i tan ràpid? Ja he dit abans que els textos contemporanis, començant pels sermons d’Antonio Montesino a final de 1511, revelen una creixent preocupació per la disminució dels indis a les illes del mar Carib. Especialment eloqüents eren, en aquest sentit, els memorials primerencs de Las Casas (1516, 1518). L’enviament de la comissió de frares jerònims, el 1517, per part del Cardenal Cisneros, té per objectiu comprovar aquesta disminució general i observar els mecanismes que la produeixen.
Els estudis moderns no fan sinó confirmar que l’extirpació va tenir, sens dubte, efecte i que quan s’estén la primera plaga de verola, a final de 1518, la població illenca nadiua, tot i les desavinences entre historiadors sobre la grandària demogràfica indígena inicial, era residual. De fet, per exemple, hauria passat de 100.000 persones a 11.000, el 1517, segons el quadre recent d’un historiador espanyol (MIRA CABALLOS 1997: 35). Això, a La Española. És a dir, que la verola afectà el fragment residual que hi quedava. Del final indígena, en el marc d’una generació de colons, trenta anys, ningú no en dubta. Recentment, Massimo Livi Bacci (2005), el més reconegut historiador de la demografia, ha fet servir, justament, dues paraules típicament lascasianes, en el títol de la seva obra: conquesta i destrucció (Conquista. La distruzione degli indios americani). La dificultat de la historiografia espanyola, i a través seu de tota la cultura espanyola, per a tractar la qüestió, queda resumida en el títol de la traducció recent al castellà: Los estragos de la conquista. Quebranto y declive de los indios de América (2006). Individualitzar uns «estragos» deixa la conquesta com un fet només, quelcom de neutralment ocorregut, i que conté, com es fa palès, una dimensió indesitjable, dolenta, però que, certament, en podria contenir també d’altres més valuoses. La substitució de destrucció per «quebranto y declive» persegueix la mateixa reducció de sentit tot i fer concessions lèxiques dramàtiques. Amb el senzill i fidel a l’original, també al de Las Casas, que era traduir bé, «conquista» per «conquista» i «distruzione» per «destrucción».
En el cas de La Española la desaparició dels indis va ocórrer, com resumeix Livi Bacci (2005: 238),«... per eccesso di mortalità quanto per difetto di reproduttività». Això és exactament el que una i altra vegada argumenta Las Casas. El que interrompen, els espanyols, és la generació dels indis, la complexitat de l’ordre familiar i social en què transcorre la reproducció. En aquest text, de 1542, Las Casas assegura que és una predicció basada en «cierta sciencia» (Entre los remedios ...: 311). Aquest coneixement és resultat d’una llarga experiència ocular, de quaranta anys o més.
En una taula, Livi Bacci enumera les estimacions més rellevants de població indígena inicial. Les vacil·lacions són tan considerables que a partir de 60.000 fins a un milió qualsevulla és una endevinalla. El que és significatiu, en la meva opinió, és que dels disset autors esmentats només un és espanyol, Mira Caballos, que, ben mirat resumeix treballs i conclusions d’altres autors de la mateixa llista. L’interès, doncs, de Nicolás Sánchez Albornoz (1973) per la història de la població americana és, ell mateix exiliat, tan il·lustre com excepcional. Cal esmentar el fet que Livi Bacci arriba, després d’un càlcul molt explícit de factors, a estimar per a La Española una xifra inicial probable d’entre 200.000 i 300.000 persones. Ara bé, la minva, emprant els mateixos textos coneguts per tothom és veloç i grandiosa. El 1518, els frares jerònims miraven d’organitzar noves concentracions de pobles i cap al 1528 no quedaven indis de servei per treballar els camps o les mines i els jerònims parlen de 7000 encara vius (2005: 115). Livi Bacci (2005: 238) assenyala els trets essencials de l’extinció dels indis de les illes del mar Carib: morts en el procés de subjugament, esclavitud, treballs forçats, destrucció de les comunitats –de l’ordre familiar reproductiu–, deportacions, i la sostracció de dones en edat fèrtil. Això darrer, d’una crucial importància en el manteniment de la reproducció i capacitat biològica i cultural dels indis, és el que habitualment se’n diu «mestissatge».
