veia les estones agradables que havia passat. Tampoc te’n donaré detalls, però sí que et diré que no només vaig tornar a tenir totes les experiències sensuals de la meva vida, sinó que també vaig viure cada desig incomplert com si s’hagués acomplert realment. Vaig adonar-me que tot allò que ens passa pel cap és tan real com la carn i la sang. Tot allò que en vida havia estat tan sols imaginació ara es tornava tangible; cada fantasia, una realitat plena. Ho vivia i al mateix temps m’ho mirava com un testimoni. Era una realitat molt magra, íntima, i jo un testimoni maleït per l’objectivitat total.
I sempre l’equilibri, Robert; insisteixo en l’equilibri. La balança de la justícia: llum i ombra en paral·lel, la compassió i la crueltat, l’amor i la luxúria. I sempre, sense parar, aquella pregunta des de les profunditats: què has fet amb la teva vida?
Vaig tenir el consol d’adonar-me que jo era l’únic testimoni d’aquella íntima revisió a fons. Era una reposició privada, un judici emès per la meva pròpia consciència. A més a més, estava segur que, d’alguna manera, cada un dels actes i pensaments que estava revivint s’imprimia a la meva consciència de manera inesborrable per poder-ho tenir en compte més endavant. Per què, no en tenia ni idea. Només sabia que era així.
Llavors va començar a passar una cosa estranya. Em trobava en una mena de masia en algun lloc, mirant un home vell estirat sobre un llit. Hi havia dues persones més, assegudes a la vora: una dona de cabells blancs i un home de mitjana edat. Ella anava vestida com si fos estrangera i tenia un accent estrany quan va dir: «Em sembla que ja no hi és».
—Chris!
L’Ann plorant, dient el meu nom plena d’angoixa, em va arrencar del son. Vaig mirar tot al voltant; em trobava enmig d’un remolí de boira, estirat a terra. Em vaig alçar a poc a poc, em feien mal tots els músculs. Vaig intentar caminar, però no vaig poder. Era al fons d’un pantà tot remogut, amb onades que batien contra meu.
Estava extenuat, mort de gana. No, aquesta no és la paraula adequada. Necessitava subsistència. No, alguna cosa més. Necessitava ficar-me alguna cosa a dins que m’ajudés a remuntar. Ara sí. Estava incomplet; una part de mi havia desaparegut. Vaig intentar pensar, però era un esforç que ara trobava més enllà de les meves forces. Les idees se m’enganxaven al cervell com si fossin pega. «Deixa-ho anar —era tot el que se m’acudia—. Deixar-ho anar».
Aleshores va prendre forma davant meu una columna de llum pal·lidíssima, i a dins hi havia una figura. «Vols que t’ajudi?», va preguntar. No era capaç de discernir si era home o dona.
Vaig intentar respondre, però em va arribar la veu de l’Ann, que em tornava a cridar des de lluny. Vaig mirar al meu voltant.
«Et pots quedar aquí molt de temps —va dir la figura—. Dona’m la mà».
Vaig girar-m’hi de cara. «Ens coneixem?», vaig fer. Amb prou feines podia parlar, la meva veu sonava sense vida.
«Ara això no importa —va dir la figura—. Tu dona’m la mà i prou».
La vaig mirar amb els ulls buits. L’Ann em tornava a cridar, vaig sacsejar el cap. Aquella figura intentava apartar-me d’ella. No li ho permetria. «Ves-te’n —li vaig dir—. Me’n torno amb la meva dona».
Un cop més em vaig trobar sol entre la boira. «Ann?», vaig fer. Tenia fred i por. «Ann, on ets? —la meva veu era morta—. No et veig».
Hi havia alguna cosa que em guiava per la boira. I n’hi havia una altra que em frenava, però ho vaig descartar; no era l’Ann, això ho tenia clar, i jo havia d’estar amb l’Ann. Només m’importava ella.
