Quins somnis vindran. Ричард Матесон

Чтение книги онлайн.

Читать онлайн книгу Quins somnis vindran - Ричард Матесон страница 4

Quins somnis vindran - Ричард Матесон L'Arcà

Скачать книгу

style="font-size:15px;">      «No és ben bé un somni, és clar», em vaig dir, mirant de trobar-hi una explicació. Estar anestesiat no és com dormir. Vaig assentir, satisfet amb aquell argument, i vaig continuar caminant. L’Ann devia ser a la sala d’espera. M’havia ficat al cap d’arribar fins a ella i consolar-la. Vaig notar el seu patiment com si fos meu.

      Vaig passar per davant del despatx d’infermeria i vaig sentir que xerraven. No vaig fer l’intent de parlar-hi. Tot allò era dins del meu cap. Havia de conformar-m’hi, acceptar les regles. «D’acord, no és un somni bengué (b-e-n b-é)», però era més senzill d’imaginar-m’ho com si ho fos. Un somni doncs; sota els efectes de l’anestèsia.

      «Un moment —vaig pensar, i vaig aturar-me—. Somni o no, no puc anar amunt i avall amb la bata de pacient». Em vaig mirar a mi mateix, i em vaig endur la sorpresa de veure’m vestit. Portava la mateixa roba de quan havia tingut l’accident. «On és la sang?», em preguntava. Vaig recordar una imatge, instantània: jo inconscient entre les restes de l’accident. La sang havia sortit a raig.

      Em vaig sentir ecs! No! Perdó per la impaciència: e-x-u-l-t-a-n-t. Per què? Perquè, malgrat l’entorpiment del meu cervell, havia aconseguit raonar. No podia ser de cap manera aquell home del llit. Ell portava bata, estava embenat, estava connectat a uns tubs. Jo estava vestit, no tenia cap bena enlloc i em podia moure. Una diferència total.

      Un home amb roba de carrer va apropar-se a mi. Jo esperava que passés de llarg. En canvi, per sorpresa meva, em va posar una mà a l’espatlla i em va aturar. Sentia la pressió dels seus dits, un per un, sobre la meva carn.

      —Ja saps què ha passat? —va preguntar.

      —Passat?

      —Sí —amb el cap, assentia—. Que t’has mort.

      Me’l vaig mirar amb repugnància.

      —Això és absurd —vaig fer jo.

      —És veritat.

      —Si estigués mort, no tindria cervell —li vaig dir—, i no podria parlar amb tu.

      —No és així com funciona —va insistir.

      —És l’home d’aquesta habitació qui ha mort, no jo —vaig dir—. Jo estic anestesiat i m’estan operant. En realitat, estic somiant.

      Em va agradar la meva anàlisi.

      —No, Chris —va dir.

      Vaig tenir un calfred. Com sabia el meu nom? Vaig observar-lo de prop. El coneixia? Era per això que havia aparegut al meu somni?

      No, no el coneixia de res. Vaig sentir aversió per ell. De tota manera, pensava que (la idea em va fer somriure malgrat la irritació) aquest era el meu somni i ell no hi tenia res a fer.

      —Ves a buscar el teu propi somni —li vaig dir, orgullós d’aquella resposta enginyosa.

      —Si no em creus, Chris —em va dir— mira a la sala d’espera. La teva dona i els teus fills són allà. Ningú els ha dit encara que t’has mort.

      —Un moment, un moment —vaig assenyalar-lo amb el dit suspès en l’aire—. No ets tu qui em deia que no m’hi resistís?

      Anava a respondre, però em vaig encendre tant que no el vaig deixar parlar.

      —Ja estic cansat de tu i d’aquest lloc estúpid —vaig dir—. Me’n vaig a casa.

      De cop i volta, alguna cosa em va apartar d’ell. Era com si el meu cos estigués folrat de ferro i un imant m’estirés ben lluny. Vaig sortir disparat pels aires tan de pressa que no vaig veure ni sentir res.

