XIV, es rebutjava el testimoni d’un jornaler, perquè era «vill persona e home qui·s logava per VI o VIII dies, poch més o meyns, a cavar o a altres faenes».60 Unes dècades després, els testimonis que aportava la ciutat de València contra la senyoria de Sueca eren desqualificats per ser «hòmens cavadors e il·literats e fort grosés».61 En aquest mateix procés, d’altres testimonis foren recusats per ser «vagabunts», un qualificatiu que al·ludia a la seua manca d’arrelament, de béns immobles i, al capdavall, suggeria que vivien oscil·lant entre el treball assalariat, la mendicitat i fins i tot la delinqüència. Colles ambulants de jornalers forasters, provinents de la veïna Castella o fins i tot d’Occitània, fornien el treball necessari en èpoques, com la sega o la neteja de les sèquies, que no bastava amb els bracers locals. Aquest cas estava ben documentat a Sueca, bàsicament en els registres municipals referents al manteniment d’infraestructures agràries comunals com ara la construcció, reparació o neteja de la xarxa de reg. Ja al segle XV, s’hi esmentaven «jornalers» que treballaven a les sèquies proveïts bàsicament de pales, per la qual cosa eren denominats «palers».62 Ara bé, totes aquestes mencions, que podrien multiplicar-se amb documentació d’altres poblacions i amb la inclusió dels pastors i d’altres assalariats ramaders, no permeten afirmar que «jornalers», «cavadors» o «bracers» –almenys els assentats en una localitat– constituïssen, més enllà d’una activitat laboral, una categoria social cristal·litzada en una denominació socioprofessional distintiva. I això, tot i que el vocabulari no fos un mer reflex de la realitat sociològica, devia respondre al fet que no hi havia un estrat de la pagesia –suficientment nombrós, estable i arrelat en la comunitat local– sense terra pròpia ni cap altra eixida que el treball assalariat.
Els jornalers, o millor dit els qui es llogaven a jornal, eren bàsicament llauradors petits i mitjans que necessitaven arrodonir els ingressos de les seues explotacions treballant per als veïns més acomodats, potser de professió no agrària, o per a tuteles i viudes. En totes les poblacions existia un sector de la pagesia –des de més de la meitat a tres quartes parts dels veïns– que, amb heretats per sota de les 5 ha, no podia assolir l’ideal de l’autosuficiència.63 Eren fonamentalment aquests llauradors, identificats com a tals en les fonts, i potser els fills joves dels pagesos mitjans, els qui esdevenien els bracers i cavadors que figuraven en les ordinacions municipals, sovint treballant o desplaçant-se amb els seus propis animals de tir. No era estrany tampoc que veritables llauradors acceptassen fer jornals als seus creditors per a satisfer tota mena de deutes. En lloc de pagar en metàl·lic, els deutors prestaven serveis en treball, taxats segons el mercat de treball local, per a respondre a censos, saldar comptes amb botiguers o fins i tot completar el preu d’una compra de terra.64 D’aquesta manera, la demanda de treball assalariat local, excepte en les èpoques més àlgides del cicle agrari, com ara la sega, podia satisfer-se amb els braços dels camperols petits i mitjans, sense que aquesta mena de «jornalers» deixassen de percebre’s ells mateixos i de ser percebuts pels seus veïns com a membres d’una mateixa comunitat de «llauradors».65
A diferència del que succeïa amb els jornalers, sí que hi havia conreadors que eren designats amb termes diferents al de «llaurador», com ara «criats», «servents», «macips», «missatges» i, especialment, «mossos». Aquest darrer terme era, de bon tros, el més freqüent en tota mena de fonts per a identificar aquesta mena de treballadors dependents. Alguns d’aquests termes –però curiosament no el de «mosso»– apareixien recollits en les normatives municipals. A les d’Alzira i a les de Castelló s’esmentaven «missatges» i «servents». També eren «servents» –o «pastors», remarcant la importància del treball domèstic en la ramaderia– els qui s’afermaven segons les ordinacions