el va fer a rumiar quin efecte els devia fer, l’all. Havia de ser l’olor, el que els feia fugir, però, per què?
Tot plegat era ben estrany: el fet que s’amaguessin de dia, que no suportessin l’all, que s’haguessin de matar amb l’estaca, que, pel que semblava, temessin les creus i els miralls.
Els miralls, precisament. Segons la llegenda, la seva imatge no es reflectia en els miralls, i en canvi ell sabia que no era veritat, de la mateixa manera que no era veritat que es transformessin en ratpenats. Eren supersticions que la lògica i l’observació desmentien a l’acte. I encara era més ridícula la creença que es podien transformar en llops. Sens dubte hi havia gossos vampirs: els havia vist i sentit de nits al voltant de casa seva. Però no eren res més que gossos.
En Robert Neville va arronsar els llavis. «Deixa-ho córrer», es va dir. «Encara no estàs prou preparat». Ja arribaria el dia que resoldria totes aquelles qüestions una per una; però encara era aviat. Tenia qüestions més urgents per a solucionar, ara.
Havent dinat, se’n va anar de casa en casa i va fer servir totes les estaques. Se n’havia endut quaranta-set.
III
«La força del vampir rau en el fet que ningú no creu en la seva existència».
«Gràcies, doctor Van Helsing», va pensar en Neville mentre tancava el llibre Dràcula. S’estava assegut contemplant la biblioteca i escoltant el segon concert per a piano de Brahms, tot abatut, un got de whisky a la mà dreta i un cigarret als llavis.
Era veritat. Aquell llibre era una barreja de supersticions i de literatura barata, però aquella frase era certa. Ningú no hi havia cregut. Com es pot combatre allò que no creus que no existeixi?
Així havia anat. Una cosa fosca i nocturna que havia aparegut a l’època medieval. Una cosa que no tenia cap mena de consistència i que només havia ocupat un lloc a les pàgines de la literatura fantàstica. Els vampirs pertanyien al passat, com els idil·lis de Summers o els melodrames de Stoker, una entrada insignificant a l’Enciclopèdia Britànica, brou de cultiu per a novel·les per entregues i per a pel·lícules de sèrie B. Una llegenda poc sòlida que s’ha transmès de segle en segle.
Doncs bé, era veritat.
Va fer un trago de whisky i va tancar els ulls mentre el líquid fred li anava baixant fins a escalfar-li l’estómac. Era cert i, en canvi, mai ningú no havia tingut l’oportunitat de comprovar-ho. Oh! bé sabien que allò havia de correspondre a alguna cosa... però no pas a aquella. Allò era pura imaginació, allò era superstició, allò no podia ser.
I abans que la ciència hagués atrapat la llegenda, la llegenda havia engolit la ciència i tota la resta.
No havia trobat fusta. No havia revisat el grup electrogen. No havia recollit els trossos de mirall. No havia sopat; havia perdut la gana. No era gens estrany, la perdia tot sovint. Com podia fer tot el que havia fet aquella tarda i després asseure’s a taula amb il·lusió? No, encara que ja fes cinc mesos.
Va pensar en les onze... no, dotze criatures de la tarda i es va acabar el whisky amb dos glops.
Va parpellejar i la sala va vacil·lar un xic al seu davant. «T’estàs torrant, tio», va pensar. «I què? Algú hi tenia més dret que ell?». Va llançar el llibre a l’altra punta de la sala. «Passa d’aquí, Van Helsing, Mina, Jonathan, Comte d’ulls sangonosos i tots plegats! Tots sou fantasies, extrapolacions idiotes d’un tema fosc».
La rialleta li va quedar encallada a la gola. A fora, en Ben Cortman l’estava cridant. «Espera’t, Benny, no te’n vagis», va pensar. «Un moment, que em poso l’esmòquing».
Va prémer les dents. «Ja vinc! Per què no? Per què no haig de sortir? Seria la manera d’acabar amb ells!». Passar a ser un d’ells.
Va fer una rialleta quan va pensar si n’era de simple. Es va aixecar i, mig encorbat, es va acostar al moble bar. De fet, per què no? Per què ho havia de complicar tant, si només havia d’obrir la porta i fer uns passos endavant perquè s’acabés tot?
Sempre hi havia la lleugera possibilitat que, en algun lloc quedés gent com ell, intentant de sortir-se’n, amb l’esperança de trobar-se algun dia amb els de la seva espècie. Però, com els podria descobrir si eren a més d’un dia de viatge de casa seva? Va arronsar les espatlles i es va servir més whisky; feia molt de temps que bevia sense mesura! Amb els alls a les finestres, la protecció de l’hivernacle, cremant els cadàvers, fent desaparèixer les pedres i, a poc a poc, a pas de puça, anar-ne reduint el nombre. Per què s’havia d’enganyar? No n’havia trobat cap més com ell.
Es va deixar caure feixugament sobre la cadira. «Sí, senyors, vet-ho aquí que em trobo com a cal sogre, rodejat per un exèrcit de xucladors de sang que no desitgen altra cosa que sadollar-se de la meva hemoglobina d’alta graduació. Facin un trago, senyors, a la meva salut!».
Una ganyota de ràbia li va deformar les faccions. «Fills de puta, us mataré un per un abans de capitular!». Va anar cloent la mà dreta fins que el got es va esmicolar.
Va mirar a terra, amb els ulls enterbolits, els vidres que havien caigut, després es va fixar en el tros de got que li havia quedat a la mà i la sang que li regalimava barrejada amb el whisky.
«Això sí que els faria venir set», es va dir. Es va aixecar d’una revolada i de poc que no obre la porta per ensenyar-los aquella mà ensangonada i sentir els seus esgarips.
Va tancar els ulls i va notar l’esgarrifança. «Tranquil, tio», va pensar. «Vés-te a embenar la mà!».
Mig ensopegant, va anar al lavabo, es va rentar bé la mà i, esbufegant, es va posar iode als talls que s’havia fet. Després s’ho va embenar de qualsevol manera. Li costava de respirar i tenia el front amarat de suor. Li va semblar que necessitava un cigarret.
Altre cop a la sala, va canviar Brahms per Bernstein i va encendre un cigarret. «Què faré si algun dia se m’acaben els claus pels taüts?», rumiava mentre es mirava el filet blau de fum del cigarret. És clar que era difícil que s’hi trobés, en tenia cap a un miler de capses a l’armari de la Kathy...
Va cloure fort les dents. «A l’armari del rebost, del rebost, del rebost!».
L’habitació de la Kathy.
Es va mirar amb ulls boirosos el mural mentre L’època de l’angoixa li bategava a l’oïda. «Època d’angoixa», va reflexionar. «Et pensaves que estaves angoixat, Lenny, eh? En Lenny i en Benny, vosaltres dos us hauríeu d’haver conegut. Compositor, li presento el cadàver. Mamà, quan sigui gran vull ser un vampir com el papà. I és clar, reiet, t’ho prometo».
El whisky feia gloc-gloc en el got. Va fer una ganyota de dolor i es va passar l’ampolla a la mà esquerra.
Va seure i va fer un trago. «Enterbolim el caire calent de la sobrietat», es va dir. «Escombrem l’últim resquitx d’idea clara! Però de pressa! Els odio!».
A poc a poc, la sala va començar a girar sobre el seu centre giroscòpic fent ziga-zagues i onejant sota la seva cadira. Una boirina agradable que feia els contorns borrosos ho va envair tot. Es va mirar el got, el tocadiscos. Va deixar anar el cap d’un costat a l’altre. A fora, rondaven, murmuraven i esperaven.
