oprimides pels «mals senyors».
14. Ibid., p. 105.
15. Ibid., p. 84.
16. Francesc Eiximenis, Lo Crestià, op. cit., p. 194.
17. Tomàs Martínez, «Lletres de batalla dels Vilaragut», BSCC, LXIX (1993), pp. 89-94.
18. Agustín Rubio, El procés de Sueca. La mala vida en una comunitat rural del Trescents, Alzira, Bromera, 1989, p. 107. Aquestes desqualificacions generals també es dirigien a persones concretes: Domingo Ferri, testimoni favorable a la ciutat de València, era «laurador... hom rústec, ydiota» (ibid., p. 108, n. 186).
19. APPV, Bartomeu Matoses, 25.339 (6 d’abril de 1458) i Antoni Ferrando, 23.724 (10 d’abril de 1458), citats per Antoni Furió, Antonio José Mira i Pau Viciano, «L’entrada en la vida dels joves en el món rural valencià a finals de l’Edat Mitjana», Revista d’Història Medieval, 5 (1994), pp. 78-79.
20.20. En 1418, els llauradores tenien assegurats, com la resta dels 25 oficis reconeguts, 2 consellers. Als 50 consellers dels oficis s’afegien 48 ciutadans elegits per les parròquies i 6 cava-llers. Vegeu Rafael Narbona, Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas (1239-1418), València, Ajuntament de València, 1995, pp. 29-38.
21. Els «llauradors» barcelonins –que no «pagesos»– estaven obligats a formar part del sometent juntament amb la resta d’oficis artesanals. Vegeu Flocel Sabaté, «El somatén en la Ca-taluña medieval», Clío & Crimen, 3 (2006), pp. 209-304. Cal remarcar que mentre els cultivadors de la ciutat eren denominats «llauradors», els dels masos del seu entorn rural s’identificaven com a «pagesos». Així al segle XIV els consellers de Barcelona parlaven de «tot pagès qui haje mas», citat per Josep Fernández Trabal, «Aprofitaments comunals, prats i pastures al delta del Llobregat (segles XIV-XV). Conflictes per a la utilització de l’espai a la baixa Edat Mitjana», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 10 (1989), p. 196.
22. Paulino Iradiel, «Corporaciones de oficios, acción política y sociedad civil en Valen-cia», dins Cofradías, gremios y solidaridades en la Europa medieval. XIX Semana de Estudios Medievales (Estella, 20-24 de julio de 1992), Pamplona, Gobierno de Navarra, 1993, p. 283.
23. Melcior Miralles, Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, introducció, selecció i transcripció de Vicent-Josep Escartí, València, IVEI, 1988, p. 112.
24. Es tractava de «la almoyna dels lauradors apellada Sent Miquel», vegeu José Sánchez Adell, Castellón de la Plana en la Baja Edad Media, Castelló, Societat Castellonenca de Cultura, 1982, p. 183. Val a dir que en actes protocolaris especials, com l’entrada del rei Ferran I a la vila, els prohoms llauradors tendien a veure’s desplaçats per notaris i mercaders (ibid., pp. 169-171).
25. J. Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1269, 1275-1278, 1288- 1290), op. cit., doc. 82, p. 149 (1276); doc. 161, p. 313 (1277); doc. 190, p. 475 (1290). Del mateix editor, Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1294-1295), València, PUV, 2009, doc. 11, p. 895 (1295).
26. Ferran Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments de Gandia. Imatges i missatges en una vila medieval, Gandia, Arxiu Municipal de Gandia, 1987, doc. 68, p. 87. Al doc. 25, p. 54, hi havia una referència semblant al «laurador de miges, de certa part de cens, fruyt o tribut» i al «senyor de l’alqueria o terra hon lauraran».
27. Vicent Gil (ed.), Ordenances municipals de Vila-real (segles XIV-XVIII), València, PUV, 2002, doc. 188, p. 112.
28. Lluís Revest (ed.), Libre de ordinacions de la vila de Castelló de la Plana, Castelló, Societat Castellonenca de Cultura, 1957, doc. 55.
29. Vegeu-ne exemples a Pau Viciano, Regir la cosa pública. Prohoms i poder local a la vila de Castelló (segles XIV-XV), València, PUV, 2008, p. 189.
30. Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments i d’ordenacions de la ciutat de València, I (1296-1345), València, PUV, 2007, doc. 87, p. 105.
31. M. V. Febrer, Dominio y explotación territorial..., op. cit., p. 310.
32. Ausiàs Marc, Poesia, op. cit., p. 127.
33. J. Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1269, 1275-1278, 1288- 1290), op. cit., doc. 30, p. 135.
34. Enric Guinot (ed.), «Llibre d’establiments de Llucena (segle XV)», dins Establiments municipals del Maestrat, els Ports de Morella i Llucena (segles XIV-XVIII), València, PUV, 2006, doc. 6, pp. 41-42.
35. Citat per Carlos López Rodríguez, Nobleza y poder político en el Reino de Valencia (1416-1446), València, PUV, 2005, p. 246, n. 666.
36. Aquesta divisió al si de la pagesia es donava també als països alemanys, on els llauradors que tenien animals d’arada i explotacions autosuficients es contraposaven als equivalents dels manouvriers (Seldner, Köttern o Kossäten), segons Werner Rösener, Los campesinos en la Edad Media, Barcelona, Crítica, 1990 (ed. or. 1985), pp. 222-223. A Anglaterra, els pagesos similars als laboureurs eren els yeomen, mentre que els camperols pobres semblants als manouvriers rebien el nom de cotters. Sobre aquesta diferenciació de la pagesia, pot veure’s l’estudi ja clàssic de Rodney H. Hilton, «Razones de la desigualdad entre los campesinos medievales», dins Conflicto de clases y crisis del feudalismo, Barcelona, Crítica, 1988 (ed. or. 1985), pp. 51-70.
37. A l’inici del segle XI, per a un autor anglès, laboratores eren tots els camperols, tant els qui tenien arada (ploughmen) com els qui treballaven amb els seus braços (husbandmen), cosa que motivava el comentari de Georges Duby: «observemos que para Aelfrico laboratores comprende a todos los agricultores y no sólo a los mejores, a los que poseen una yunta de bueyes y los instrumentos para arar» (Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo, Barcelona, Argot, 1983 (ed. or. 1978), p. 158).
