Perquè havia nascut el dia de Nadal. Em va preguntar si jo pensava com voldria que fos el meu marit. Va dir que estava segura que totes les noies eren com ella, que es delia pels homes, però no per fer-hi broma: per dormir-hi. Es va treure una pota de gallina de la butxaca, embolicada amb paper d’estrassa, li va estirar els nervis i tots els dits es van bellugar; va dir que aquella pota li agradava perquè li feia por.
XI
Mai no hauria pensat que al cap de molts anys m’hagués d’enrecordar tant de la tarda que amb els de casa vam anar a veure la senyora Rosalia. La senyora Rosalia s’havia casat de molt joveneta amb un notari que ja havia estat casat i que tenia les parets cobertes de retrats de la seva primera dona, que també es deia Rosalia. Era una tarda d’octubre i el carrer Verdi feia olor de fulles cremades. Sembla que el notari sempre parlava de la seva primera dona, sobretot a taula, i dels menjars que feia, tan bons. I la senyora Rosalia, que els primers temps de casada seguia la conversa i planyia el seu marit per la pena que el minava, un dia es va adonar de la veritat: que a ella la feia servir de bastó per anar tirant amb la vida. Diu que així que ell se n’anava a treballar, arrencava a plorar i que els ais que aquelles parets havien sentit, haurien pogut trencar un cor de pedra. Però més que queixar-se d’haver hagut de plorar es queixava de no haver pogut plorar sola, sempre espiada per tots aquells retrats on la primera Rosalia reia. I diu que, per no veure’ls, havia après a viure sense mirar. Enraonava, escoltava o callava, amb els ulls perduts en un punt on no hi havia res. I aquest malestar de cada dia l’havia feta passar de jove a vella de pressa, i els costats de la boca li havien caigut avall, i tenia arrugues entre cella i cella. Tota l’estona que vam ser a casa seva mirava el rellotge de tant en tant i ens va dir que era un vici que li venia del seu
