El setembre de 1934 l’entitat reafirmava el seu caràcter cultural, preocupat per «l’expansió de la cultura i el progrés universitari valencià»,55 i reclamaven més que mai (amb el govern de dreta estava més amenaçada) l’autonomia universitària total, i que foren els valencians els directors, sostenidors i impulsors de la Universitat de València. El 1935 es manifestaren contra els decrets «antiuniversitaris» del ministre Villalobos per a implantar eleccions directes si més no per a votar un representant per facultat o escola, sense distinció de rangs o classes. També a favor de l’autonomia de les universitats, i al costat de la FUE i contra el tancament decretat pel rector, en els enfrontaments de gener de 1936 amb el SEU, tradicionalistes i catòlics. Per a cloure l’esment de l’activitat de l’Agrupació Valencianista Escolar, una citació sobre la vitalitat associativa prèvia a la sublevació militar: «Les eleccions de 1936 tornaven a dur un govern d’esquerres, i amb ell es recuperaven les esperances dels valencianistes d’assolir l’autonomia política i cultural “per als territoris peninsulars amb una personalitat característica i diferencial”, i l’Agrupació, junt a la FUE, participà en l’assemblea que per a tractar el bilingüisme a l’escola va organitzar l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, en la que s’aprovava demanar l’ensenyança bilingüe en l’educació primària, la creació de càtedres de valencià en les tres escoles de mestres, el restabliment de la càtedra de valencià de la universitat i l’autorització de l’ús del valencià en totes les organitzacions oficials universitàries. En aquesta assemblea tant l’AVE com la FUE restaven adherides dins del Consell d’Ensenyança Valenciana».
L’ambient social de conflicte creixent traslladava cap a la universitat un augment dels conflictes entre l’estudiantat. També de la gravetat d’aquests. Només un tast: «Durant la campanya electoral del 1936 un grup d’estudiants dretans irrompé violentament a la Universitat, segons narrava el Diario de Valencia: “El día 20 de enero un reducido grupo promovido por la ‘Asociación Escolar Tradicionalista’ (AET), ‘Federación Nacional de Estudiantes Catòlicos’ (FNEC), ‘Sindicato Español Universitario’ (SEU) y estudiantes Independientes irrumpió en el claustro del edificio central de la universidad y ha enarbolado, protegidos ostensiblemente por pistoleros profesionales, una pancarta en la que se leía: ‘Abajo el separatismo’, ‘Viva España!’, dando gritos contra la autonomía de la Universidad de Barcelona. Ello dió lugar a unas colisiones entre los estudiantes, llegando los alborotadores a esgrimir porras y pistolas. Acudió la fuerza de Asalto y el Rector ordenó el cierre de la Facultad”. La FUE protestà per la presència a la Universitat de “pistoleros y provocadores profesionales”, mentre que la Unió Estudiantil Antifeixista, després d’identificar-se “plena y absolutamente con los estudiantes catalanes que luchan por sus reivindicaciones profesionales” protestaven de “la intolerable orden de cierre de clases dada por el Rector a propuesta de los Decanos de Derecho y Ciencias, firmante, por cierto, el primero de un manifiesto de Renovación Española”. Com és lògic, el triomf del Front Popular implicà el canvi en el rectorat i per tant Rodríguez-Fornos hi cessà “por renuncia” –així consta en la documentació manejada– el 26 de febrer del 1936, data del decret pel qual el govern del Front Popular nomenava Josep Puche rector interí després de les eleccions».56 I com a remat d’aquella agressió, el llibre de Garcia Martínez i Salavert explica que «els mateixos elements de la FNEC, del SEU i de la AET, sota l’empara de pistolers professionals, van envair de bell nou la Universitat el dia 24, però en aquesta ocasió estudiants de la FUE i de la Unió Estudiantil Antifeixista els feren front. Mentre la FUE i l’Agrupació Valencianista Escolar emetien sengles declaracions en català en què s’adherien als estudiants de Catalunya i demanaven l’autonomia universitària per a València, Rafael Calvo Serer, per la FNEC, Lloret pel SEU, Ildefonso Sánchez per l’AET i Lluís Lleó pels «independents» acordaren de realitzar «una huelga indefinida en Valencia hasta la resolución del problema universitario catalán, sin que se hirieran los sentimientos patrióticos españoles». Aquesta vaga no va ser secundada pels estudiants». Juliol de 1936 ho envia tot per l’aire. La sublevació fracassa a València però la guerra acabarà amb la victòria del costat de l’Alzamiento. Mentrestant, enmig del desastre social creixent, alguns miraven de mantindre el funcionament de la Universitat, que acollirà de manera excepcional professorat de moltes altres universitats.
