el príncep Felip, que els espanyols anaren a les Índies per estar-s’hi un temps. Seixanta anys després, doncs, qualcú esmenta la possibilitat que aquesta presència no fos definitiva. Sobretot, atenent els efectes mortífers que l’adveniment dels espanyols produïren en tanta gent innocent. Las Casas, des del principi, introdueix, doncs, en la narració una escala i proporcions descomunals. El descobriment de les Índies, diu, va ser meravellós i admirable i tan no gens creïbles totes les coses que s’hi esdevingueren. Tan i tantes, com per fer petits tots els fets abans ocorreguts i inaudibles els seus relats. Tot el de les Índies, és, doncs, a punt de ser indicible. Cal recordar que «hazaña», sense adjectiu qualificatiu, vol dir, malifeta, quelcom de delictiu. En el «Prólogo», com es veurà, Las Casas recorre una altra vegada al mot per al·ludir als mals fets pels espanyols. Finalment, tanmateix, aquestes morts, estralls i despoblaments poden ser narrats. I de manera tal, com succeí, que el seu relat provoqués en els oients «una manera de éxtasi y suspensión de ánimos» (ed. VARELA: 69).
Això degué ser a mitjans d’abril de 1542 (ed. PÉREZ FERNÁNDEZ 2000: 61-62). Els cortesans que l’escoltaven li demanaren –«fue rogado e importunado» (ed. VARELA: 69) «que de estas postreras pusiese algunas con brevedad por escripto» (Ídem: 69). Aquestes «postreras» són «las otras» de més amunt, és a dir, les «despoblaciones de pueblos, provincias y reinos». Las Casas diu que així ho va fer. Hi ha, doncs, un escrit específic, centrat en les despoblacions, és a dir, sobre la dimensió política d’un capgirament que podia també ser al·ludit, separadament, com a matances de gent innocent, no necessàriament, però, conduint a un resultat d’anul·lació de l’ordre social. Aquesta distinció és crucial perquè permet a Las Casas insinuar amb creixent precisió que l’ordre polític introduït pels espanyols i, en darrer terme, sustentat per un rei no assabentat pot ser eventualment impugnat al revelar-se com a tirànic, sense discernible legitimitat.
De qualsevol manera, aquest escrit, que ja es demana que sigui breu, tan gros era el cas de despoblacions exposat, va ser anterior a «esta suma de lo que cerca desto escrivió al Príncipe nuestro señor ...» (ed. VARELA: 70). Aquest, el «presente epítome», de 1552, és un abreujat del que va escriure poc després d’aquella relació informativa que va fer a mitjans d’abril de 1542. Hi ha, doncs, almenys dos textos. Un primer text a petició dels cortesans extasiats, on es resumeixen els casos de despoblaments i un darrer fet, ara, el 1552, per a ser posat en lletres de motlle. Tots dos textos, deu anys distants del finalment imprès, tenien la intenció, ara, d’assabentar un rei, sempre ignorant. La probabilitat, que el text llegit i comentat als cortesans extasiats, coincidís amb el que circulà amb el títol de Istoria sumaria y relación brevísima y verdadera de lo que vió y escribió el reberendo Padre Fray Bartolomé de la Peña, és molt gran. El suposat autor no ha sigut identificat. Una anàlisi comparativa amb la Brevísima hauria de mostrar la dependència estricta del text de Las Casas de 1542 del d’aquesta primera Istoria Sumaria. Ara bé, el segon tenia un motiu més específic i urgent: el rei havia de ser assabentat perquè hi havia peticions de súbdits seus d’obtenir llicències i autorització per a tornar a fer actes que despoblessin aquell món. Com ha assenyalat I. Pérez Fernández (1992/2004: XII-XIII) la decisió de Las Casas de fer imprimir la Brevísima, i altres tractats, el 1552 té a veure amb els intents de renovar les llicències per efectuar «conquistas» que l’emperador havia suspès amb una Reial Cèdul·la de 16 d’abril de 1550. Després del resultat incert –o sense «sentència oficial» com diu I. Pérez Fernández (Ídem: XII)– del debat, sobre la naturalesa, servil o no, dels indis, tingut a Valladolid entre Las Casas i Juan Ginés de Sepúlveda, des d’agost de 1550 a primers de maig de 1551, els colons espanyols havien començat a demanar noves llicències per a organitzar conquestes. El mot «conquista» no és banal i, justament, en el llarguíssim text llegit per Las Casas, a Valladolid, contra les tesis de Sepúlveda, que representava amb força exactitud el punt de vista dels colons, apareix ben precisament circunscrit dins l’argumentari conceptual desenvolupat per Las Casas.
