Nova York.
Gener del 1978
Un vessament d’imatges confuses
«Comencem pel començament» és la frase. Però jo no puc. Començo pel final. El final de la meva vida a la Terra. Us ho explico tal com va passar i el que va venir després.
Només un apunt, sobre el text. Has llegit el meu escrit, Robert. Aquest canal pot resultar estrany. La raó és que estic limitat per la meva transcriptora. Els meus pensaments han de viatjar a través d’ella. No puc fer-ho d’una altra manera. No tot el gra passarà pel garbell. Entén-me si et sembla que simplifico massa. Sobretot al principi.
Tots dos fem el que podem.
* * *
Gràcies a Déu, aquella nit anava sol. Normalment, l’Ian venia amb mi, al cine. Dos cops per setmana, per la meva feina, ja saps com era. Aquella nit no va venir. Havia de sortir en una obra de teatre de l’escola. Ho repeteixo: gràcies a Déu.
Vaig anar a un cine que hi ha a prop d’un centre comercial. El nom no arriba clar. Un de gran que havien dividit en dos. Pregunta’l a l’Ian, el nom.
Eren més de les onze quan en vaig sortir. Vaig pujar al cotxe i vaig agafar direcció al camp de golf. El petit, el de nens. Hi ha una paraula que no arriba clara. D’acord. Lletra per lletra. A poc a poc. M-i-n... i-g... o-l-f. Entesos. Ja ho tenim.
Hi havia trànsit. Carrer? No, més ample. A-vi... ngu… d-a? No exactament, però més o menys. Vaig pensar que hi havia una estrena i vaig parar a una vora. Havia de parar, un cotxe se m’acostava molt de pressa. Tenia espai de sobres per passar pel costat, però no. Em va envestir per l’esquerra del parafang del davant i vaig acabar fent voltes.
Em va sacsejar però duia la cintura. Cintura no. Cin-tu-r-ó. No devia estar massa lesionat. Però va venir una furgoneta i va xocar amb el parafang del darrere del meu cotxe i em va empènyer fins a l’altra banda de la mitjana. Un camió venia en sentit contrari. Va envestir el meu cotxe pel mig. Vaig sentir com tot s’esmicolava, com el vidre es feia a miques. Em vaig donar un cop al cap i tot es va tornar de color negre. Per un segon, vaig creure que em veia a mi mateix inconscient, sagnant. Després va arribar la foscor.
* * *
Tornava a estar conscient. El dolor era terrible. Sentia la meva respiració, un so horrible. Lent i lleu, amb sospirs esporàdics i líquids. Tenia els peus gelats. D’això, me’n recordo.
De mica en mica, vaig notar una habitació al meu voltant. I gent, també, em sembla. Alguna cosa m’impedia estar-ne segur. Els camlann. No, torna-hi. Lletra per lletra. E-l-s… c-a-l… calmants.
Vaig començar a sentir un murmuri. No vaig arribar a distingir les paraules. Per un moment, vaig veure una figura a prop meu. Tenia els ulls tancats però la veia. No et sabria dir si la figura era masculina o femenina, però sabia que em parlava. Com que podia sentir què em deia, va desaparèixer.
Va començar un altre dolor, aquest a dins del cap, que augmentava sense parar. Em va semblar que el sintonitzava com si fos una emissora de ràdio. No era el meu dolor, sinó el de l’Ann. Plorava, esfereïda. Perquè jo estava ferit. Tenia por per mi. Sentia la seva angoixa. Patia terriblement. Vaig intentar allunyar les ombres però no vaig poder. Vaig intentar dir el seu nom, sense èxit. No ploris, vaig pensar. Tot anirà bé. No tinguis por. T’estimo, Ann. On ets?
Al moment, em vaig trobar a casa. Era diumenge al vespre. Estàvem tots junts a la sala d’estar i rèiem. L’Ann era al meu costat, i l’Ian a l’altra banda. Després hi havia el Richard i la Marie, a l’altra punta del sofà. Jo tenia el braç al voltant de l’Ann, ella es deixava abraçar tendrament. El seu cos desprenia escalfor i li vaig fer un petó a la galta. Ens vam somriure. Era una tarda de diumenge, pacífica, idíl·lica, estàvem tots junts.