La boira va començar a escampar i per fi vaig poder tirar endavant. El paisatge que tenia al davant em sonava: una extensió de gespa verda amb tot de plaques metàl·liques arran de terra, rams de flors aquí i allà, algunes seques, d’altres mig pansides, d’altres fresques. Ja hi havia estat, aquí.
Vaig atansar-me a una figura que hi havia asseguda a la gespa, un tros enllà. On l’havia vist, aquest lloc?, em preguntava, intentant recuperar-ne el record. Per fi em va venir, com una bombolla que esclata en les profunditats fangoses del mar. Vaughn. El fill d’algú. El coneixíem. El van enterrar aquí. Quant temps fa, d’això?, se’m va acudir. No en sabia la resposta. El temps semblava un enigma més enllà de qualsevol solució.
Aleshores vaig veure que la figura era l’Ann i em vaig precipitar cap a ella tan ràpidament com vaig poder. Sentia una barreja d’alegria i pena; no sabia per què.
Quan vaig arribar allà on era, vaig dir el seu nom. No va fer cap senyal d’haver-me vist ni sentit, i per alguna raó inexplicable aquesta vegada ja no em va sorprendre. Em vaig asseure al seu costat a la gespa i li vaig passar el braç per les espatlles. Jo no vaig notar res i ella no va reaccionar de cap manera, només mirava a terra i prou. Intentava entendre què passava, però no hi havia manera. «Ann, t’estimo», vaig mussitar. Això era tot el que el meu cervell podia aplegar. «Sempre t’estimaré, Ann». La desesperació m’acotxava com si fos un cobrellit. Vaig llançar una llambregada al mateix punt de terra on mirava ella. Hi havia flors i una placa metàl·lica.
Christopher Nielsen, 1927–1974. Em vaig quedar com encantat davant d’aquella placa, m’havia impactat massa per reaccionar. Vagament, recordava que algú havia vingut a dir-me alguna cosa; m’havia intentat convèncer que jo era mort. Havia estat un somni? Era un somni, tot plegat? Vaig fer que no amb el cap. Per alguna raó que no em cabia a la ment, la idea que tot fos un somni era inadmissible. Cosa que volia dir que era mort.
Mort.
Com una revelació tan anorreadora em podia deixar tan increïblement apàtic? M’hauria hagut de posar a xisclar de terror. En lloc d’això, l’única cosa que feia era badar mirant fixament aquella placa, el meu nom, l’any del meu naixement i el de la meva defunció.
A poc a poc, dins meu va començar a congriar-se una obsessió. Jo era allà sota? Jo? El meu cos? I de sobte posseïa el poder de demostrar-ho tot i sortir de dubtes. Podia anar cap ensota, veure el meu cadàver. La memòria feia pampallugues. Pots mirar a dintre si ho intentes. On les havia sentit, aquestes paraules? Podia mirar a dintre de què?
Em vaig il·luminar de sobte. Podia baixar i mirar a dins del taüt. Podia mirar i comprovar que era mort. Vaig notar que el cos se m’esmunyia cap endavant, cap avall.
—Mare?
Vaig girar la vista, estupefacte. El Richard s’acostava amb un home jove i prim, de cabells foscos.
—Mare, aquest és el Perry —va dir—. És de qui t’havia parlat.
Em vaig quedar mirant aquell jove amb incredulitat.
Ell m’observava.
—El teu pare és aquí, Richard —va dir calmosament—. Està assegut vora la placa amb el seu nom.
Em va costar posar-me dret. «Tu em veus?», vaig preguntar-li. Estava molt sorprès de les seves paraules, del fet que enfoqués la vista directament en mi.
—Diu alguna cosa, però no ho distingeixo —va dir el Perry.
Vaig mirar l’Ann, em tornava a venir l’ànsia. Em podria comunicar amb ella, fer-li saber que encara existia.
Ella tenia la vista posada en el jove, amb una expressió
