i fer-nos la calderada als quatre militars. L’hi pagàvem bé i, a més a més, s’enduia a finals de mes un parell de quilos de cigrons i uns trossots de cansalada virada que feien denteta a tots els de Vacalforges. Era òrfena de mare per culpa dels repodrits «rojos» que l’hi van assassinar; males llengües asseguraven que el pare, mariner d’aventura llarga, l’abandonà a la pròpia sort. De totes maneres, com que era al poble de feia només un any, ningú no podia confirmar-li les suposicions. Habitava als afores del poble amb un germà de sis mesos, sempre ple de mocs i brut de fang. Els cabells els duia màgicament esbullats fins a mitja esquena, una rialla fosca li encetava les galtes i reclamava l’adoració... Jo li havia de dar la setmanada: tenia els diners a les mans d’ençà que ella arribà i no parava de pensar en l’instant que els meus dits, a frec dels seus, li darien uns diners rebregats i nerviosos. Se’m presentà mentre jo escrivia encegat sota la llum d’agost... Innocent i tendra! Tota ella semblava una nena que acaba de perdre la pepa amb què jugava, una careta d’òrfena de postal... Oh, i tinc un garbuix al cervell sempre que intento de reviure per què vaig engegar a dida els meus vint-i-tres anys de carrera militar per culpa d’una barjaula... Sí, m’estimaria més haver quedat del tot paralític des d’aleshores i no com ara, mig cos és mort i l’altre he d’arrossegar-lo amb la cadira de l’estufa als pixadors, dels pixadors al menjador, del menjador al llit. No em noto la sang sinó a estones, i encara!, perquè és una sang cansada i aigualida, sang de sopa sense essència... Però llavors, uf, la sang em rebotia als polsos i només la carn fresca de la Margarida, només... Per primer cop a la meva vida vaig sentir la pell d’una dona contra la meva i vam suar plegats. La mà a l’escot, els eriçons neguitosos que li feien de pits, els llavis devoradors... a terra del despatx, enfebrits i vibràtils tots dos, tots dos fets u. El regust de pecat m’endolcia el paladar quan el sol ja s’ajocava... I el coronel de la zona! Tot fou u: el coronel m’esperava de bon matí davant de la porta de la cambra, retallat el seu cos pels raigs d’un sol malaltís. Em va fer formar amb tot l’estat major. No li entenia encara les amenaces, em treia les lleganyes i era com si em desempallegués del vici d’ahir. La notícia em sangglaçà: havien buidat el bagul dels diners que custodiàvem. El coronel ens donà dos dies per trobar-lo, si fracassàvem ja teníem el destí: afusellament col·lectiu. Vam desfilar pel seu despatx d’un en un mentre li explicàvem què havíem fet ahir. No vaig dir res d’allò de la Margarida, però sí que li vaig insinuar que se les havia amb un nebot d’un tinent coronel. El meu oncle lluitava al front i tenia els màxims guardons de militar, i també una bona pila d’influències. El coronel no em mirava als ulls, només copejava amb els dits la fusta ronyosa de la taula mentre es repassava el bigotet gris. Sempre m’ha fet posar neguitós la gent que et parla i no sap sostenir-te la mirada... Jo no li treia l’ull del damunt, ferm i segur que res no em passaria. Veurem què es pot fer, devia dir-me, però no pas als altres... Veient el resultat negatiu de les investigacions ho vaig comprendre tot: el lladregot no podia ser sinó ella. La seguretat se’m va desplomar d’una sotragada com de canó esbudellat. M’asseia al pedrís de la plaça Major i guaitava l’infinit, mut. Al cap de pocs dies ens van dur, amb el capità i els altres soldats, als afores del poble. En renglera, un camp de blat roent com a decorat, les tiges pansides i reclamant la sega. Havien dut un escamot de soldats de fora, alts i barbuts... El coronel m’agafà per les espatlles i em retirà de la fila humana, aviat manyoc de carn sangonosa que ompliria la rasa oberta al mig del camp. Van ser executats en una boira de crits, fums i plors, i les meves llàgrimes m’embafaven, m’embafaven, m’embafen... Em van degradar. Sort en vaig tenir, que la guerra s’allargués un parell de mesos més. A la línia de foc vaig guanyar-me a pols el grau de sergent... Mig cos paralitzat n’ha estat el preu... Ah sí, i també he pagat amb fàstic d’asil estatal, d’aquesta estufa de gas que m’estaborneix...
