aranyes se’n surten sense òrgans estridulosos; aquests invertebrats en tenen prou donant cops a terra amb les vuit potetes. Alguns representants dels heteròpodes utilitzen tot el cos per fer vibrar les fulles de sota, i d’aquesta manera produeixen sons. També hi ha mamífers que fan servir el cos en la comunicació sonora. Els conills en són un exemple, i uns grans especialistes en redoblaments de tambor. Quan s’acosta un perill, comencen a donar cops a terra amb les vigoroses potes del darrere. Les ones sonores que provoquen es propaguen sota terra i són un senyal per avisar els congèneres que no surtin del cau, on estan fora de perill. Les serps de cascavell també es podrien incloure en un lloc destacat de la secció que formen els instruments de percussió. Tenen una estructura d’anells cornis imbricats a la punta de la cua que, quan es freguen, fan el soroll de dringadissa que els fa mereixedors del seu nom.
Els següents músics de l’orquestra de la natura són els caps d’ase (Eutrigla gurnardus). Malgrat que el nom ens faci pensar en animals de càrrega, es tracta de peixos. Els representants d’aquesta família d’animals aquàtics viuen al fons del mar i fan servir diversos instruments per produir uns sons que semblen grunys o un remugueig. A més de fer fregar els opercles de les brànquies, aquests peixos tensen els músculs que els envolten la bufeta natatòria i n’expulsen l’aire. I l’aire provoca ones sonores, un principi en què també es basen altres peixos per produir sons. Els sons generats d’aquesta manera acostumen a ser rítmics, i és aquí on hi ha la informació. La majoria dels peixos no distingeixen gaire bé el volum perquè, pel que fa a la velocitat i a la propagació, les ones sonores es comporten de manera diferent a l’aigua que a terra ferma.
Quedem-nos un moment a l’aigua perquè és on viuen els músics més sorollosos de la natura. O hauria d’haver dit pistolers?
La traca final
La gambeta de pinces grosses (Alpheus heterochaelis), també anomenada pistol schrimpf en anglès o camarón pistola en castellà, viu en aigües tropicals i subtropicals poc profundes. Aquests crustacis no superen els cinc centímetres de longitud, però el xivarri que fan sota l’aigua arriba als 210 decibels enregistrats a un metre de distància, amb la qual cosa es troben gairebé a l’altura dels catxalots en la producció de senyals acústics. Com pot ser que una gambeta generi el mateix soroll que un gran cetaci? El secret rau en una pinça engrossida. Tant en el cas dels mascles com de les femelles, una de les dues pinces és molt més grossa que l’altra i pot arribar a fer 2,5 centímetres de longitud. Una de les dues peces que la componen presenta una depressió en forma de clot, mentre que l’altra recorda una maça. Quan tensen la forta musculatura, la peça en forma de maça es mou a un costat i, en obrir-se, se sotmet a una forta tensió. Aquesta tensió és tan elevada que quan la maça colpeja el clot, a més de l’esclafit que caracteritza aquests crustacis, es genera un raig d’aigua amb molt ímpetu. Tanmateix, l’ona sonora de l’esclafit, comparable a la que provoca l’enlairament d’una nau espacial de la NASA amb rumb a Saturn, no es genera quan les dues peces de la pinça es tanquen. Cal pressió de vapor per produir una ona de xoc tan forta sota l’aigua. Així doncs, la pressió canvia com a conseqüència de l’entrada sobtada d’aigua a la pinça del crustaci, on es forma una bombolla de pressió, també anomenada bombolla de cavitació. La gambeta transforma en vapor a la pinça una quantitat més o menys elevada d’aigua salada. Quan la pressió disminueix, la bombolla de cavitació rebenta i això és el que produeix la impressionant potència acústica de 210 decibels. Els espetecs no serveixen als crustacis només per espedaçar petites preses, com ara cucs o peixos petits. Aquestes gambetes tenen cèl·lules ciliades a les pinces amb ajuda de les quals capten la pressió del raig d’aigua que els seus congèneres generen. Els esclafits són una mena de trets d’advertència per als rivals, ja que els petits crustacis no són gaire primfilats a l’hora de defensar el seu territori. Una pinçada a la closca d’un rival pot tenir conseqüències fatídiques!
