jo duia un gerro de vidre ple d’aigua vaig ensopegar badant i el gerro em va caure i es va esquerdar. Era un noi ros amb el pit enfonsat i la pell molt blanca. M’havien dit que era marbrista i durant molt de temps, quan el mirava per l’escletxa del capçal del llit, el veia fent àngels com aquells del cementiri. I làpides amb les lletres cargolades i amb les majúscules d’or. Però era guixaire i sempre duia pols blanca per sobre. Potser no estava trist, però semblava que ho estigués. Com tots els d’aquelles barraques fora de l’Eusebi i de mi, era xarnego; i això m’empipava una mica.
Alguns vespres ens venia a veure el vell de les gallines. Anava per totes les barraques a recollir fulles de verdura i peles de patata. El vell i l’Eusebi eren molt amics, passaven nits senceres jugant a cartes i de vegades sortien junts i mai no sabia on anaven. Quan jugaven a cartes jo mirava per l’escletxa i veia la finestra del meu guixaire plena de llum. Si no veia llum a la finestra no podia dormir pensant on devia ser el guixaire ros. I així com havia viscut dies i dies esperant que l’Eusebi s’aturés al reixat i xiulés, a la barraca vivia esperant veure el noi guixaire encara que només fos el moment que s’abocava a la finestra per llençar l’aigua de rentar els plats.
Els dies que plovia, si plovia fort, ens queia aigua per tot arreu. Les goteres que teníem a la casa on havia viscut es podien tapar; el senyor Jaume feia ciment clar en una gaveta i corria pel terrat tapa que tapa. Però les goteres de la barraca no tenien adob perquè la teulada era feta de coses estranyes, de fustes, de maons, els uns posats damunt dels altres, tot lligat amb canyes i amb guix. Una tarda que vaig anar a veure passar automòbils em vaig enrecordar tot d’un plegat, com si m’haguessin donat un cop de martell a la memòria, d’una rosa de seda que havia vist a casa d’aquella modista de la Maria-Cinta que m’havia fet el vestit de les cireres brodades, i no vaig parar fins que em vaig ficar en un magatzem per veure si en podia trobar una d’igual. Tot buscant el taulell de les flors artificials vaig ensopegar amb un paraigua que hi havia per terra. Sense pensar-m’hi gens el vaig agafar i me’l vaig endur. Cada vegada que plouria el lligaria al sostre damunt del llit i entomaria la pluja. Tenia el mànec daurat i la seda morada.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