de Llucena del segle XV, mentre que a Herbers i a Benicarló aquesta mena de reglamentacions es referien no sols a servents i pastors sinó també a «missatges».66 D’aquesta manera, la normativa legal recollia alguns termes d’ús quotidià, però les denominacions que poden trobar-se en llocs com ara les llistes de contribuents eren més variades. En el cens de 1510, al costat dels «llauradors» apareixien, a ciutats com València, Xàtiva o Alzira, un grapat de contribuents designats com a «missatge».67 Al llibre de la peita de Castelló de 1497, figuren dos veïns identificats com a «criat», un com a «mosso», un com a «vaquer» i un altre com a «cabrer». Si hi afegim d’altres contribuents amb un ofici conegut a través d’altres fonts, la nòmina fiscal de 1497 encara inclouria un «missatge», dos «pastors» i un veí qualificat com a «llaurador» i «mosso». Per definició, els contribuents de la peita no estaven totalment desposseïts de béns, però no hi ha dubte que tots aquests treballadors es reclutaven entre l’estrat inferior de la pagesia, amb una riquesa taxada, com a molt, en uns centenars de sous, quan la mitjana superava els dos milers.68 Ara bé, el fet que aquests termes referits al treball dependent, a diferència dels simples jornalers, sí que s’usaven com a qualificació dels camperols no permet afirmar que hi hagués una capa delimitada i estable de la pagesia abocada a la condició de servents agrícoles. Si els cavadors i els bracers no constituïen l’equivalent dels manouvriers, els mossos tampoc no n’eren. I no perquè el seu nombre fos negligible. Tot al contrari: pot estimar-se, a partir de casos ben documentats com el de Sueca a l’inici del segle XVI, que almenys una quarta part dels veïns recorrien a la contractació de mossos. Però seria erroni pensar que això significava que hi havia, pel cap baix, una proporció semblant de famílies de servents, de camperols sense terra que passaven la seua vida treballant per als seus veïns més afortunats.
D’entrada cal remarcar que, en nòmines com les dels llibres de la peita, la indicació de ser criat o mosso solia respondre a la necessitat de distingir dos contribuents del mateix nom. I que la identificació amb una situació laboral domèstica no es feia com una categoria genèrica sinó al·ludint al nom de l’amo, tal com succeïa amb els «llauradors», és a dir parcers, dels contractes de llauró. En aquest ús habitual, la qualificació com a mosso o criat d’algú no era exactament equiparable a la de llaurador en el sentit de categoria socioeconòmica equivalent a camperol. De fet, un llaurador amb algunes terres pròpies, titular per tant d’una explotació, per insuficient que fos, i contribuent de la peita, podia afer-mar-se com a mosso d’un altre veí més acomodat.69 Ara bé, aquests casos no deixaven de ser excepcionals. Habitualment, els mossos –com ja ho suggereix el mateix mot– eren joves que encara no estaven emancipats de la tutela paterna i que, en entrar al servei de l’amo, quedaven sota la seua autoritat. De fet, aquesta situació explica que els afermaments dels mossos es fessen sovint sota la forma jurídica de contractes d’aprenentatge –per servir i aprendre officium agriculture–, on no podia delimitar-se fàcilment l’adquisició de les habilitats de l’ofici de la simple prestació laboral. En la pràctica, aquests adolescents i joves eren servidors que s’incorporaven al grup domèstic de l’amo, i que sota la seua direcció, com tots els membres de la família, participaven en les tasques agrícoles de l’explotació pagesa. Aquests mossos, alimentats i vestits per l’amo, no cobraven cap salari i només al finalitzar el contracte, que es prolongava durant quatre, cinc o sis anys, rebien la soldada, que solia ascendir a uns pocs centenars de sous. Aquesta situació de dependència domèstica estable, a diferència del caràcter eventual de la contractació dels jornalers, explica que la identificació d’un treballador agrícola amb la categoria de mosso, criat o missatge, fos relativament habitual.70
Ara
