style="font-size:15px;"> És una mica més tard. Una altra pausa per eixugar-me els ulls. Deia que era fàcil pensar en ells fent l’amor. Em semblava completament normal. Des que vaig ser prou gran per ser-ne conscient, és clar, recordo cada vegada que sentia la porta del seu dormitori tancant-se a poc a poc i escoltava el clic discret que feia el pany. A la Louise, el Richard i l’Ian no ho sé, però a mi això sempre em feia somriure.
Tampoc no et diré que no s’havien barallat mai. Eren persones autèntiques, vulnerables, i tots dos tenien un caràcter fort. El pare va ajudar molt la mare a treure el seu geni, sobretot després de la crisi que va tenir. Oh, Wendy, tants anys que li va fer costat perquè pogués sortir-se’n! Ell la va ajudar a alliberar la ira en lloc de guardar-se-la a dintre: li va demanar que, quan conduís, a falta de res més, cridés a ple pulmó. Ella li va fer cas i una vegada la Katie es va espantar tant que gairebé va tenir un atac de cor; estava al seient del darrere i la mare no es recordava que hi era quan es va posar a xisclar.
Tot i que es barallaven, les seves empipades no els van posar mai en contra l’un de l’altra. Sempre acabaven abraçant-se i fent-se petons, fent bromes i rient. Eren com nens, de vegades, Wendy. Hi havia moments en què jo semblava la mare.
I saps què? No ho he dit mai a ningú. Sé que el pare ens estimava i que la mare encara ens estima. Però sempre hi havia aquella “cosa” entre ells, aquella mena de relació especial inabastable. Una cosa preciosa. Una cosa que no es pot explicar. No dic que ho patíssim. Mai no ens han “deixat de banda”; no és això. No ens han privat mai de res, sempre ens han donat amor i suport en tot allò que hem intentat o volgut.
I tanmateix hi havia aquesta cosa estranya de la seva relació que durant tots aquests anys feia que es mantingués la unitat de dos en una família que era una unitat de tres, al principi, fins a sis. Potser no s’entén el que dic, però és així. No ho puc explicar. Només espero trobar això mateix quan em casi. Sigui el que sigui, espero que tu també ho trobis.
Una prova del que dic és que he començat aquesta carta parlant del pare, però he acabat parlant de la mare i el pare. Perquè m’és impossible parlar d’ell sense parlar també d’ella. Van junts. Aquest és el problema. És que no me la puc imaginar sense ell. És com si una cosa que estava sencera s’hagués partit pel mig i ara cap de les dues meitats estigués bé. Com si...
Vaig començar a adonar-me d’una cosa.
Durant més o menys un quart de pàgina, jo anava caçant les seves paraules abans que les escrivís.
De cop em va venir una idea.
«Marie —vaig pensar—. Escriu el que et dic. Escriu aquestes paraules: Ann, soc el Chris, encara existeixo».
Vaig clavar-li la mirada mentre anava repetint: «Ann, soc el Chris, encara existeixo». Una vegada i una altra, ho dirigia a la ment de la Marie mentre escrivia. «Escriu-ho», li deia. Repetia les paraules que volia que escrivís. «Escriu-ho». Repetia les paraules. «Escriu-ho». Repetia les paraules. «Escriu-ho». Repetia. «Escriu», repetia. Així una pila de vegades, i en acabat encara més i més. «Escriu: Ann, soc el Chris, encara existeixo».
Vaig quedar tan absort en allò que feia que, quan la Marie de cop i volta va fer un esbufec i va apartar la mà de la taula, vaig fer un bot. Com que es va quedar com atònita mirant el paper, jo també vaig abaixar la vista per mirar què hi deia.
Hi havia escrit: Annsccris encarexstexo.
«Ensenya-ho a la mare», li vaig dir, emocionat. Em vaig concentrar en aquestes paraules. «Ensenya-ho a la mare, Marie. Ara mateix». Seguit, seguit, repetidament.
La Marie es va aixecar i va sortir al passadís amb el paper a la mà. «Així, molt bé —vaig dir—. Això mateix», pensava.
