estava connectat per un cordó d’argent brillant. Un cordó prim que m’unia al meu cos per la part superior del cap. «El cordó de plata —vaig pensar— Déu meu, el cordó de plata». Sabia que allò era el que mantenia viu el meu cos. El que va ser repugnant va ser llavors, quan les cames i els braços van començar a sacsejar-se. Gairebé ja ni respirava. Tenia una mirada d’agonia. De nou, vaig fer l’esforç de tornar a baixar i unir-me al meu cos. «No, no me n’aniré!». Sentia els crits del meu propi cervell. «Ann, ajuda’m! Si us plau! Hem d’estar junts!».
Em vaig obligar a baixar i em vaig quedar mirant fixament la meva cara. Tenia els llavis morats, tenia suor per tota la pell, com si fos rosada del matí. Vaig veure com se’m començaven a inflar les venes del coll. Tots els músculs s’estremien. Vaig intentar tornar a dins amb totes les meves forces. «Ann! —vaig pensar—. Si us plau, crida’m perquè em pugui quedar amb tu!».
Va passar un miracle. El cos se’m va omplir de vida, un bon color se m’escampava per la pell, tenia una mirada de pau a la cara. Vaig donar gràcies a Déu. L’Ann i els nens no m’haurien de veure d’aquella manera. Em pensava que tornaria.
De cap manera. Vaig veure el meu cos en un sac de molts colors, contornejat pel cordó d’argent. Vaig notar que em deixava anar, un esclafit com si s’hagués trencat una goma gegant, i començava a enlairar-me.
Tot seguit una regressió. Sí, això mateix. Una regressió, com a les pel·lícules però molt més ràpid. Ho has llegit i sentit moltes vegades: «Tota la vida li va passar per davant». Robert, és cert. Tan de pressa que no ho vaig seguir, i a més a més al revés. Els dies abans de l’accident, de nou a la vida dels nens, el casament amb l’Ann, la meva carrera d’escriptor. La universitat, la Segona Guerra Mundial, el batxillerat, l’institut, la meva infantesa i els primers mesos. 1974-1927, cada segon de tots aquests anys. Cada moviment, pensament i emoció; cada paraula. Ho vaig veure tot. Un vessament d’imatges confuses.
Somiar que somies
Em vaig asseure bruscament al llit, rient. Només havia estat un somni! Em sentia molt despert, tenia tots els sentits amplificats. «És increïble —vaig pensar— que real que pot arribar a semblar un somni».
Però tenia alguna cosa a la vista que no acabava d’anar bé. Ho veia tot borrós al meu voltant. No hi veia més enllà de tres metres.
L’habitació era la meva; les parets, l’estucat del sostre. Quatre per tres metres. Les cortines eren de color beix amb ratlles marrons i taronges. Vaig veure un televisor instal·lat a prop del sostre. A la meva esquerra, una cadira entapissada d’escai, de color taronja pujat, amb els braços d’acer inoxidable. La moqueta era del mateix taronja vermellós.
Ja sabia per què les coses semblaven borroses. L’habitació estava plena de fum. Però no feia pudor; vaig trobar que era estrany. No era fum; de cop i volta vaig canviar d’idea. L’accident. M’havia fet mal als ulls. No estava adolorit. L’alleujament de saber que encara era viu era superior que això.
Anem a pams, vaig pensar. Primer de tot havia de trobar l’Ann i dir-li que estava bé, acabar amb el seu patiment. Vaig deixar caure les cames per la dreta del matalàs i em vaig alçar. Hi havia una tauleta de nit metàl·lica, pintada de beix, amb la part de sobre com la de la nostra cuina. Lletra per lletra. F-ò-r-m-i-c-a. També hi havia una mena d’alcova amb una pica. Les aixetes semblaven la pala dels pals de golf, saps? Hi havia un mirall penjat a sobre de la pica. La meva visió era tan borrosa que no m’hi veia reflectit.