      Es va acabar tan de sobte com havia començat. Em trobava entre la boira. Vaig mirar al voltant, però no veia res per enlloc. Vaig començar a caminar, movent-me lentament per aquell núvol. Aquí i allà, em semblava que entreveia gent. Però quan intentava afinar la vista, s’esfumaven. A un per poc no el crido, però vaig decidir no fer-ho. Jo era l’amo del somni. No deixaria que em dominés.

      Vaig intentar enganyar-me fent veure que tornava a ser a Londres. Recordes que hi vaig anar el 1957 per escriure una pel·lícula? Era novembre i vaig haver de caminar entre boires com aquesta més d’una vegada. S’assembla bastant a una crema de pèsols. Només que aquesta era encara més espessa; era com estar sota l’aigua. Fins i tot mullava.

      Al final, entre la boira, vaig veure casa nostra. Allò em va alleujar en dos sentits. Primer, pel sol fet de veure-la. Segon, perquè hi havia arribat en un moment. Això només podia passar en un somni.

      De sobte, vaig tenir una inspiració. Ja t’he explicat com tenia el cos ferit. Encara que tot allò fos un somni, em feia mal. En conseqüència, em vaig dir que, com que el dolor era un somni, no calia que patís. Robert, només de pensar-hi, el dolor va desaparèixer. La qual cosa em va provocar una sensació extra de plaer i alleujament. Quina prova més viva podia demanar que això era somni i no realitat?

      Tot seguit vaig recordar, doncs, com m’havia incorporat al llit de l’hospital, rient, perquè tot havia estat un somni. Era exactament això. I punt.

      Sense transició, em vaig trobar al vestíbul d’entrada. «Un somni», vaig pensar, i vaig assentir amb el cap, satisfet. Vaig mirar al voltant, encara hi veia borrós. «Un moment», em vaig dir. Si havia pogut dissipar el dolor, per què no enfocar la vista?

      Però no va passar res. Qualsevol cosa que estigués a més de tres metres encara quedava amagada rere el que semblava una capa de fum.

      Em vaig girar de sobte en sentir un soroll d’urpes repicant al terra de la cuina. La Ginger entrava corrent pel vestíbul. Te’n recordes, oi, de la nostra pastor alemany? Em va veure i es va posar a saltironejar plena d’alegria, estava esverada. Vaig dir el seu nom, estava encantat de veure-la. Em vaig inclinar per fer-li festes al cap, però la meva mà se li va enfonsar profundament al crani. Va tirar enrere amb un lleu udol i es va cargolar terroritzada, es va donar una trompada amb la fulla de la porta de la cuina, tirant les orelles enrere i amb els pèls del llom eriçats.

      —Ginger —vaig dir. Lluitava contra una sensació de basarda—. Vine aquí.

      «S’està comportant com una boja», em vaig dir. Vaig atansar-m’hi, però ella es va posar a relliscar frenèticament al terra de la cuina per fugir.

      —Ginger! —gemegava. Hauria volgut enfadar-me amb ella, però semblava tan espantada que no vaig poder. Va travessar corrent la sala d’estar i sortí disparada per la trapa de la porta del gos.

      Volia seguir-la, però vaig decidir que no. No em deixaria dominar pel meu somni, per molt esbojarrat que fos. Em vaig girar i vaig cridar el nom de l’Ann.

      Ningú no va contestar. Vaig donar una ullada a tota la cuina, em vaig adonar que la cafetera estava engegada, tenia un parell de bombetes vermelles enceses. El pot de vidre, damunt la placa de l’escalfador, estava gairebé buit. Vaig empescar-me un somriure. «Ja ho ha tornat a fer», vaig pensar. En un tres i no res, tota la casa quedaria im-p-r-eg-na-da de pudor de cafè cremat. Vaig estirar la mà per desendollar la màquina, no me’n recordava. La meva mà va travessar el fil i em vaig enrampar, però vaig fer l’esforç de trobar-ho divertit. «En els somnis no surt res bé», vaig pensar.

Скачать книгу