i nerviós, s’esganyitava, acusava i omplia la casa de crits que em feien tancar a la meva habitació i tapar-me les orelles. Eren crits de rata aixafada per les rodes d’una moto.
I una nit els xiscles a la cuina van ser més aguts que mai i vaig sentir una trencadissa de vidres i el pare que li deia no em facis ballar el cervell o t’esquinço el pit. Des de llavors l’oncle Pere no va tornar a casa. Més tard vaig saber que s’havia venut les seves finques i que escrivia a la meva mare pels volts de Nadal.
Al cap de poc jo me n’anava al seminari. Al tren em feia l’efecte que els crits de la cuina, la trencadissa i la fugida de l’oncle volien dir alguna cosa.
ENTRADA 2
(El tinent de l’asil 2)
Se’m comença a fer verdet a la cadira de rodes, sí. Ho noto, tot i que no pugui acotar gaire el cap perquè cada cop aquestes formigues m’escampen la paràlisi amb més ràbia a les venes... Quan va ferir-me la bala les vaig conèixer, les formigues. Ens hem hagut de fer amics per força, què hi farem. Van esclatar-me en bocinets de metall i jugaven amb les meves cèl·lules, amb la meva sang, amb els meus nervis. I han substituït des del front els meus nervis de mig cos. Hi tinc formigues que pensen per mi, que em fan moure l’altre tros de carn encongida, cada cop més raquítica... Però què m’empatollo, ara? Ja diu mossèn que em vaig fent vell i que si no em trec les manies, l’esperit també se’m paralitzarà i l’hauré d’arrossegar amb una cadira de rodasses fredes... Que divertit, aquest mossèn jovenet que ha vingut de fa poc! Fins es posa a riure quan el Tano acaba d’evacuar davant seu i li diu, no us amoïneu, home de Déu, que això són els pecats que us surten, ja els esteu purgant. Però a fe que jo m’estimava més l’altre, el vell, el del barret ample i dur, d’ulls de jutge que coneix i perdona i passa comptes. Va ser ell qui em va fer obrir els ulls a l’únic camí veritable. A cada parenostre em treia una burxa del cor, tot i que no m’espantava cap de les formigues de metralla. Les burxes de la Margarida, d’aquell estiu, i és que encara les imatges em rebroten als budells, la primera i última vegada que vaig fer-ho amb una dona... Al front, quan em llançava pit enfora, tenia clavada la calitja d’aquell agost i el combat em semblava un joc de titelles comparat amb el que duia al cor... Gràcies al mossèn jutge, veu acostumada a predicar la veritat, que em va dir en veure’m a l’hospital, convulsionat: Déu sempre fa miracles, tinent; el miracle en vós és que estigueu viu per donar-li gràcies, el miracle és la vida de cada minut...! Em vaig acostumar a agafar-m’hi, enfollit, a les seves paraules, m’eren la salvació. Jo podia rebre el perdó i conformar-me a viure paralític la resta de la vida si el creia, si em creia cada gest del mossèn front de llum, mans beneïdes... Però els anys m’han fet passar les ganes de miracles, la fe...? No, no, em deia el mossèn, ja pare espiritual meu, al llarg dels anys, el vostre cas no és la manca de fe, sinó la saviesa de la vida... És manca de joventut física i no de vida, tinent. I jo m’ho creia, quan m’ho deia a casa del meu germà. Però quan em van traslladar en aquest asil i ell em va visitar i va veure la humitat d’aquestes parets, les cares de retornats de la tomba dels companys, les madres que sembla que volin amb les seves toques i la pudor que fa cada bocí d’edifici, quan va venir a veure’m aquí, fa més de quinze anys director espiritual meu, crec que va ser ell qui va perdre la fe. La fe en mi i en les seves paraules d’ànim... Aquest capellà jovenet d’ara que el substitueix? No crec que es pregunti què és la fe, però sí que ens injecta vida.
(La Maria de cal Xona 2)
Que tothom ho veu ben clar, dona!, l’han dut amb els capellans, al seminari, perquè els surti de franc el batxillerat i la carrera i tot el que calgui... A mi no m’han enganyat mai, els ulls del nen: són clavats als de la seva mare, la lladregota... Vols dir? No pot ser! Oh, jo prou que ho sabia, que el seu germà Pere havia fugit... però no em pensava pas que fos per culpa del sergent... jo pensava que era pels deutes... Jesús, si ho sap tot el poble, que s’ha gastat els duros amb donotes, als cabarets, a les casotes... I ara em dius que...? Ah, la Pepa ho diu? Sí, sí, ja pot ser, i ben cert que sí... No, no, despatxa, despatxa, que ja m’espero que tragueu les coques de samfaina del forn... A veure, torna-m’ho a dir. Que el Pere va agafar el cotxe de línia de bon matí amb la cara plena de blaus? No m’estranya, no, que el sergent li hagi fet rajar sang fins al celler... No es podien avenir. L’orfeneta sempre ha tingut una set que déu-n’hi-dó... Sí, potser sí que tens raó: ara se li veuen els ulls de pena i se li han fet al davall com unes bassetes que semblen plenes d’amargor. Sembla que purgui els pecats, sí que tens raó, fa llàstima i tot, oi? Tant... No, no me la dobleguis, la coca, m’estimo més dur-la sencera amb la post, que a casa la vegin sencera i llarga com és... És que avui ve la filla, saps? Sí, ja l’ha acabada, la carrera, no t’ho vaig dir? Els nervis, dona, els nervis... Bé, sí, i tant! Molts comencen a estudiar i al final no treuen cap títol i t’adones que has llençat els diners, però la nostra xiqueta sí que no... oi!, a fe que n’hi han entrat més de deu, al seminari, però cap no ha acabat capellà... El fill de l’Orfeneta? T’ho he dit ben clar! L’hi han ficat per fer-lo anar dret com un ciri i perquè els surti de franc la manduca... M’excita, sí, però ja em diràs si no n’hi ha per a tant!
(La vella del cal Mata-rucs 2)
S’ha gelat un ruc al riu, oi, mossèn? Hi, hi! És que fa un nas com lo cul del pebrot, aquest matí... Li dic que sí, home, que no es poden passejar els pensaments en aquestes hores... Jo ja m’alço rendida i, au, cap a l’hort, que un cucot roig se’m menja les cols amb gana de vedella. I escolti, ara que me’l trobo... no tindrà pas pressa, oi? Encara falta un manat de temps per a tocar a missa de vuit... això... què me’n diu del fill de la bruixa, que es veu que ara vol estudiar per flari? No se’n rigui, home de Déu!, que parlo molt en sèrio... m’ha caigut com un llamp al graner, cregui-s’ho. Que es pensa l’Orfeneta que així algú altre li purgarà els pecats que ella tota sola s’ha empescat? No se’n fiï, mossèn, l’hi tinc dit i l’hi diré mentre m’arrossegui així com les serpotes per aquests carrers... Uix!, quin ventet que s’alça!, l’he avisat i ja no puc estar-me de dormir malament perquè als qui sempre hem estat de missa mos empipa molt un cas així, un fill de bruixa no pot alçar Déu... I si segueix l’exemple dels seminaristes del poble, encara amb més raó, sí, sí, no cal que posi aquesta cara de pam, perquè sap més bé que jo que no dic res més que la veritat: dels quatre que estaven a punt de cantar missa no n’ha quedat ni un per llavor, tots a fora de patac! I diuen que al fill del Penca li faltaven dues nits, em sent, mossèn?, dues nits per a ser ordenat... Ara em dirà si jo m’he de creure això de l’orfenet, un moc raquític que sirga per capellà! Jesús, què he dit!
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