Si en aquest text inicial, Las Casas no fa servir el mot «conquista» per a concretitzar les accions dels espanyols que produien despoblaments «con exquisitas especies de crueldad» (ed. VARELA: 69-70), en el ‘Prólogo’, escrit també el 1552, que va després de l’‘Argumento’, recomana a Sa Majestat que «... no conceda ni permita las [hazañas] que los tiranos inventaron, prosiguieron y han cometido, llaman conquistas» (Ídem: 72).
En l’Apologia contra Sepúlveda Las Casas el 1550 fixà el lèxic i els referents conceptuals que haurien de fer possible la presentació exacta del que feien els espanyols amb els indis. L’exactitud era la condició per a neutralitzar la perspectiva deformant des de la qual els colons efectuaven la seva narració dels fets. O, millor dit, les informacions sobre el caràcter humà disminuit dels indis que feia possible la generació de tots els fets i del seu repartiment entre els espanyols. Totes dues versions es disputaven el judici del rei. En el benentès, almenys de Las Casas, que el rei, pare i pastor, finalment assabentat, no consentiria aquells mals. El savi Salomó és recordat a tal efecte: «Rex qui sedet in solio iudicii, dissipat omne malum intuito suo» (Prov. 20: 8): «el rei que seu en el tron de la justícia, amb la seva presència dissipa tot el mal».
La perspectiva dels colons és bona de sumaritzar: el caràcter naturalment bestial dels indis permetia que els espanyols en fessin ús tot i que, aquest consum, pogués ser tènuement regulat com pretenien les lleis de Burgos de desembre de 1512. La conquesta havia sigut i era el procediment d’accés a aquest ús. No es tractava, en rigor, d’intervencions militars amb l’objectiu d’establir dominis sobre terra sinó de posseir, sense restricció, gent. I ho era, clarament encara, tant el 1542 com deu anys després. També la seva pertinència era un debat antic enunciat, en un sermó de vigília de Nadal pel frare Antonio Montesino, en els termes de les «guerras detestables» fetes pels espanyols contra gent innocent i del reconeixement de la racionalitat dels indis, des del 21 de desembre de 1511. Tanmateix, però, la qüestió continua essent el centre, molt més tard, del debat de 1550-1551 entre Las Casas i Sepúlveda, a Valladolid. Las Casas dedicà una llarga argumentació a mostrar la manca de justificació «... qua Sepulveda vult satanicas illas expeditiones, sive conquistas, ut apellant, gestas per nostrates, adversus occiduas et meridionales gentes, iustificari» (Apologia: 496). O sigui: «... per la qual Sepúlveda vol justificar aquestes satàniques expedicions, o conquistas, com els hi diuen, gestes pels nostres [fetes] contra els pobles meridionals i occidentals».
El mot conquista, doncs, era la designació habitual del procediment. El qualificatiu de satànic al·ludeix al caràcter maligne que tenia. A la vegada, Las Casas tria el mot de gesta, justament, per a assenyalar, sarcàsticament, la dimensió de fet memorable, famós, coherent amb el que escriu després, el 1552, insistint en la descripció de les malifetes, que es llegiran a continuació, a la Brevísima, com «hazañas» (ed. VARELA: 72). Sobre qui les fa, Las Casas no té cap dubte ni un: els «nostres». Més endavant, en la seva llarga Apologia (598) torna, obstinadament, sobre la qüestió: «Non est ergo quod Sepulveda Romanorum tyranidem nobiis obiiciat, ut nostram in Indos, quam appellaverunt conquistas, iustificet» (Així, doncs, Sepúlveda no ens pot tirar en cara la tirania dels romans, com a justificació de la nostra contra els Indis, anomenada conquista»). Tampoc hi ha dubte: els «nostres», és a dir, els meus, jo també sóc un dels vostres. I més endavant (652) torna a fer la, ja inconfusible, identificació: «Bellum ergo adversus Indos, quod vulgo vocamus conquistas, impium est et antichristianum de per se» (Així, doncs, la guerra contra els Indis, que en vulgar anomenem conquistas, és, per sí mateixa, impia i anticristiana»).
Satànica, primer. Després, tirànica. Cal recordar que «tirannus» fa referència a un usurpador del poder legítim en totes les seves formes nominals o adverbials, i és, també, part del lèxic catòlic específic, des de molt aviat, per al·ludir al detentor d’aquesta mena de poder, com fa, per exemple, Isidor de Sevilla. Tant és així, que Las Casas al·ludeix a la possessió «tyrannice» per part de moros i turcs de les províncies que abans havien estat de l’Església (Apologia: 582). En el rebuig de l’analogia imperial romana, adduïda per Sepúlveda, Las Casas postula també que aquesta
