style="font-size:15px;"> «Amics meus, vindré a discutir amb vosaltres el problema dels vampirs; una espècie minoritària, suposant que existeixi».
«Seré breu: Exposaré la base de la meva tesi, que és aquesta: els vampirs són víctimes del prejudici.».
«El nus de la qüestió del prejudici de la minoria és aquest: Els detesten perquè els temen. Així que...».
Va fer una bona tirada.
«En l’època més fosca de l’Edat Mitjana, el poder dels vampirs era gran i el terror que inspiraven encara més. Els consideraven anatema i continuen essent-ho. La societat els odia sense treva».
«Però les seves necessitats són més sorprenents que les dels altres animals i les dels homes? Els seus actes, són més escandalosos que els d’un pare que xucla la personalitat del seu fill? El vampir anima els batecs del cor i fa levitar els cabells. Però, és pitjor que un pare que ofereix a la societat un nen neuròtic que esdevé un polític? És pitjor que un industrial que crea fundacions amb els diners que ha fet venent bombes i armes a nacionalistes suïcides? Pitjor que el fabricant d’alcohol que serveix material adulterat per anul·lar, encara més, els cervells d’aquells qui, sobris, són incapaços de concebre una idea progressista? (Perdoneu-me la calúmnia; jo m’aferro a la beguda, que és el meu aliment). És pitjor, de fet, que el director de diari que omple pàgines i pàgines de porqueries i de crims? De debò, feu examen de consciència, nois... tan terribles són els vampirs?».
«Tot el que fan és beure sang».
«Així doncs, per què aquest prejudici cruel, aquesta prevenció irreflexiva? Per què no pot viure on li plagui, el vampir? Per què ha de buscar amagatalls on ningú no el pugui trobar? Per què s’ha de destruir? Heu transformat aquest pobre innocent i confiat en un animal perseguit. No té mitjans de subsistència, ni possibilitats d’educar-se, no té dret de vot. No és res d’estrany, doncs, que s’hagi vist obligat a la vida nocturna i depredadora».
En Robert Neville va deixar anar un renec amarg, «Sí, sí, és clar», es va dir, «però, deixaries que la teva germana es casés amb un d’ells?».
Es va arronsar d’espatlles. «M’has ben enxampat, amic meu, m’has ben enxampat!».
La música es va acabar i l’agulla va continuar fregant les estries negres. Es va quedar allí assegut, un lleuger tremolor li pujava per les cames. Vet aquí l’inconvenient de beure massa: s’acaba immune a les delícies de la borratxera. No hi ha consol en el licor. Abans d’arribar a l’estadi feliç, t’esfondres. La sala ja no es movia i la fressa de fora li atacava altre cop els timpans.
—Vine, Neville!
Se li va fer un nus a la gola i un esbufec convulsiu va sortir dels seus llavis. Sortir. Les dones eren allà fora, amb els vestits descordats o despullades, la seva carn esperava les seves carícies, els seus llavis esperaven...
«La meva sang, la meva sang!».
Com si es tractés de la mà d’una altra persona, es va mirar el puny esgrogueït com s’alçava, un xic tremolós, i anava a caure sobre la seva cama. El dolor li va fer aspirar a fons aquell aire viciat. Els alls. Arreu aquella fortor d’alls. A la roba, als mobles, al menjar, fins i tot a la beguda. «Una d’alls amb soda!». Ell mateix va quedar desconcertat d’aquell intent de broma.
Es va aixecar i va començar a caminar. «I ara què faig? El de sempre, altre cop? Llegir-beure-insonoritzar la casa... les dones. Les dones impúdiques, assedegades de sang, nues, que exhibien els seus cossos calents. No, calents, no».
Un lament convulsiu es va escapar del seu pit i li va pujar gola amunt. «Maleïts siguin!». Què esperaven? Es pensaven que sortiria i capitularia?
Potser sí, potser sí. Es va trobar ja traient la barra de seguretat de la porta. «Ja vinc, noies, ja vinc, Comenceu a humitejar-vos els llavis!».
De fora, van sentir com s’alçava la barra i un bram d’expectació es va apoderar de la nit.
Es va girar, va aixecar primer un puny i després l’altre i va començar a clavar cops a la paret fins que es va adonar que s’esquerdava el guix i se li esquinçava la pell. Es va aturar i es va quedar un instant immòbil, tremolant desemparat, fent petar les dents.
Al cap d’un moment, ja se sentia millor. Va tornar a col·locar la barra i se’n va anar a l’habitació. Es va deixar caure sobre el llit i va enfonsar el cap en el coixí amb un xiscle ofegat. La mà esquerra va picar sense força el cobrellit.
«Déu meu!», es va dir. «Fins quan? Fins quan?».
IV
El despertador no va sonar perquè no l’havia posat, se n’havia oblidat. Va dormir profundament, quiet, el cos immòbil com un motlle de ferro. Quan finalment va obrir els ulls, eren les deu.
Amb un murmuri d’enuig, va posar els peus a terra i immediatament va notar els batecs de les temples, tan exagerats que li semblava que el cervell li havia de sortir del crani. «El que faltava! Ressaca!».
Com va poder, va arribar al lavabo i es va ben mullar la cara i el cap. No, no, se li queixava el cervell, això no. Em trobo fatal. En el mirall se li veia una cara demacrada, sense afaitar, d’un home de més de quaranta anys. Amor, el teu encanteri màgic és arreu; d’una manera frívola, les paraules batien en el seu cervell com els llençols molls en el vent.
Se’n va anar a obrir la porta del carrer i va deixar anar un renec en veure un cadàver de dona ajagut a la vorera. Va notar com la ràbia el dominava i li accelerava els batecs del cor, però va mirar de no capficar-s’hi. «Estic malalt», va pensar.
El cel era gris, agònic. «Fantàstic!», es va dir. «Un dia més en aquest cau de rates cuirassat!». Amb un gest de mal geni, va fer petar la porta i després va recular, gemegant, el soroll l’havia acabat d’aclaparar. Va sentir con les últimes restes del mirall de fora queien sobre el ciment. «Perfecte!», els llavis pàl·lids van fer una ganyota de decepció.
Les dues tasses de cafè bullent encara el van fer sentir pitjor. Va deixar la tassa i se’n va anar a la sala. «A la merda!», va pensar. «Em tornaré a torrar!».
Però el licor tenia gust de trementina i, rondinant, va llançar el got contra la paret. Va observar com regalimava el whisky fins a arribar a la catifa. La idea que s’estava quedant sense gots encara el va fer enrabiar més.
Es va escarxofar al sofà i es va estar una estona remenant el cap lentament. Res a fer, el guanyaven, aquells malparits reconsagrats l’estaven guanyant.
Altre cop aquella sensació angoixant; notava com si el cos se li anés dilatant i la casa s’anés encongint, i que d’un moment a l’altre hagués d’explotar esmicolant la fusta, el guix i els rajols. Es va aixecar i se’n va anar de pressa cap a la porta, amb les mans tremoloses.
Es va quedar un moment a la gespa, aspirant l’aire humit del matí, d’esquenes a aquella casa que odiava tant. Però també odiava les altres cases del voltant, l’asfalt, les voreres i la gespa, tot el que hi havia a Cimarron Street.
De sobte, va veure clar que havia de sortir d’allí. Núvol o no, se n’havia d’anar.
Va tancar la porta d’entrada, va obrir la del garatge, aquella
