cosa que provocà un expedient contra els autors que només fou sobresegut per la intervenció de Joan Peset Aleixandre. L’agitació continuà, amb esclats que combinaven el rebuig al govern, els problemes derivats de la coexistència de tres plans d’estudis, els xocs entre estudiants de diferents ideologies i el boicot a la tria de representants. Segons Perales, la «postura dels fueistes contra el règim anava més enllà de qualsevol disposició acadèmica, per a esdevenir un clar enfrontament de concepcions polítiques, en el que els estudiants participaven amb la força que els donava haver eixit victoriosos en les anteriors batalles. Per a culminar la pugna contra la dictadura, la FUE es veié involucrada, mitjançant alguns dels seus membres, en el moviment revolucionari del 15 de desembre».
Després de les sublevacions de Jaca i Cuatro Vientos, vingué l’ordre de tancar les universitats el gener de 1931 i la imposició d’un mes de vacances. La Unión Federal de Estudiantes Hispánicos (UFEH) i amb ella la FUE valenciana, rebutjaren aquestes vacances i continuaren extraoficialment amb les classes. Encara que el rector no els va cedir el paranimf per a realitzar els cursets substitutius, hi comptaren amb la col·laboració d’alguns professors. La convocatòria d’eleccions impedí la represa normal de les classes. A les acaballes de març hi hagué avalots a la Universitat, la «FUE demanà que s’acceptara la dimissió presentada pel rector Zumalacárregui, qui just abans de renunciar com a rector decidia junt al govern suspendre les classes fins a després de les eleccions. Però amb això no es va acabar l’avalot, perquè els estudiants continuaren demanant l’amnistia dels presos polítics».33 El mateix 13 d’abril, proclamat el triomf de la República, un grup d’estudiants amb la bandera de la FUE i càntics de la Marsellesa i visques a la República, accediren a l’edifici del carrer La Nau, penjaren la seua bandera del balcó del rectorat i llançaren al carrer el retrat d’Alfons XIII. Posteriorment portaren la bandera republicana a la Facultat de Medicina. Les tensions i les bregues havien subvertit el funcionament universitari: encomanats del clima general, en l’alumnat hi hagueren mostres de militarització, i es van crear seccions per a la lluita i una inclinació cap a l’ús de la violència preocupant. El Ministeri d’Instrucció Pública legislaria sobre una matèria tan aliena al seu ideal àmbit com dur armes en les universitats, amb amenaça de prohibició d’estudiar en qualsevol centre oficial.34
Enmig d’aquest ambient el valencianisme no havia desaparegut de les aules universitàries durant la dictadura de Primo de Rivera. La principal manifestació continuava sent l’Acadèmia Valencianista del CEM, que havia recuperat força amb el relleu generacional i l’endegament de Cultura Valenciana. Com Claudio Miralles de Imperial (un dels fundadors de Juventud Monárquica Valenciana) també Joan Beneyto cultivà el seu valencianisme allí, «però donà un gir en unir-se al grup fundador d’Acció Cultural Valenciana».35 I és que cal destacar la fraternitat o si més no convivència que mantenien els valencianistes, més encara en un temps en què les discrepàncies polítiques i ideològiques s’hi traduïen en violència física, una dinàmica que no trobaria fre fins a esclatar la guerra, si més no. En aquesta línia paga la pena parar esment a la revista Acció Valenciana (AV), òrgan d’expressió d’Acció Cultural Valenciana (ACV), creada el 8 de març de 1930 (primer número de la publicació el 15 d’abril de 1930, i el darrer el 15 d’abril de 1931). El nucli original d’ACV eren universitaris actius que connectaven amb les mobilitzacions estudiantils, causades per l’oposició a la dictadura i a les reformes de plans d’estudi de 1926 i 1928. En paraules de Josep Llavador, un dels protagonistes: «En aquells anys, nosaltres ho vivíem tot en primera persona. Estàvem molt conscienciats que calia canviar la societat en què estàvem vivint. El que més ens havia afectat directament havia sigut el pla Callejo, el programa pel qual havien sigut aprovades uns anys enrere unes reformes d’estudis que, entre altres coses, ens havien obligat a estudiar assignatures ja estudiades en anys precedents i a deixar-ne fora d’altres que ens eren prioritàries. Per això i per la República, eixíem al carrer i protestàvem un dia sí i un altre també».36 El grup pretenia una neutralitat política gairebé impossible en aquella època, però que