(La Maria de cal Xona l)
Posa-me’n dues de mig i tres panets... No, aquelles no, que estan massa crues, així, torradetes, que a l’home li agrada la crosta... Sí, sí, apunta-m’ho, que ja t’ho pagaré demà. La nena? Bé, guaita, ara farà quart de Químiques... Treballa a les tardes en un laboratori. Hi fa d’escarràs, però se’n sap valer i en treu per anar-se pagant la carrera. Oi que sí? Ja m’ho han dit, que és molt pinxa! Si fins el Pere de l’Orfeneta va tenir la barra de dir-l’hi a la cara... Es veu que anava força begut, per la festa dels quintos, tot era dir que volia ballar amb la nena, el molt malparit, Jesús!, Déu me perdoni... Ella, com et pots suposar, el va engegar per ballar amb el fill del metge. Ningú de casa nostra no es deixarà mossegar pel verí de ca l’Orfeneta! Oh, i ella es va fent la maula amb una rialla de pallasso quan em troba a cal Miquelet! Me la van fer grossa, ben grossa!... No, no, Maria, no ho puc oblidar, són d’aquelles cosasses que de tant en tant et retornen per dins i et fan pujar el fel a la gola, un coragre intermitent; ...que ho tinc desat ben viu a dins, dona, i sempre que passo per davall de la figuera de vora el camp de blat se’m regira l’estómac mentre palpo les xacres de metralla que a l’escorça de l’arbre...! Em cauen unes llàgrimes com préssecs, Maria... Oh, per què et penses que la Margarida i el Pere —qui sap si germans de debò!— acaben de comprar la propietat de cal Sabater? Encara els dura la bossa del bagul. Maleïda!... Com? No, no ho creguis pas: dels diners que ella va robar se’n va quedar un bon pessic, tot i que en va haver de donar als qui diuen que la van veure per la seda, com se’ls enduia la repodrida... Si ho sap tot el poble! Va amagar els diners a la seda en un pot de llauna i ella va sortir pel davant com si res, amb el menjar que sempre li donaven els soldats... Però, veus?, mal profit li ha fet!... Matar-me un fill! Un pobre fill innocent que feia guàrdia, a divuit anys! Plorava, ho sents?, plorava i repetia «mare, mare!» abans que l’afusellessin... I avui seria precisament el seu sant... No ho puc oblidar de cap de les maneres... Déu me perdoni, però l’escanyaria, si pogués! La sang només es renta amb sang. Tant de bo la figuera l’engrapés amb les arrels que van xuclar els cossos del meu fill i els altres morts per culpa seva, i la degolli fins a fer-li treure els budells per la boca... Sí, porta’m la bossa, que potser sí que m’excito massa... oh, i les barres són calentetes!... No soc jo qui ha de jutjar aquests que es queixen de massa tips, ben segur que no...
(La vella de cal Mata-rucs l)
No em digui res, però estic convençuda que ha tingut tractes amb el diable. D’on li ve el fill, si no? Sí, ja sé que tots els homenots del poble s’han ajaçat amb ella, a l’època de gana, quan es quedà òrfena, abans que treballés a l’estat major..., però vostè ha vist els ulls de la criatura? I els diners, d’on els ha tret? Corre la brama que s’emportà el bagul dels soldats, quan la guerra. Però jo m’ensumo alguna cosa més. Cregui’m que l’he vista recollir argelaga pel secà, i un dia que jo duia romaní i me l’havia de trobar al pas perquè ja venia de l’era i ella hi anava, em va desviar la mirada i ni em saludà: li feia por. Li dic que és una bruixa, mossèn, i no me’n desdic... Jo les ensumo d’una hora lluny. I els noguers que té plantats al seu hort? Diuen que el seu germà Pere els esporga, els abona i els té mil miraments com si li fossin fills... Ja se’n pot riure!, com es nota que no ha viscut els meus vuitanta anys i que no coneix les fesomies dels seus feligresos... No, no m’ho prenc de cap manera, és que em fa ràbia que l’orfeneta vingui a missa, ella que és un niu de podridura! Fixi’s, però, que mai no vindrà a combregar: s’asseu cap al fons, a la penombra de la capella, vora el quadre del Sant Jordi ennegrit... I s’ha fixat en els rosaris que duu? Són de fusta d’avellaner... Encara vol més proves per negar-li l’entrada a l’església?... Sí, rigui-se’n, apa!... Aquest any la collita ens ha anat malament, i no ho dic perquè a casa en patim també les conseqüències, però juraria que tot és culpa d’ella: deu haver fet algun dels seus encanteris per congelar les flors... Però adoni’s que quasi tots els arbres del seu hort, què dic?, tots!, s’han salvat... És clar que ho paga com cal! Ha vist el seu fill, senyor rector? D’allò més anèmic i esquifit i amb el moc pengimpenjam! Un fàstic, cregui’m... I fins per la pell sembla fill del diable... Jesús, què he dit!
BIOGRAFIA 1
Rasques la crosta dels ajocadors, treus el vernís de merda que engalana el galliner, buides els ponedors de plomes enganxades i sucs solidificats
