Pare de rates. Joan Barceló i Cullerés

      - NOTA EDITORIAL -

      Aquest 2020 passen coses estranyes. La primavera passada, tot just quan començàvem a desconfinar-nos, truca a Comanegra Jordi Casals, de Menàrguens, lector incondicional de Joan Barceló i impulsor, juntament amb Julián Acebrón, de les edicions de la poesia completa (Pagès editors, 1998) i de la narrativa breu completa (La Magrana, 1998) de l’autor. Amb els seus companys de l’equip de govern de l’Ajuntament de Menàrguens, promou l’Any Barceló coincidint amb els quaranta anys de la mort i els seixanta-cinc del naixement de Joan Barceló i Cullerés. Voldria que llegiu Pare de rates, ens diu: penso que és el seu moment i sou la seva editorial. Això, en un moment que els títols del primer Sant Jordi frustrat eren al magatzem i intentàvem reorganitzar tota la programació de l’any. Però l’havíem de llegir: davant l’entusiasme, lectura. Adversitats? Lectura. I ens en vam enamorar fins al punt de dir-li que sí, que el faríem, i és més: el faríem en aquest mateix any de les coses estranyes. Perquè Pare de rates també ho és, una estranyesa, i perquè la militància dels menarguins que s’han empescat un any commemoratiu des d’un poblet de la Noguera mereixia tots els esforços.

      Què li demanem a una novel·la? Bé, és evident que aquesta pregunta té moltes respostes. Una de possible, i aquí ens la fem pròpia, és que sigui conscient de com es fan i es desfan —és a dir: com s’han fet i desfet al llarg de la història— les novel·les. Pare de rates ens sembla un bon exemple de com desfer una novel·la, o com fer una novel·la de la desfeta, i per això us l’hem volgut servir. Però no ens entretinguem amb jocs de paraules: Max Besora ens ho explica molt millor al seu pròleg.

      - PRÒLEG -

      Pare de rates possiblement és una novel·la desconeguda per a la majoria de lectors de menys de cinquanta anys: fet i fet, el text va ser publicat pòstumament el 1981 a La Magrana i mai més reeditat. La memòria no existeix si no se la conjura, i si Comanegra ha decidit, en aquest 2020 o Any Zero dC (després de la Covid, s’entén), tornar-la a posar en circulació, és perquè hi ha sabut veure la vigència i la necessitat dins el panorama literari català com a llegat a les generacions posteriors, cosa que em sembla inqüestionable.

      És una novel·la atípica pels temps que corren: per la seva prosa fragmentada i sense un argument i una trama lògica —o explícita— que busqui la coherència interna pròpia del costumisme realista de telenovel·la que domina la literatura. L’obra emergeix del rastre subterrani de la contracultura dels anys setanta i vuitanta, i sintetitza una forma de viure, sentir i expressar-se d’una manera imaginativa, avantguardista i arriscada pròpia d’aquelles dècades que la uniformització lingüística i cultural d’avui dia ha reduït a singularitats extraterritorials. Per sort, i gràcies a reedicions com aquesta, van emergint, lentament però inexorable, un seguit de veus que havien quedat guardades al quarto fosc de l’oblit i que feien del llenguatge oral i l’experimentació formal la seva guàrdia d’assalt literària —molt més viva, elèctrica i actual dins la pàgina impresa que la majoria d’obres contemporànies.

      Certament, la literatura, a diferència d’un iogurt, no té data de caducitat, i una obra pot cavalcar per diferents períodes històrics amb més bona o mala fortuna depenent dels temps que corrin. En aquest sentit, que torni a aparèixer ara una novel·la com Pare de rates és una mostra simptomàtica de la recuperació d’una certa tradició marginal o andergraun —digues-li com vulguis— del cànon no oficial nostrat, per part d’editorials independents que creuen necessari connectar el lector amb obres que els grans grups havien editat en un passat-no-tan-llunyà però que ara no consideren comercialment viables o moralment acceptables, ves a saber. Tal és el cas de, per exemple, Cavalls salvatges, de Jordi Cussà, reeditat ara a L’Albí, Òpera àcid, de Miquel Creus, redescobert dècades més tard a can Males Herbes, o la novel·la mateix que ens ocupa. Alguns fils comuns agermanen aquestes tres obres, com el de l’experiència amb les drogues, però amb diferències: Cussà narra els anys vuitanta des de la memòria de l’any 2000 i amb una experiència i un domini del llenguatge acumulats, i Creus des del fangar obscur de finals dels vuitanta, quan l’heroïna campava pels carrers deixant un rastre de ments brillants a la cuneta. Barceló, en canvi, narra el moment just abans d’aquesta època, a finals dels setanta, quan encara sobrevolava un cert aire d’innocència i de possibilitat de canvi. Però totes tres tenen unes veus literàries que, per bé que molt diverses entre elles en xispa & estil, supuren argots comuns d’aquell submón que —no és coincidència— també trobem en la generació de poetes «maleïts» de la Barcelona de l’època —o «del rollo», tal com en deien— com Pau Maragall o Xavier Sabater, entre altres que van plasmar aquesta època de sobredosis d’experimentalisme creatiu i mandanga mohicana.

      Joan Barceló i Cullerés és fill de la generació de joves que van viure el pas del franquisme a la democràcia, és a dir de les tenebres a la llum en més d’un sentit, real i figurat. De l’obscura educació als col·legis de monges i capellans franquistes emergí una joventut amb ganes de llibertat i d’experimentar fins als límits les formes de vida comunals i artístiques durant la primera vida adulta, barreja de mogudes universitàries, de la influència dels beatniks i els hippys, els corrents orientalistes, el còmic, la pintura i les revistes

Скачать книгу