funcionava de declaració d’intencions per a obrir-se a la col·laboració a favor d’un valencianisme integral i integrador. Continua Llavador: «Perquè s’entenga, es pot dir que tots érem de liberals en avant. Dic liberals, en el sentit que hui diem d’esquerres. Els uns més o els altres menys, es pot dir que a tots ens unia un mateix esperit progressista i combatiu. Una altra cosa ben diferent és el camí que cada un va fer després». Tot i aquesta caracterització progressista, això no era impediment perquè la visió del grup estiguera per damunt d’aquesta consideració ideològica dominant, segons ho demostra la bona relació que aleshores mantenia ACV amb el grup de valencianistes més o menys de dreta que s’arreceraven al voltant del Centre Escolar i Mercantil (CEM). Una relació que (...) no solament era fluida, sinó també productiva, com a conseqüència d’una col·laboració mútua. La seua proximitat al carrer de la Nau, la bona biblioteca de què disposava i l’organització de conferències i actes culturals són, segons Llavador, factors «que feien atractiu als nostres ulls aquell centre dels jesuïtes, on col·laboraven molts dels historiadors i erudits que per a nosaltres eren tota una referència».37
Encara que la gran majoria dels fundadors pertanyien també a la FUE, i molts d’ells acabaren militant a l’Agrupació Valencianista Republicana, Acció Valenciana (AV) traslladà un «missatge d’optimisme i afany de rebel·lia que aconseguí congregar al voltant d’un mateix projecte dretes i esquerres, escèptics i creients, vells i joves. Un experiment que fou possible malgrat la dispersió ideològica d’un valencianisme que ja havia començat a escindir-se durant el temps de la dictablanda». D’alguna manera AV també provà un treball de contenció, un exercici de concòrdia que motivava a «treballar València endins per a conscienciar el poble, assentar les bases d’un futur nacional digne i combatre els interessos de partit. Un somni que va ser realitat, en la mesura que la lluita contra la dictadura va permetre aplegar al voltant d’un mateix projecte persones de sensibilitats polítiques tan diverses com Joan Beneyto Pérez, que uns anys més tard es declararia obertament feixista, o Emili Gómez Nadal, que descobriria posteriorment en el marxisme la solució a les seues aspiracions ideològiques».38 O també Vicent Genovés, adherit a posicions de dreta, i Antoni Igual Úbeda, que es decantà cap a posicions d’esquerra i nacionalistes com Nova Germania (deixem de banda evolucions personals posteriors). I això era possible a partir de les tres grans aspiracions que animaven el projecte d’AV, els eixos d’actuació de les seues iniciatives: valencianitzar el poble (dignificació de la llengua, divulgació de la història, excursionisme), modernitzar i valencianitzar la universitat, culturitzar la ciutadania (importància de la lectura, contemplació de l’art, impacte del cinema, encant de la música).
Aquesta segona aspiració els membres d’AV l’expressen amb un compromís ferm amb la modernització, «que per a ells és sinònim de valencianització de la institució de la qual formen part i per a la qual demanen un canvi radical. El caràcter d’una universitat estantissa i classista, l’escassa dotació de les biblioteques, l’absència de llibres en valencià i la manca de recursos, conformen, juntament amb l’escassa, per no dir nul·la, presència de l’ús i estudi del valencià a les seues aules, el conjunt de temes que AV aborda d’una manera aprofundida i reiterada al llarg de les seues pàgines».39 Segons aquesta publicació la «manca de compromís identitari impedia assolir el grau de modernitat de l’Europa de les Nacions». Passava llavors i encara manté la validesa; la modernitat doncs passava per «la necessitat de garantir la formació valencianista adequada d’uns joves universitaris capaços de lluitar contra l’acció d’un centralisme aculturador de l’Estat. Aquest centralisme, traslladat als plans educatius, és qualificat pel periòdic com a absurd i propi d’un genocidi cultural en tota regla». Sobre la incorporació del valencià a l’ensenyament, feren una enquesta entre un grup de catedràtics, amb resultats ben pobres. «Tot i esdevenir en general favorable a una incorporació progressiva de la llengua i dels anomenats “estudis valencians”», aquests acadèmics es manifestaven contraris a l’ús del valencià en els nivells educatius superiors a l’ensenyament primari, amb l’excepció honorable de Lluís Pericot (que
