Em vaig posar a plorar. Podia quedar-me errant per aquesta boira per sempre! Tot d’una, vaig cridar: «Ajudeu-me! Si us plau!».
Una figura va sortir de la bromada i s’acostava cap a mi; tornava a ser aquell home. Em vaig sentir com si em trobés un conegut, tot i que la seva cara m’era desconeguda. Vaig córrer cap a ell i li vaig aferrar el braç. «On soc?», vaig preguntar.
«En un lloc de la teva imaginació», va respondre.
«No t’entenc!».
«La teva ment t’ha portat aquí —va dir—. La teva ment et fa romandre aquí».
«I m’hi he de quedar per sempre?».
«En absolut —em va dir—. Pots trencar el vincle en qualsevol moment».
«Com?».
«Concentrant-te en allò que hi ha a fora d’aquest lloc».
Anava a fer una altra pregunta quan vaig notar, una vegada més, el dolor que sentia l’Ann. No la podia deixar sola. No podia.
«Estàs marxant un altre cop», va fer l’home amb to d’avís.
«És que no puc deixar-la», li vaig respondre.
«Ho has de fer, Chris —va dir—. O tires endavant o et quedaràs com ara».
«És que no puc deixar-la», vaig repetir.
Vaig parpellejar i vaig mirar a dreta i esquerra. L’home ja no hi era. Havia desaparegut tan de pressa que vaig arribar a pensar que m’ho havia inventat.
Inert i desvalgut, em vaig enfonsar en la terra freda i humida. Pobre Ann, pensava. Ara hauria de començar una nova vida. Tots els nostres plans s’havien esfumat. Els llocs que volíem visitar, tots els nostres projectes emocionants. Havíem d’escriure una obra de teatre junts, combinant els seus intensos records del passat i la seva perspicàcia amb el meu ofici. Pensàvem comprar-nos un tros de bosc en algun lloc perquè ella pogués fer fotos de natura mentre jo ho escriuria tot plegat. I també comprar-nos una autocaravana i passar un any recorrent el país, coneixent-ne els detalls. Viatjar per fi a llocs dels quals sempre havíem parlat però que no havíem vist mai. I estar junts, gaudir de la vida i de la companyia de l’altre.
Ara tot s’havia acabat. S’havia quedat sola; jo havia fallat. Hauria hagut de viure. M’havien matat per culpa meva. Havia sigut un idiota, no havia parat atenció. I ara estava sola. No em mereixia el seu amor. Havia deixat perdre molts moments de la vida que hauríem pogut passar junts. I ara llençava a les escombraries la resta del nostre temps.
L’havia traït.
Com més hi pensava, més abatut estava. Per què no havia de tenir raó, ella, en allò que pensava?, vaig pensar amargament. Era millor que la mort fos un final, un cessament. Qualsevol cosa era preferible a això. Em sentia sense gota d’esperança, buit per la desesperació. La vida després de la mort no tenia cap sentit. Per què continuar així? Tot era banal i inútil.
No sé quant temps vaig passar així, pensant aquelles coses. Semblava una eternitat, Robert, jo sol, abandonat enmig d’una boira espaordidora, enganxifosa, enfonsat en un dolor abjecte.
Només després de molt, molt temps, vaig començar a matisar els meus pensaments. Només després de molt i molt temps vaig recordar allò que m’havia dit aquell home: que podia sortir d’aquest lloc concentrant-me en allò que hi havia més enllà. Però, què hi havia més enllà?
«Importa?», vaig pensar. Fos el que fos, no podia ser pitjor que això.
«Molt bé, doncs, prova-ho», em vaig dir.
Vaig tancar els ulls i vaig intentar imaginar-me un lloc millor. Un lloc a la llum del sol, on hi fes calor, amb herba i arbres. Un lloc com els que solíem anar a acampar tots aquells anys.
Per fi, dins meu, vaig fixar-me en una clariana entremig de les sequoies, al nord de Califòrnia, on tots sis (l’Ann, la Louise, el Richard, la Marie, l’Ian i jo) ens havíem quedat un vespre d’agost a l’hora de la posta. Cap de nosaltres deia res, només escoltàvem el vast silenci de la natura que ens envoltava.
Em va semblar que notava les palpitacions del meu cos; endavant, amunt. Vaig obrir els ulls tot d’una. M’ho havia imaginat?
Vaig tornar a tancar els ulls i vaig intentar-ho un altre cop; vaig tornar a imaginar-me la quietud d’aquella immensa clariana.
El meu cos va palpitar una altra vegada. Era cert. Sentia una pressió increïble, suau, però persistent, que venia de darrere meu, m’empenyia i em sostenia. Vaig notar que la respiració se’m feia més i més ampla, més ampla i també més dolorosa. Em vaig concentrar encara més i el moviment es va accelerar. Anava corrent cap endavant, corrent cap amunt. Era una sensació alarmant, però també plena de joia. Ara no ho volia deixar estar. Per primera vegada des de l’accident, sentia una mica de pau interior. Era el principi d’un coneixement; una il·luminació sensacional.
Hi ha alguna cosa més.
Continuació a un altre nivell
Vaig obrir els ulls i vaig mirar enlaire. Per damunt del cap, veia un fullatge verd i, a través de les fulles, el cel blau. No hi havia ni rastre de boira; l’aire era net. Vaig aspirar. Feia una olor fresca que et vigoritzava. Vaig notar una brisa suau a la cara.
Incorporant-me, vaig mirar cap a totes bandes. Havia passat una estona estirat a la gespa. El tronc de l’arbre que m’acollia era allà mateix. Vaig estirar la mà i vaig palpar l’escorça. I alguna cosa més: n’emanava una mena d’energia.
Vaig abaixar la mà per acaronar la gespa. Estava impecable. Vaig apartar-ne uns quants brins per examinar el sòl. Tenia un color com el de l’ombra de l’herbei. No hi havia males herbes per enlloc.
Em vaig acaronar la galta amb un bri que havia arrencat. També hi podia sentir un minúscul corrent d’energia. Vaig ensumar-ne la fragància delicada, me’l vaig posar a la boca i el vaig mastegar com feia de petit. No havia tastat mai, quan era petit, una gespa com aquella.
Aleshores em vaig adonar que a terra no hi havia ombres. Estava assegut sota un arbre, però no a l’ombra. Com que no ho entenia, vaig buscar el sol.
No hi era, Robert. Hi havia llum sense sol. Vaig mirar tot al voltant, confós. A mesura que els meus ulls s’acostumaven a la llum, hi anava veient fins més lluny, camp enllà. No havia vist mai un paisatge així: una panoràmica impressionant de prats entapissats de verds, plens de flors i arbres. Vaig pensar que, a l’Ann, li encantaria.
Me’n vaig recordar tot d’una. L’Ann encara era viva. I jo? Em vaig aixecar i vaig empènyer el tronc de l’arbre amb totes dues mans. Era sòlid. Les sabates deixaven petjada sobre un terra sòlid. Jo estava mort; sobre això ja no hi havia cap dubte. Tanmateix, aquí em tens, posseït d’un cos que notava igual que abans i que semblava igual, fins i tot anava vestit igual. Dret, sobre un terreny molt real enmig d’un paisatge més que tangible.
«És això, la mort?», vaig pensar.
Em vaig mirar les mans; els detalls de cada línia i cada clotet, els plecs de la pell. Vaig examinar els palmells. Una vegada havia llegit un llibre de quiromància;
