que et penses!».
No estava preparat per aquell terror. «No volia dir això!», se’m queixava el pensament. Però no podia fer com si res: ja ho havia dit. Vaig rebutjar fermament aquesta idea, vaig fer l’esforç de reprimir-la concentrant-me en l’Ann i l’Ian. Però se m’havia ficat al cap sense demanar permís i ja no me la vaig poder treure.
I si aquell home deia la veritat? I si tot plegat no fos un somni?
Vaig intentar tornar enrere amb totes les meves forces. Però era impossible; el camí estava bloquejat. Vaig oposar-m’hi amb ràbia. I què que ho hagués pensat? Què passa si m’ho havia plantejat? No n’hi havia cap més prova que aquell breu pensament.
Em sentia millor. Justificar-me era com una mena de venjança. Vaig tocar-me el cos. «És això la mort? —desafiava amb menyspreu—. Carn i ossos? Això és ridícul!». Fins on pogués acceptar-ho, potser allò no seria un somni. Però segur que no seria estar mort.
Aquell conflicte em va esgotar de cop, em sembla. De nou, em notava el cos com de pedra. «Una altra vegada?», vaig pensar.
Tant se val. M’ho vaig treure del cap. Vaig estirar-me al meu costat del llit i vaig mirar l’Ann. Era torbador estar estirat al seu costat, cara a cara amb ella, i que mirés a través meu com per una finestra. «Tanca els ulls —vaig pensar; i ho vaig fer—. Evadeix-te, dorm —em vaig dir—. No tens cap mena de prova de res. Això encara podria ser un somni. Però Déu, estimat Déu del cel, si és així, és un somni odiós. Si us plau, —vaig implorar a qualsevol poder superior que em pogués atendre—. Allibera’m d’aquest malson negre que no s’acaba mai».
Saber que encara existeixo!
Flotant, suspès en l’aire, enfilant-me i després baixant en un buit silenciós, engolidor. Era la mateixa sensació d’abans de néixer? Surar en una ombra líquida?
No, no es devia sentir cap plor, a dins del ventre. Cap sensació de dolor que m’oprimís. En aquell son, jo murmurava, tenia ganes de descansar, necessitava descansar, però també volia despertar-me, pel bé de l’Ann. «Vida, estic bé». Abans de despertar-me, devia dir aquestes paraules cent vegades.
Arrossegava la vista, les parpelles em pesaven.
Estava estirada al meu costat, s’havia adormit. Vaig sospirar i li vaig somriure amb amor. S’havia acabat el somni, tornàvem a estar junts. Vaig mirar-la a la cara, estava tranquil i em sentia dolç com un infant. Un nen petit, cansat, un nen que s’hauria adormit plorant. L’Ann, preciosa. Vaig estirar la mà per tocar-li la cara, però era com de ferro.
Els meus dits van desaparèixer dins el cap.
Es va despertar de sobte, amb un esguard d’alarma.
—Chris? —va dir.
L’esperança saltava un altre cop pels aires. Es va fer miques tan bon punt vaig adonar-me que no em mirava a mi sinó a través meu. Les llàgrimes li tornaven a venir als ulls. Va plegar les cames i va abraçar fort el coixí, va enfonsar-hi la cara, es va posar a sanglotar, tot el cos se li sacsejava.
—Oh, Déu, no, amor meu, si us plau, no ploris —jo també plorava.
Hauria donat l’ànima perquè ella hagués pogut veure’m només un minut, sentir la meva veu, rebre el meu consol i el meu amor.
Però sabia que no podia ser. I sabia, també, que el malson no s’havia acabat. Vaig girar-m’hi d’esquena i vaig tancar els ulls, desesperat per adormir-me i fugir, volia que la foscor m’estirés ben lluny. El seu plor m’esquinçava el cor. «Si us plau, allunya’m d’això —suplicava—. Si no puc consolar-la, emporta-te’m!».
