podia pensar en altra cosa.
Malgrat tot, va sentir una esgarrifança quan la dona va emetre un gemec ofegat de terror en arribar al carrer.
Es va quedar allà estirada, recargolant-se, obrint i tancant les mans convulsivament, prement els llavis fins que es van convertir en una ratlleta vermella. En Neville se la mirava impressionat.
Va notar un nus a la gola. No duraria gaire la sensació d’estar cometent una crueltat brutal. Mirant-se-la, es va mossegar els llavis. «D’acord, pateix», es disculpava a si mateix, «però és una d’ells, i si hagués tingut l’oportunitat m’hauria mort amb gran plaer. S’ha de veure així, és l’única manera». Va serrar amb força les dents i va contemplar com moria.
Al cap de pocs minuts, va deixar de bellugar-se, de murmurar i d’anar obrint les mans, com dues poncelles que es desclouen sobre el ciment. En Robert Neville es va ajupir per comprovar-li el cor. No bategava. La carn se li estava refredant.
Es va posar dret altra vegada amb un lleu somriure. Així que era veritat que no li calien estaques. Després de tant de temps, havia trobat un mètode millor.
De sobte, es va sobresaltar. Com ho sabia, que la dona era realment morta? Com ho podia saber abans que s’amagués el sol?
Aquell pensament el va tornar a angoixar i a irritar. Per què cada pregunta escombrava les respostes anteriors?
Va estar donant-li voltes mentre es bevia una llauna de suc de tomata que havia agafat d’un supermercat d’allà a prop.
Com ho podia saber? No es podia pas quedar amb aquella dona fins que es pongués el sol.
Emportar-se-la a casa, és clar!
Va tornar a tancar els ulls, emprenyat. Avui no havia obtingut ni una sola resposta. Ara havia de refer el camí per anar-la a buscar i ni tan sols tenia clar on era la casa. Va engegar, tot donant una ullada al rellotge. Eren les tres.
Tenia temps de sobres d’arribar a casa abans no arribessin ells. Va prémer l’accelerador i el jeep va avançar de pressa.
Va trigar vora mitja hora a trobar la casa. La dona estava en la mateixa posició, a la vorera. En Neville es va posar els guants i va obrir la part del darrere del jeep per carregar-la-hi. Mentre se li acostava, es va fixar en el seu cos. «No, no comencem, per l’amor de Déu!».
Va carregar la dona, va tancar la porta i es va treure els guants. Es va mirar el rellotge. Les tres. Tenia tot el temps del món per...
Va sacsejar el rellotge i se’l va acostar a l’orella; de sobte, el cor li va començar a bategar fort.
El rellotge s’havia aturat.
V
Mig tremolant, va fer girar la clau al contacte. Les mans van aferrar-se, tenses, al volant, mentre girava en rodó per enfilar cap a Gardena.
Si n’havia estat, de ximple! Almenys havia trigat una hora en arribar al cementiri. S’hi devia haver passat hores, a la cripta. Després, anar a buscar aquella dona. El supermercat, la llauna de suc de tomata, tornar a recollir la dona. Quina hora podia ser? Ximple! Una gelor li va recórrer les venes només d’imaginar-se’ls esperant-lo davant de casa seva. I a sobre, havia deixat la porta del garatge oberta! La gasolina, les eines... el grup electrogen!
Amb un crit sufocat, va pitjar fort l’accelerador i el jeep va botar endavant; l’agulla del comptaquilòmetres es va enlairar, va arribar a noranta, va pujar a cent i després a cent-vint. I si l’estaven esperant? Com entraria a casa seva?
Va fer un esforç per tranquil·litzar-se. Ara sí que no es podia esfondrar; havia de mantenir el cap clar. Havia d’entrar. «Cap problema, entraràs!», va assegurar-se a si mateix. Però no veia pas com.
Es va passar la mà pels cabells, tot nerviós. «Fantàstic, fantàstic!», s’anava dient. «T’encares amb tots els problemes del món per preservar la teva existència i llavors un dia vas i no tornes a l’hora. Ja n’hi ha prou!», li va ordenar el seu cervell. Però es mereixia la mort, per no haver donat corda al rellotge la nit anterior. «No cal que t’ho plantegis. Ja se n’encarregaran ells». Tot d’un plegat, es va adonar que estava mig marejat de gana. Aquella mica de carn en conserva i el suc de tomata gairebé no li havien servit de res.
Els carrers silenciosos desfilaven al seu davant mentre ell clavava una mirada aquí i allà per veure si en veia aparèixer algun al pas de la porta. Tenia la impressió que s’anava fent fosc per moments, és clar que podia ser efecte de la seva imaginació. No podia ser tan tard, no podia ser.
Acabava de passar, com un llamp, la cantonada de l’avinguda Western amb el bulevard Compton quan va veure un home que sortia corrents d’una casa i l’escridassava. El cor se li va encongir. El crit va quedar flotant rere el jeep.
No podia agafar més velocitat i el van començar a torturar les imatges d’una roda punxada, del jeep derrapant i estavellant-se contra una casa. Els llavis li tremolaven, amb gran esforç va aconseguir cloure’ls. Les mans li perdien el tacte del volant.
Va haver de reduir la velocitat a la cantonada de Cimarron. De reüll, va veure un altre home que sortia d’una casa i arrencava a córrer darrere seu.
Després del viratge i del xerricar de rodes, se li va tallar la respiració.
Tots eren davant de casa seva, esperant-lo.
Va deixar anar un gemec de pànic. No volia morir. Potser hi havia pensat, fins i tot ho podia haver desitjat. Però no volia morir. No pas d’aquella manera!
Va veure com tots giraven aquelles cares blanques en sentir el motor. D’altres van sortir del garatge, que ell havia deixat obert. Va serrar les dents amb una fúria desesperada. Quina manera més estúpida de morir!
Tots van arrencar a córrer cap al jeep, en fila, ocupant tot el carrer. Es va adonar que per res del món s’havia d’aturar, ni frenar. Va clavar el peu del gas a fons i en un instant hi va ser; en va apartar tres del camí com si fossin bitlles. Va sentir que la carrosseria trontollava amb el patac. Aquelles cares lívides que anaven xisclant van passar a frec dels vidres de la porta; els crits que feien li van glaçar la sang.
Pel retrovisor, va veure com el perseguien. Va improvisar de sobte un pla: va anar reduint la marxa, frenant, fins que va tenir la camioneta a quaranta, després a trenta quilòmetres per hora.
Va veure com guanyaven terreny, aquells rostres d’un blanc grisós se li acostaven, aquells ulls tenebrosos clavats al jeep, clavats en ell.
De sobte, va patir un sobresalt: va sentir un bram allà a tocar, va girar el cap i va veure el rostre enfollit d’en Ben Cortman a frec de la porta.
Instintivament, va pitjar el pedal de l’accelerador, però l’altre peu li va lliscar sobre l’embragatge i, amb un bot, el vehicle es va aturar en sec.
La suor li va amarar el front en inclinar-se, desficiat, cap al contacte. En Ben Cortman el va agafar.
En Neville, amb un ronc, va apartar aquella mà freda i blanca.
—Neville, Neville!
En Ben Cortman el va tornar a empaitar amb la seva grapa gèlida. En Neville se’n