I un darrer apunt sobre les idealitzacions que, des de la distància, ens podem fer a compte de la història: «Aquest país ha tendit a deformar la història fins a extrems ominosos. El franquisme promogué una historiografia patètica i bèstia. Després del franquisme, per reacció, el pèndol anà a parar a l’extrem contrari i tot el relacionat amb la Segona República, incloses les bandes de milicians que actuaren a la rereguarda, fou trobat humanitari i progressista. Parlem clar: l’únic que tingué de bo la Segona República fou la seva proclamació, contra la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera, i la proclamació dels estatuts d’autonomia de Catalunya i Euskadi, contra el sistema centralista. Ara: la política que després es féu des de les institucions, abans del bienni negre, durant el bienni negre, després del bienni negre i, en acabat, després de començada la guerra, fou en conjunt deplorable, caòtica i de pèssims resultats. L’únic que pot fer comprensible que la Segona República hagi suscitat nostàlgies irreflexives és la desgraciada història d’aquest país, en què una etapa desastrosa ha estat succeïda, sovint, per una altra de terrible».57 Doncs, per exemple, això.
1.D. TERROR I DESASTRE. GUERRA I POSTGUERRA
Els estudiants es mobilitzaren de diferents maneres davant del conflicte, com a soldats, com a ajuda sanitària o com a suport en l’organització de la rereguarda. Els cursos es pogueren seguir amb dificultat encara algun temps, però la concentració de professors de moltes universitats espanyoles, sobretot mentre el govern de la República s’havia traslladat a la ciutat de València, aportà una vitalitat cultural esponerosa enmig d’una situació excepcional de conflicte bèl·lic i violència.
Respecte al que ací mirem de resseguir, cal destacar el paper de Carles Salvador al si de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. Ell militava en el grup, molt actiu, de valencianistes d’esquerra liderat per Emili Gómez Nadal, i realitzà una tasca important en aquesta línia que provava de fer síntesi entre marxisme i nacionalisme. Per exemple va fer publicar el text de Stalin La nació, i en la presentació escrivia: «sembla que ja ningú dubta que existeix una Nació Valenciana. Però com que encara pul·lulen alguns estrangers en la seua pàtria i alguns hostes desagraïts (...) comparen els seus signes distintius, amb els nostres, i es convencen ja d’una vegada». Carles Salvador fou depurat després de la derrota republicana, i més endavant, al 1951, guanyà el premi València de Literatura amb el llibre poètic El fang i l’esperit, «ple de serenitat ausiasmarquiana». També aquell any publicà la seua Gramàtica valenciana, base dels cursos de llengua i literatura que fundà amb Lo Rat Penat. En aquells anys de postguerra els valencianistes s’arreceraven en tres grups.58 Lo Rat Penat, una institució que llavors maldava per un possibilisme culturalista que fins i tot podria ser titllat de col·laboracionista amb el nou règim. Enfront hi havia els que constituïen el grup Torre, amb l’esperit renovador i dinàmic manifestat pel seu projecte editorial, i completaven aquell panorama somort els vells valencianistes agrupats al voltant de Carles Salvador.
Però continuem amb l’actuació dels valencianistes d’esquerres durant el conflicte bèl·lic i civil. Aquest grup pretenia clarificar el substrat ideològic del valencianisme d’esquerra, facilitar-li elements per a una millor definició dels seus senyals d’identitat. Prepararen el segon congrés d’intel·lectuals en defensa de la cultura, i la delegació valenciana la formaven Enric Navarro i Borràs, Adolf Pizcueta, Bernat Artola i el joveníssim Ricard Blasco, presidits per Carles Salvador. Llegiren la seua ponència el 10 de juliol de 1937, en la que condemnaven el feixisme i arrengleraven el nacionalisme valencià amb l’internacionalisme cultural. «I concloïa així: “no és prou parlar, no és prou dir-ho i estar-se quiet. És precís també moure’s ¿Com?