Va recórrer tot el passadís i es va tombar davant la porta del dormitori. Allà es va aturar. Jo, que la seguia entusiasmat, també vaig parar. Què esperava?
Va mirar a dins, a l’Ann i el Richard. L’Ann encara li premia la mà amb la galta. Tenia els ulls tancats, semblava adormida.
«Porta’ls-ho», vaig dir a la Marie. Jo mateix em vaig estremir amb el so de la meva pròpia veu. «Porta’ls-ho —vaig fer mentalment—. Ensenya-ho a la mare i al Richard».
La Marie es va quedar immòbil, mirant el Richard i l’Ann amb expressió incerta. «Marie, vinga —vaig tornar a dir, tens una altra vegada—. Marie, porta’ls-ho —vaig pensar—. Que ho vegin».
Va girar cua. «Marie! —vaig implorar. Estava sobtat—. Porta’ls-ho!». Plorava per dins. Ella va dubtar un moment i va tornar cap al nostre dormitori. «Això mateix, sí, porta-l’hi a ella —vaig pensar—. Porta-ho, Marie. Ara».
Es va aturar.
«Marie —suplicava mentalment—, per l’amor de Déu, porta-ho a la teva mare». Tot de cop, va tombar cap a la seva habitació i se n’hi va anar corrents, passant a través meu. Vaig fer un remolí i vaig precipitar-me darrere seu. «Però què fas? —vaig gemegar—. Que no sents...?».
Em va fallar la veu quan vaig veure que arrugava el full de paper i el llençava a la paperera. «Marie!» —vaig exclamar. Em vaig quedar observant-la, horroritzat. Per què ho havia fet?
Però ja ho sabia, Robert; no era pas difícil d’entendre. Va pensar que el seu propi subconscient l’havia traïda. I no volia fer patir l’Ann més del que ja patia. Ho va fer per amor. Però va fer a miques la meva última esperança de comunicar a l’Ann que encara vivia.
Em vaig quedar paralitzat, una onada de dolor m’esclafava. «Déu meu, això per força ha de ser un somni! —vaig pensar, recuperant-me de sobte—. Això no pot ser real!».
Vaig parpellejar. Sota els peus, vaig veure la placa: Christopher Nielsen, 1927–1974. Com havia arribat allà? No t’ha passat mai que sents de sobte que “ja has arribat” a algun lloc amb el teu cotxe i t’has preguntat com és que has conduït fins allà sense adonar-te’n? Doncs en aquell moment vaig tenir aquesta mateixa sensació. Excepte que no sabia què hi feia.
Hi vaig caure bastant de seguida. La meva ment havia cridat: «Això no pot ser real!». Però aquella mateixa ment sabia que hi havia una manera d’esbrinar-ho del cert. Ja ho havia començat una vegada, ara me’n recordava; el primer cop hi havia una cosa que em va retenir. Aquest cop no. Només hi havia una manera de saber si això era un somni o realitat. Vaig començar a colgar-me sota terra. No era més barrera que les portes. Em vaig submergir en l’obscuritat. «L’única manera d’estar-ne segur», continuava pensant. Vaig veure el taüt just a sota. «Com m’hi veuré a les fosques?», em vaig preguntar. Però no vaig amoïnar-m’hi. Només m’importava una cosa; descobrir la veritat. Em vaig ficar a dins del taüt.
El meu crit de terror va ressonar i va tornar a ressonar per tots els racons de la tomba. Vaig observar el meu cos amb repugnància, petrificat. Havia començat a descompondre’s. Tenia la cara tensa, semblava una màscara, glaçada, fent una ganyota grotesca. La pell s’estava podrint, Robert. Vaig veure... No, deixem-ho estar. No té cap sentit que et faci venir nàusees com les que em van venir a mi.
Vaig tancar els ulls i, sense parar de xisclar, me’n vaig anar ben lluny. Un fred va arremolinar-se al meu voltant, la humitat se m’enganxava. Vaig obrir els ulls, vaig mirar en totes direccions. Un altre cop la boira, aquell cúmul de boira grisa del qual no em podia escapar.
Vaig arrencar a córrer.