Vaig acostar-me a poc a poc cap a la pica, però vaig haver de parar. Entrava una infermera. Va caminar directament cap a mi i em vaig apartar. Ni tan sols em va mirar, però va esbufegar i es va precipitar cap al llit. Vaig girar-me. Hi havia un home estirat al damunt, amb la mandíbula fluixa i la pell d’un gris pastós. Estava embenat pertot arreu i li sortien tot de tubs de plàstic del cos.
Em vaig tornar a girar sorprès quan la infermera va sortir disparada de l’habitació. No sentia el que cridava.
Vaig acostar-me més a l’home i em vaig adonar que probablement era mort. Però com és que hi havia algú més al meu llit? Quina mena d’hospital posava dos pacients al mateix llit?
Que estrany. Em vaig inclinar ben a prop per observar-lo. La seva cara, clavada a la meva. Vaig fer que no amb el cap. Allò era impossible. Vaig donar un cop d’ull a la seva mà esquerra. Portava un anell de noces exactament igual que el meu. Com podia ser això?
Aleshores vaig començar a notar un fred dolorós a l’estómac. Vaig intentar treure-li el llençol del damunt, però no vaig poder. D’alguna manera, havia perdut el sentit del tacte. Vaig continuar intentant-ho fins que vaig veure com els meus dits travessaven el llençol, i aleshores vaig enretirar la mà de sobte, marejat. «No, no soc jo», em vaig dir. Com podia ser si encara era viu? Fins i tot em fa mal el cos. Prova positiva de la vida.
Vaig fer un pas enrere així que un parell de metges van entrar tot de pressa a l’habitació perquè arribessin al cos.
Un d’ells va començar a bufar dins la boca de l’home. L’altre duia una xrg... Lletra per lletra: x-e-r-inga, sí. Vaig veure com clavava l’agulla a la carn d’aquell home. Llavors va entrar una infermera corrent, empenyent una màquina sobre rodes. Un dels metges va prémer els extrems de dos elèctrodes gruixuts contra el pit nu de l’home i es va contreure. Així vaig saber que no hi havia cap relació entre aquell home i jo, perquè no vaig notar res de res.
Els seus esforços van ser en va. L’home era mort. «Llàstima», vaig pensar. La seva família patiria. La qual cosa em va fer pensar en l’Ann i els nens. Havia de trobar la manera de tranquil·litzar-los. Especialment l’Ann; sabia que estava terroritzada. La meva pobra Ann, que dolça! Em vaig girar i vaig caminar cap a la porta. A la meva dreta hi havia un bany. Hi vaig donar un cop d’ull, vaig veure un vàter, un interruptor i un botó amb una bombeta vermella al costat amb la paraula «Emergència» escrita a sota.
Vaig arribar a l’entrada i ho vaig reconèixer. Sí, és clar. La targeta de la cartera deia que em portessin aquí en cas d’accident. L’hospital del cinema de Woodland Hills.
Em vaig aturar rumiant. Hi havia hagut un accident i m’havien portat aquí. Per què no era al llit doncs? Però ja hi havia estat, al llit. En aquell on hi havia el mort. L’home que se m’assemblava. Havia d’haver-hi una explicació, de tot això. Només que no la trobava. No podia pensar amb claredat.
Finalment vaig trobar la resposta. No estava segur que fos la correcta, però no podia ser res més. Havia d’acceptar-ho, de moment; què hi farem.
Jo estava anestesiat, m’estaven operant. Tot passava dins del meu cap. Aquesta havia de ser la resposta. Qualsevol altra cosa no tenia sentit.
«I ara què?», vaig pensar. Malgrat l’angoixa del moment, allò em va fer somriure. Si tot passava a la meva ment, en ser-ne conscient, no podria controlar-ho?
«D’acord», vaig pensar. Faria exactament el que pensés. I el que pensava fer era trobar-me amb la meva Ann.
Així que ho vaig haver decidit, vaig veure un altre metge que venia corrent pel passadís cap a mi. Expressament, vaig fer el gest d’aturar-lo, però la meva mà estesa li va travessar l’espatlla mentre ell passava a corre-cuita. «Tant és», em vaig dir. En essència, estava somiant. En un somni podia passar qualsevol ximpleria.
Vaig començar a caminar pel passadís. Vaig passar per davant d’una habitació i vaig veure una
