distingir entre seglars –els conqueridors– i els frares. No és ben bé així. És cert que, com hem vist abans, en el desembre de 1542 ell, Las Casas, «fue inducido yo ...», s’identifica només com a frare. Però en l’Apologia que presenta a Valladolid, el 1550, en contra de les tesis de Sepúlveda, que conceptualitzava el punt de vista dels colons, Las Casas diu això de sí mateix: «memor me christianum, monachum, episcopum, hispanum, regibusque Hispaniarum subditum esse ...» (Apologia: 72). O sigui: «us recordo que sóc cristià, frare, bisbe, espanyol i súbdit dels reis d’Espanya», per aquest ordre. En aquesta data, doncs, ell, cristià, frare i bisbe no es percep diferent d’espanyol. Al contrari, s’hi inclou, en el terme. I a més, precisa que ser espanyol és ser súbdit dels reis d’Espanya. Hi ha, per tant, dues dimensions netament distingides: una, primera, religiosa –cristià, frare i bisbe– i una, segona, política –espanyol i súbdit–. En aquest darrer cas no queda clar si es tracta, com en el primer, d’una qualificació successiva, de major a menor. El que sí, en canvi, hi queda és que els noms cristià i espanyol no són ni equivalents ni intercanviables.
En advertir l’ambigüitat de l’ús que feia del terme –cristià o espanyol–, en el text de 1542, ho corretgí triant definitivament el nom d’espanyol. Cal assenyalar que aquesta vacil·lació de sentit entre cristià i espanyol es troba en altres escrits de Las Casas més o menys contemporanis al de 1542, i que són també objecte d’impressió a Sevilla però no, que jo sàpiga, de correccions d’aquesta mena durant la impressió. En els primers memorials de 1516, 1518, 1519, l’ús preferent sembla ser, a manca d’un estudi de detall, el d’espanyol per a identificar els conqueridors. Curiosament, a l’escrit que presentà el 1542 a una comissió imperial reunida a Valladolid, publicat, també a Sevilla, el 1552, amb el títol de Entre los Remedios ... el Octavo, el nom més freqüentment usat és el d’espanyol. Basta llegir:
Son, luego, los españoles, de los indios, mortales y capitales enemigos, insidiadores y destruidores manifiestos de sus vidas, y hostes verdaderos de todo su ser; taladores e yermadores de toda su generación, y, por consiguiente, no sólo hay violenta y vehementísima y probable sospecha que, teniendo mando o entrada con ellos o sobre ellos, padecerán peligro en sus vidas, pero cierta sciencia que, estando en su poder, comoquiera que les sean dados, han de ser destruidos juntamente en cuerpos y ánimas. (Entre los remedios ...: 311).
La correcció afecta, doncs, principalment el text de la Brevísima on s’identifica decididament els espanyols com autors de les conquestes, un dels quals, inequívocament, des d’almenys 1550, és ell, Las Casas. Aquesta distinció tardana és, de fet, en la meva opinió, crucial ja que permet separar la condició de cristià de la de súbdit dels «reis d’Espanya», no només del darrer rei, de l’actual fos qui fos, sinó d’una successió ben definida de sobirans. Es podia, doncs, ser súbdit sense ser cristià. Era el cas, en general, dels indis, tants anys després. Aquest clivell conceptual permetia també atorgar a la condició de súbdit polític una temporalitat que la de cristià òbviament no tenia. Es podia deixar de ser súbdit, sobretot si el rei, pare i pastor, no exercia la direcció per a una profitosa conservació del llinatge humà. I això el 1552, el rei que dissipa amb la seva presència tot el mal, no estava gens clar que fos així. Per tant, és contemplada la possibilitat que la possessió d’indis per part dels espanyols i de totes les terres per ells abans tingudes fos de tot punt il·legítima. I que l’estada dels espanyols en aquell món nou fos limitada com lacònicament Las Casas ho manifesta en el mateix començament de l’afegit de 1552 amb què encapçalà l’impressió a Sevilla: «... desde su maravilloso descubrimiento y del principio que a ellas fueron españoles para estar tiempo alguno ...»
(ed. VARELA: 69).