Vaig notar que començava a sortir de la foscor. Estava estirat en un llit. El dolor va tornar de nou, a tot arreu. Mai no havia conegut un dolor com aquell. Sabia que me n’anava. Sí, la paraula és anar-se’n.
Aleshores vaig sentir un soroll horripilant. Un borbolleig a la gola. Vaig pregar perquè l’Ann i els nens no estiguessin a la vora i ho poguessin sentir. S’espantarien. Vaig demanar a Déu que no els deixés sentir aquell soroll horrible, que els protegís d’aquest soroll horrible.
Vaig pensar-ho tot d’una: «Chris, t’estàs morint». Em vaig esforçar per respirar, però els líquids de la tràquea no deixaven passar l’aire. Em sentia espès i lent, atrapat en la densitat.
Hi havia algú vora el llit. La figura d’abans. «No lluitis, Chris», em va dir. Em va fer enfadar que em digués allò. Fos qui fos, volia que em morís. M’hi vaig resistir. No se m’endurien. Ann! Vaig cridar-la per dins. Agafa’m! No em deixis anar!
Tot i així, vaig caure. El meu cos està massa trencat, vaig pensar de sobte, amb por. Vaig notar fins a quin punt estava dèbil. Tot seguit, una sensació estranya. Pessigolles. És molt estrany, ja ho sé. Sona ridícul. Però això va ser tot. Per tot el cos.
Un altre canvi. Ja no estava estirat en un llit, sinó en un bressol. Notava com es gronxava endavant i endarrere, endavant i endarrere. A poc a poc, ho vaig començar a entendre. No estava en cap bressol i el llit estava quiet. Era el meu cos el que es balancejava endavant i enrere. Sentia uns sorollets minúsculs, crepitants, a dins meu. La mena de sorollets que se senten quan s’abaixa una bandera lentament. Ara sentia menys dolor. El dolor s’esvaïa.
Esporuguit, em vaig esforçar per tornar a sentir dolor. Va reaparèixer en pocs segons, pitjor que mai. Vaig aferrar-m’hi agonitzant. Volia dir que estava viu. No se m’endurien. Ann! El meu cervell implorava, suplicant. «No em deixis!».
No va servir de res. Vaig notar que la vida se m’escapava, sentia de nou aquells sorollets, ara molt més forts, com s’anaven trencant centenars de fils minúsculs. No tenia sentit del gust ni de l’olfacte. Vaig perdre tota la sensibilitat dels dits de les mans i dels peus. Se’m van adormir les cames. Lluitava per recobrar la sensibilitat, però res. Se m’escampava per dins una mena de fred, des de l’estómac, pel pit. Tot d’una s’aturava i s’aplegava com si fos gel al voltant del cor. Vaig adonar-me que el cor em bategava a poc a poc, a poc a poc, com el timbal d’un seguici funerari.
Tot de sobte vaig saber què passava a l’habitació del costat. Vaig veure una dona gran estirada, amb filets de cabells grisos sobre el coixí. La pell i les mans grogues com les potes dels ocells; càncer d’estómac. Hi havia algú assegut al seu costat, parlant suaument. La filla. No ho vull veure, això, vaig decidir.
A l’instant vaig deixar aquella habitació i vaig tornar a trobar-me a la meva. El dolor gairebé havia desaparegut del tot. No el vaig poder recuperar per més intents que vaig fer. Vaig sentir un brunzit, sí, un brunzit. Els fils no paraven de trencar-se. Notava com si les puntes de cada fil trencat es cargolessin.
La cosa freda es tornava a moure. Va avançar fins al centre del meu cap. La resta del cos, la tenia insensible. «Si us plau!». Vaig demanar ajuda. Però no tenia veu; tenia la llengua paralitzada. Vaig notar que tot el meu ésser s’escolava cap endins, se m’acumulava al cap. Les bembanes es contreien. No, una altra vegada. M-e-m-b-ranes. Sí. Tot jo m’empenyia i m’arrossegava cap al centre.
Vaig començar a sortir per una obertura del cap. Un brunzit, un dring, alguna cosa que corria molt de pressa com un torrent a través d’un congost. Vaig
