també poden percebre el seu entorn amb ajuda dels seus receptors. Per exemple, els gats tenen receptors que els ajuden a captar el cant de les merles, de manera que poden espiar les seves comunicacions. Els refilets del mascle en zel no provoquen el mateix efecte en un gat que en una merla femella. En el cas del gat, la informació que capta significa: «Una presa fàcil per sopar!» Espiant la comunicació entre els ocells, el gat accedeix a una informació que pot utilitzar en benefici propi. Quan sap on és la presa, s’acosta sigil·losament a la merla. En el pitjor dels casos, la comunicació entre el mascle i la femella acaba amb la mort del mascle entre les urpes del gat. Però si les merles senten o veuen l’agressor, el missatge de «s’acosta un gat» es converteix en un estímul per als ocells. El mascle podria llançar un crit d’alarma, que es diferencia clarament dels refilets de zel, tant pel que fa a la tessitura com a la seqüència de sons que emet. La femella reconeix el senyal acústic («s’ha acabat la diversió, ens amenaça un perill») i es refugia en un lloc segur. Per al gat, aquest crit d’alarma significa una altra cosa: l’han descobert. Moltes preses són conscients que els predadors utilitzen en contra seu els missatges que transmeten públicament. Per evitar les agressions d’aquests espies, sovint desenvolupen senyals de comunicació indetectables que envien a través de canals privats. Així, per exemple, molts insectes es comuniquen amb els seus congèneres fent servir senyals visuals que es transmeten en la longitud d’ona ultraviolada, i els seus predadors sovint no els poden detectar perquè els manquen els receptors corresponents.
Som-hi!
Com veieu, tots els éssers vius, també els habitants d’un bosc, envien i reben missatges, i n’intercanvien de les formes més diverses. És fascinant la manera com interpreten la informació que reben i com hi reaccionen. Aquest llibre inclou històries sobre xarxes d’informació entre éssers vius que m’entusiasmen i que m’agradaria compartir amb vosaltres. A la primera part del llibre, us presento un breu resum de COM envien i reben informació els éssers vius. Hi senten les plantes? Hi veuen els fongs? A la segona part ens reunirem amb els emissors i els receptors de la natura a terra ferma, a l’aigua o a l’aire. Veurem organismes unicel·lulars, fongs, plantes i animals, i respondrem la pregunta següent: QUI intercanvia informació amb QUI i PER QUÈ? Parlarem de l’amistat sincera entre fongs i plantes, de paramecis espies i de peixos mentiders. A la tercera part ens centrarem en els conills de bosc de la ciutat de Frankfurt i com les xarxes d’informació a la natura es modifiquen amb l’entorn. Al final del viatge, podreu decidir quines impressions i coneixements sobre la biocomunicació us endueu a casa. Els éssers humans som part de la vida i això significa que probablement hi podem descobrir més paral·lelismes que no ens pensem. Conèixer com funciona la comunicació a la natura potser us ajudarà quan us trobeu amb limitacions a l’hora d’intercanviar informació amb els vostres congèneres, gairebé com en el cas dels meus herois dels contes infantils. Bon viatge i bons descobriments!
1
La vida en plena emissió
Quins missatges envien els éssers vius i quines diferències hi ha entre organismes unicel·lulars, fongs, plantes i animals? En aquest capítol es tractaran aquestes qüestions, i estic segura que la varietat amb què es comunica la vida us sorprendrà. Comencem amb la qüestió del COM més aparent: la informació visual.
TOT ÉS BONIC I PLE DE COLORS
El nostre món és ple de dades visuals i els éssers vius també fan servir informació visual, com ara colors, formes i moviments, per comunicar-se, tot començant pel vermell i blanc del reig bord (Amanita muscaria) o la forma d’una orquídia fins a la dansa d’un ocell en zel. Tots aquests missatges visuals poden servir per comunicar-se tant entre éssers vius de la mateixa espècie com d’espècies diferents.
Missatges visuals: una bicoca comunicativa dins els senyals
Si l’emissor i el receptor es veuen, enviar missatges visuals és una bicoca. Mitjançant senyals visuals, ja siguin colors, formes o moviments, es poden intercanviar missatges de manera ràpida, avantatjosa i amb unes pèrdues mínimes d’informació. Tanmateix, els colors i les formes no són un mitjà de comunicació gaire flexible. Les persones ens podem tenyir els cabells, maquillar-nos o canviar-nos de roba, i d’aquesta manera enviem diàriament informació visual nova. Tret dels camaleons i les sípies, la majoria dels altres éssers vius no ho poden fer. Quant a la forma, les parts del cos que es poden inflar com fa la laringe del gall dindi són força excepcionals.
Amb tot, els animals tenen molts recursos per comunicar-se visualment perquè són capaços de moure’s. I els moviments de qualsevol tipus són els senyals visuals més flexibles, ja que l’emissor es pot adaptar en molt poc temps a una situació comunicativa variable. Això és important en un entorn que canvia ràpidament; per exemple, quan un ésser viu està envoltat de molts congèneres i ha d’adaptar a cada individu la informació que envia. Els moviments per comunicar-se inclouen danses executades per insectes, ocells o peixos. La dansa d’aparellament de l’espinós mascle (Gasterosteus aculeatus), que es belluga traçant ziga-zagues, és probablement una de les més cèlebres del món animal. Tanmateix, l’esforç físic té un preu: si els moviments són molt intensos, requeriran molta energia. No obstant això, per transmetre informació no cal executar sempre una dansa digna de ser posada en escena.
Així doncs, la mímica té un paper important en la comunicació de molts animals, inclosos els éssers humans. Se’ns «esborra el somriure» o fem «al mal temps, bona cara». Els mamífers que viuen en grup tenen un repertori molt ampli d’expressions facials. En el cas dels llops i els micos, la mímica representa un mitjà de comunicació important.
Exemples de coloracions i dibuixos diversos en peixos. ESQUERRA: Cichlasoma salvini, una espècie de la família dels cíclids que mostra un color molt intens durant l’època de reproducció. DRETA: femella de cua d’espasa (Xiphophorus hellerii). Els populars peixos d’aquari exhibeixen un fons de color vermell mentre crien. A SOTA: exemplar de Vieja bifasciata amb el típic color fosc al llarg dels flancs.
Ara bé, enviar informació visual, ja siguin colors, formes o moviments, només funciona si l’emissor i el receptor es poden veure. Depenent de l’hàbitat i de quins éssers vius es tracti, el camp visual és molt limitat, i això fa que l’abast de la transmissió no sigui precisament un dels punts forts d’aquest tipus de comunicació. Un arbre es pot convertir ràpidament en un obstacle insuperable i dificultar la transmissió de missatges al bosc. Si un ocell femella no pot veure el mascle, les plomes més acolorides i la dansa més salvatge no serviran de res perquè la informació no arribarà al receptor.
El canal de comunicació dels missatges visuals: l’energia electromagnètica
La informació visual (colors, formes i moviments) s’emeten a través de la llum. Però, què és realment la llum? A primera vista, aquesta pregunta sembla ingènua i fàcil de contestar. Però és un os, i no només per a una biòloga com jo. Harald Lesch, professor d’astrofísica teòrica a la Universitat Ludwig Maximilian de Munic, presenta el programa de televisió dedicat a la ciència Alpha Centauri i ho va explicar en el capítol titulat Què és llum?: «La llum és increïblement ràpida i, segons la seva longitud d’ona, té més o menys energia.»
Habitualment, quan parlem de llum, només pensem en la llum del dia que veiem. La font principal de la llum visible al nostre planeta és el Sol. La llum visible conté les longituds d’ona