D’aquesta manera la possibilitat de la restitució als indis de tot el que era seu, pres per les conquestes, adquireix una forma que, a partir, justament, de 1542 en una solemne exposició a l’emperador, a la qual s’ha d’afegir la guia per a confessors (Aquí se contienen unos avisos y reglas para confesores) on es prescriu que no hi ha absolució dels pecats del robatori espanyol sense íntegra restitució (Avisos para confesores: 359-376; Cartas y memoriales: 41-113) es torna espessa i precisa fins arribar a la negació estricta cap a 1565 de legitimitat al domini dels espanyols, de qualsevol d’ells, sobre els indis. Talment:
Injusto, luego es tyránico, horrendo y abominable, y peor que ninguna bárbara nación pudiera poner tal modo de governar, como los españoles han puesto en las Indias; y por consiguiente parece probado todo el 7º principio, conviene a saber: su ingreso y progresso en aquel orbe y en cada parte del, haver sido violento, nephando, tyránico y crudelíssimo, y de crueles enemigos ... (Cartas y memoriales: 94).
Tots els espanyols vol dir tots, inclòs Las Casas: «Una de las cosas que nosotros tyranos havemos tenido después de la de henchirnos de oro, era hazer aquellas innocentes gentes esclavos, por tenerles y usar dellos a toda nuestra voluntad» (Ídem: 80). Ja som, ara, als fets del Perú. La restitució hauria de ser infinita (Ídem: 170). I és de la incumbència de tots els espanyols. I com que, a Perú, com és el cas, ningú dels que fan les guerres mostra senyal de penediment només hi ha la probabilitat d’un càstig proporcional, a la mesura, doncs, de la còlera de Déu. Vull fer notar ara que, justament, l’extensió argüida per Las Casas d’una responsabilitat col·lectiva, ell inclòs, i d’una obligació de restitució, de tornar les coses al seu lloc inicial, fa inconcebible qualsevol noció de progrés, que inclogui un guany acumulatiu, innovador, per a l’espècie humana. El que diu, justament, Las Casas, exhibint tot un aparell erudit de canonistes i teòlegs, és que el fet s’ha de desfer, que és reversible. La crítica radical de Las Casas al que comunament s’entén com conquesta d’Amèrica o al que ell en diu destrucció de les Índies, només és possible intel·lectualment si es prescindeix de qualsevulla noció de progrés. Aquesta enorme particularitat passa normalment desapercebuda. Tan sols, que jo sàpiga, R. Sánchez Ferlosio (1994), en un llibre memorable, l’ha destacada.
Si, doncs, l’escenari per on transcorre, teatralment, el frare que prova de passar escrits pel filtre cortesà i il·luminar el rei qualsevol sobre els afers sinistres de les Índies, és antic i tediosament repetit, el lèxic de la Brevísima de 1542, gairebé sense modificacions publicat el 1552, també resulta ser antic. I antigues també són qualcuna de les idees centrals que atorguen coherència a l’aplec d’episodis de la guerra dels espanyols contra els indis. Per començar, la condició de brevíssim de qualsevol relat sobre el que ocorre a les Índies és expressada ja a les primeries. I no només per las Las Casas. El llicenciat Alonso de Zuazo, enviat pel cardenal Cisneros, comença un seu escrit, datat el 22 de gener de 1518, al·ludint a la desproporció entre la dimensió, «tierra infinita», i els fets de les Índies i la possibilitat d’explicar-ho, «... otra lamentación más larga que la del profeta Jeremías sobre Hierusalem» (Interrogatorio: 249-269). A més, el verb «destruir» i les seves formes nominals són usats en el mateix sentit que els hi dóna Las Casas. Per exemple: «... en el repartimiento [d’indis], o más propiamente hablando, destruimiento» (Ídem: 254). Els colons espanyols interrogats pels frares jerònims, el 1517, empren també el terme amb intencions semblants. Lucas Vázquez de Ayllón presentà un escrit on esmenta la conveniència de no moure els indis del seu lloc, tot i que seria profitós pels espanyols, «por no asolar y destruyr la tierra y dar fín en lo de acá» (Ídem: 319). Fixi’s, el lector, en la data, 1517 i en la circumspecció com s’anuncia, justament, la destrucció imminent. Un any abans, Las Casas, en el memorial de 1516 adverteix al rei que si no s’atenen els remeis per ell proposats «... pueden perder cuidado de las Indias como si nunca fueran; y no solamente las descubiertas, que ya están destruídas, pero las por descubrir asimismo las destruirán, porque, cierto, según la luenga experiencia allá lo ha mostrado...» (Cartas y memoriales: 48).
El que, escrits com els abans esmentats, com el del plet Ovando-Tapia, la carta del llicenciat Zuazo, l’interrogatori dels frares jerònims i els memorials primerencs de Las Casas, permeten veure és l’existència, més enllà del 1510, d’un llenguatge prou consolidat de colons i com, aviat també, és compartit per la