La gambeta de pinces grosses (Alpheus heterochaelis) té una pinça més grossa que li permet generar esclafits molt forts sota l’aigua.
EL MÓN DE LES OLORS
Entrem ara al regne dels missatges químics per conèixer la forma de comunicació més antiga a la natura. En aquest fascinant món comunicatiu hi ha osmòfors, secrecions i latrines, i hi trobarem éssers vius que influeixen en la conducta dels seus congèneres alliberant substàncies químiques. Tot i que aquest tipus de missatges són fascinants, encara no se sap ben bé com els éssers vius utilitzen senyals químics de manera selectiva per comunicar-se, i això inclou els éssers humans. O potser vosaltres sabríeu explicar per què en determinades situacions parlem de «tenir nas» i «tenir els nassos plens» o diem que una cosa és «de nassos»?
Missatges químics: els senyals que duren més
L’avantatge de comunicar-se amb senyals químics és que arriben molt lluny. Així doncs, les olors són extraordinàriament adequades per transmetre informació a molta distància. Comparats amb els sonors, els missatges químics són més favorables en termes de producció, i també duren més. Igual que passa amb un perfum, les substàncies odoríferes encara floten a l’aire quan fa hores que l’emissor ha marxat. Tanmateix, no són les més ràpides i els cal temps per arribar al receptor. Com més volàtils siguin, més de pressa se les endurà el vent i més lluny es propagaran a través de canals com l’aire o l’aigua. Els animals i les plantes envien substàncies químiques en forma de secrecions que es produeixen en cèl·lules especials aïllades o en conjunts de cèl·lules anomenats glàndules. Les glàndules poden ser endocrines o exocrines. Les primeres produeixen secrecions que alliberen a l’interior del cos, mentre que les segones produeixen secrecions externes. Un exemple de les darreres serien els tricomes glandulars, una mena de vellositat que cobreix algunes plantes. Ja sigui com a substàncies químiques gasoses, nèctar líquid o resina compacta, les secrecions externes són un important mitjà de comunicació químic. Obre’t, osmòfor! podrien ser les paraules màgiques per accedir a l’aroma de les flors de les orquídies o dels amorfofal·lus. Els osmòfors són unes glàndules especials situades a l’epidermis de les flors, una mena d’ampolletes de perfum, plenes d’una valuosa fragància floral que alliberen al seu voltant. Un cop enviats, els senyals químics busquen un receptor adequat per influir en la seva conducta. Si es tracta d’un interlocutor de la mateixa espècie animal o vegetal, les substàncies químiques alliberades es diuen feromones. Si l’emissor i el receptor no pertanyen a la mateixa espècie, aquestes substàncies s’anomenen al·leloquímics. Les plantes n’emeten amb l’aroma de les flors per atraure insectes que les pol·linitzin.
L’amorfofal·lus gegant (Amorphophallus titanum) té unes glàndules especials anomenades osmòfors a l’epidermis de les flors.
Feromones i comunicació entre congèneres
Quedem-nos en la comunicació entre éssers vius de la mateixa espècie i amb les feromones. Els organismes unicel·lulars també fan servir aquestes substàncies odoríferes per comunicar-se amb éssers vius afins. El Euplotes raikovi, un protozou de la classe dels ciliats, n’és un exemple, i molt comunicatiu, ja que secreta més de cinc tipus de feromones. També en produeixen les algues, els fongs i les plantes multicel·lulars. En aquests casos són el mitjà de comunicació per excel·lència, juntament amb els senyals visuals. La feromona més coneguda en el cas dels insectes és probablement el bombicol. La segreguen els cucs de seda femella (Bombyx mori) quan es volen aparellar, i els serveix per atreure mascles que fins i tot poden estar a quilòmetres de distància. El bombicol