Tot aquest daltabaix social havia sigut, fa temps, explicat amb una gran exactitud per Carl O. Sauer (1966). Encara les plagues de verola no havien sigut conjecturades com la gran explicació d’espargiment involuntari de mort. Sauer fa la millor descripció, que jo conec, de la colònia en formació. Tan precís és que, fins i tot s’adona del més obvi, tan obscur, però, per a la historiografia espanyola: no hi ha conquesta.
There was no conquest. When the amicable natives turned to resistance in their extremity, no Spaniard had the bad grace to speak of his valor. There was no missionary effort until the coming of the Dominicans, at which time the natives were a dying race (SAUER 1966: 65).
Bé, doncs, vet aquí, finalment, el text crispat de la Brevísima, resumit en l’acurada i reflexiva prosa acadèmica de Massimo Livi Bacci o la més descriptiva i detallada de Carl O. Sauer. La Brevísima fou escrita, recordo, el 1542, amb qualque correcció feta el 1546, i publicada en lletres de motlle, a Sevilla, el 1552, amb dos afegits inicials, deu anys després, quan tota l’experiència exterminativa de les illes del Carib semblava, a terra ferma i al Perú, repetir-se quan espanyols de tota mena demanaven permisos reials per fer entrades, conquestes o «rancherías» (Doce dudas ...: 97) a qualsovol lloc de les Índies creixentment descobertes. Era aquesta repetició dels fets el que Las Casas pretenia debades evitar, atès que «nunca se debe dar regimiento a hombres pobres ni cudiciosos ... que desean y tienen por fín salir de su pobreza, y mucho menos a los que anhelan, inspiran y tienen por fín de ser ricos, porque la naturaleza nunca en balde trabaja ni obra» (Entre los Remedios ...: 312).
És notable com Las Casas recorre al símil de l’horror de la naturalesa al buit per a vaticinar que el buit de les ganes dels cobdiciosos de riquesa seria inevitablement omplert i així tots els mals creixerien. La Brevísima és una col·lecció ordenada geogràfica i temporalment d’aquestes entrades d’espanyols codiciosos, de pobres blancs. El frare, atemorit per la futura pèrdua cap a l’infern de les ànimes de tots, pretén que aquests permisos no s’obtenguin i tria i treu el catàleg d’horrors per tal de desvetllar la consciència del rei no assabentat. L’escena, ja ho he dit abans, és vella. De fet, ja no hi ha indis a La Española. El tràfic de negres africans per atendre, sobretot, els ginys de fer sucre ha començat fa temps. Las Casas, tan aviat com el 1516, demana, com tants d’altres, que el rei doni llicències per a dur a La Española «esclavos negros y blancos, que los puedan llevar de Castilla» (Cartas y memoriales: 36). I a l’interrogatori dels frares jerònims s’al·ludeix a «tener el diezmo de negros que de yndios por que en quadrilla de veynte personas pudiesen andar dos negros de los mas rezios y los demás que alçasen montones en las estancias» (Interrogatorio: 292).
Fins a quin punt és antiga aquesta recopilació ordenada feta, el 1542, per Las Casas? Els episodis més antics, els de La Española, feia estona que estaven escrits, recollits en memorials. Per exemple, el dels espanyols que tiraven criatures als rius «riendo y burlando, y cayendo en el agua decían: ‘bullís, cuerpo de tal’» (ed. VARELA: 80) és una simplificació del que llegeix Antonio Montesino agenollat davant del rei: «Entre otras le dixo, que, burlando unos españoles entre sí estando cabe un río, tomó uno dellos un niño de obra de un año o dos, y echálo por encima de los hombros en el río, y porque el niño no se murió luego, sino que estuvo encima del agua un poquito, volvió la cabeza y dixo: ¿Aún bullís, cuerpo de tal, bullís?» (Historia de las Indias: 1774). El coneixement d’aquesta versió més llarga revela que hi ha un joc de paraules, ocult en la versió abreujada, concentrat en el mot «bullir» que s’ha d’entendre no tan sols com a moviment, traduïble al català com «bellugar», sinó que s’hi evoca també les bombolles de l’aigua quan pren el bull.
Resulta, però, que aquells episodis, ben segur que, primer, oralment transmesos i després curosament escrits, en el moment de les recopilacions inicials tenien per objectiu informar del que havia passat o tot just passava. Només quan hi ha prou gruix transmès de l’experiència de les guerres, de les entrades de descobriment, del tormentós seguiment de les traces d’or, qualqú podria advertir-hi una pauta i conceptualitzar-ho tot, formular una llei que predís la seva repetició. I això, justament, ho fa Las Casas en la redacció
