ine/>
Richard Matheson
QUINS SOMNIS VINDRAN
Traducció de Cesc Martínez
Col·lecció dirigida per:
Jordi Casals, Daniel Genís, i Jacob Suarez
Títol original: What Dreams May Come
Primera edició: setembre 2021
© 1978 by Richard Matheson
© de la traducció: Cesc Martínez
© de la present edició: Laertes S.L. de Ediciones, 2021
www.laertes.es
Dibuix de la coberta: Albert Monteys
Correcció: Enric Bassegoda
ISBN: 978-84-18292-48-4
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual, amb les excepcions previstes per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, «www.cedro.org») si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.
A la meva dona, amb agraïment i amor, per afegir la dolça mesura de la seva ànima a la meva existència.
Al lector
Una introducció a una novel·la, gairebé sense excepcions, no cal. Aquesta és la meva desena novel·la publicada i no se m’havia ocorregut mai la idea d’escriure un pròleg per a cap de les nou anteriors.
Tanmateix, en aquesta, sento que convé fer-hi un breu preàmbul. Com que el tema és la vida després de la mort, trobo imprescindible que sàpigues, abans de llegir aquest conte, que només hi ha un aspecte que és de ficció: els personatges i les relacions entre ells.
Amb molt poques excepcions, tots els altres detalls provenen exclusivament de la investigació.
Per aquest motiu, al final de la novel·la, hi he afegit la llista dels llibres que he consultat durant aquesta investigació. Veuràs que n’hi ha molts i que són molt diversos. Això no obstant, malgrat aquesta ampla varietat tant pel que fa als autors com a les èpoques de publicació, hi ha una uniformitat de contingut persistent i inapel·lable.
Evidentment, caldria que te’ls llegissis tots per descobrir-ho per tu mateix. T’encoratjo a fer-ho. Ho trobaràs una experiència il·luminadora, extraordinària.
Richard Matheson
Calabasas, Califòrnia
Agost del 1977
... quins somnis
acompanyaran
el son etern,
un cop alliberats
d’aquesta pell mortal,
és el que ens frena...
Hamlet,
Acte III, escena 1.
Introducció
El manuscrit que estàs a punt de llegir em va arribar a les mans de la manera següent:
El vespre del 17 de febrer del 1976, va sonar el timbre de casa i la meva dona va anar a obrir. Al cap d’un moment, va tornar al dormitori on miràvem la televisió i va dir que hi havia una dona que em volia veure. Em vaig aixecar i vaig anar al rebedor. La porta estava oberta i vaig veure una dona alta de cinquanta anys, dreta, al porxo. Anava ben vestida i duia a les mans un sobre voluminós.
—Vostè és en Robert Nielsen? —preguntà.
Li vaig dir que sí i em va allargar el sobre.
—Doncs això és per a vostè —va dir.
Me’l vaig mirar amb desconfiança i vaig preguntar què era.
—Un missatge del seu germà —va respondre.
Em vaig posar a la defensiva.
—No, escolti... —vaig fer jo.
—El seu germà Chris m’ha dictat aquest manuscrit —digué.
Aquelles paraules em van fer enfadar.
—No sé qui és vostè —li vaig dir—, però el meu germà va morir fa un any, cosa que ja deu saber, si mínimament el coneixia.
La dona va sospirar.
—Ja ho sé, senyor Nielsen —va dir ella, cansada—. Soc vident. El seu germà m’ha donat aquest material des de... —Es va aturar quan vaig començar a tancar la porta i tot seguit va afegir—: Senyor Nielsen, si us plau.
El seu prec tenia un to urgent tan autèntic que me la vaig quedar mirant sorprès.
—He passat sis mesos esgotadors transcrivint aquest manuscrit —em va dir—. No ho vaig triar jo, que ja tinc els meus propis problemes. Però el seu germà no m’hauria deixat tranquil·la si no hagués apuntat cada paraula del seu missatge i no li hagués promès fidelment que l’hi portaria —la seva veu va prendre un to desesperat—. Agafi-ho, si us plau, i torni’m la pau.
Havent dit això, em va posar el sobre a les mans, va girar en rodó i va arrencar a córrer pel caminet fins a la vorera. Em vaig quedar mirant-la. Va pujar al cotxe i va marxar ràpidament.
Mai més no l’he tornada a veure ni n’he sabut res. Ni tan sols sé el seu nom.
* * *
M’he llegit el manuscrit tres vegades i m’agradaria saber què n’he de fer.
No soc religiós, però, com a tothom, m’agradaria creure que la mort és alguna cosa més que oblit. Així i tot, crec que és difícil, per no dir impossible, acceptar aquesta història al peu de la lletra. Continuo pensant que no és res més que això: una història.
És cert, els fets hi són. Fets sobre el meu germà i la seva família que aquella dona no podia saber de cap manera —tret que acceptem la premissa que hagués passat mesos investigant intensament, i pagant, per esbrinar tot allò i poder escriure el manuscrit—. Però, en aquest cas, per a què? Què en trauria, de fer una cosa així?
Tal com jo ho veig, les preguntes sobre aquest llibre són diverses. No les enumeraré, sinó que deixaré que sigui el lector qui es faci les seves.
D’una sola cosa estic segur. Si aquest manuscrit és cert, millor que cadascú faci examen de consciència