Aleshores vaig sentir com si el meu cervell comencés a baixar per un tobogan, lliscant cap al negre.
Ara sí que era un somni. Per força. La vida em passava per davant, una successió d’imatges vives. Però em cridava l’atenció una cosa: no ho havia experimentat ja abans, allò, més curt, més confús?
Ara no ho era gens, de confús. Jo podia ser un espectador en un cine veient una pel·lícula que es titulés La meva vida, i me l’empassava del principi al final. No; canvia-ho, això. Del final al principi; la pel·lícula començava amb el xoc —era real, doncs— i evolucionava fins al meu naixement, amplificant cada detall.
No entraré en tots els detalls, Robert. No és pas aquesta, la història que vull explicar; trigaria massa. La vida de cada home és un llibre per capítols. Penseu en tots els moments de la vostra vida enumerats un per un, amb una descripció completa. Una enciclopèdia d’esdeveniments en vint volums, pel cap baix.
Deixa’m que t’expliqui un moment aquest passi d’esdeveniments. Era alguna cosa més que un “un raig de llum als ulls”. I jo era alguna cosa més que un simple espectador; això va quedar clar de seguida. Vaig tornar a viure cada moment amb una percepció penetrant, ho experimentava i comprenia tot alhora. Era una experiència vívida, Robert, cada emoció es multiplicava infinitament a base de capes i capes de consciència.
L’essencial de tot plegat —i aquesta és la part important— va ser que em vaig adonar que tots els meus pensaments havien estat reals. No només els actes, allò que havia dit o fet, sinó tot allò que m’havia passat pel cap, tant positiu com negatiu.
Cada record tornava a la vida abans que jo, dins meu.
No podia saltar-me’n cap. Tampoc no podia racionalitzar-los ni explicar-los. Només podia tornar-los a experimentar, amb coneixement total, i no s’hi valien excuses per escapar-me’n. L’autoengany era impossible, la veritat restava exposada a una llum encegadora. Res de veure les coses com em pensava que havien estat. Res de veure-les com jo esperava que haguessin passat. Només tal com havien estat.
Em martiritzaven els fracassos. Tot allò que havia omès o ignorat, o negligit. Tot allò que hauria d’haver donat i no ho havia fet; als amics, a la família, a la mare i el pare, a vosaltres i a l’Eleanor, als meus fills, sobretot a l’Ann. Vaig notar la queixalada punyent de cada cosa incompleta. No només en el terreny personal, sinó també a la meva feina: tots els meus fracassos com a escriptor. La gran quantitat de guions que havia escrit i que no havien fet cap bé a ningú o que fins i tot, molts dels quals, havien fet mal. Per una vegada podia passar, però ara, en aquest desemmascarament descarnat de la meva vida, tot allò resultava imperdonable, impossible de justificar. Tota una infinitat de mancances que es reduïa a una sola qüestió fonamental: què hauria pogut fer i fins a quin punt m’havia quedat irrevocablement curt en gairebé totes les proves de la vida.
No és que fos injust; no desequilibrava la balança per força. Allà on havia fet coses bones, també se’m mostrava clarament. Si havia estat amable o havia tingut algun èxit, tot això també hi era.
El problema va ser que no vaig acabar de veure-ho tot. Com uns paletes que pugen la càrrega a un edifici en construcció amb una corriola, el dolor de l’Ann m’estirava enfora de la contemplació d’aquells fets. «Vida, deixa’m-ho veure». Em sembla que vaig dir aquestes paraules, però potser només ho vaig pensar.
Vaig ser conscient de tornar a estar al seu costat, intentant obrir les parpelles, que em pesaven molt. Els sorollets que feia mentre dormia eren com una fulla de ganivet burxant-me al cor. «Si us plau —vaig pensar— ho he de veure, he de saber-ho; avaluar-ho». Aquella paraula, tot d’una, em va semblar vital. Avaluar.
Vaig
