i així com els seus caps locals intervenien en les inauguracions de curs, reclutaven tropa per a la División Azul i realitzaven concentracions i desfilades amb torxes com a mostra uniformada d’aquella parafernàlia pública tan estimada pel feixisme. Mentre lluïa la potència bèl·lica de l’Eix i fins als realineaments internacionals del règim franquista, que va aprofitar el seu anticomunisme per a aconseguir el perdó dels Estats Units i la fi de l’aïllament occidental. Per tant com més anava més reculaven en la seua pugna amb els catòlics, dins de les faccions de la coalició franquista. La majoria del professorat es considerava «gente de orden» afí al règim, i el totalitarisme d’expressió violenta que propugnaven els falangistes quedà a poc a poc arraconat, una miqueta diluït amb el temps i en tot cas, gestionat per uns altres... Fins a la dissolució definitiva del SEU l’any 1965. El mes de març de 1943 fou aprovada la Ley sobre Rebelión Militar, «que equiparaba a esa figura cualquier desafío a la autoridad en el espacio público, incluyendo las huelgas, las manifestaciones pacíficas no autorizadas y la propagación de “noticias falsas y tendenciosas”, lo que equivalía a tipificar el ejercicio de libre expresión e imprenta como alzamiento armado».71 Afegida a l’extensió de les primeres represàlies, el nou règim instaurava una legislació repressiva que no deixava d’endurir-se. També les dones quedaven relegades, sotmeses als tòpics masclistes, com a buscadores de marit i incapacitades per a exercir la seua autonomia personal, excloses del protagonisme en els àmbits social i públic.
D’altra banda, una anotació de Faust Ripoll ajudarà a prendre consciència de la solsida brutal que representà la guerra d’Espanya i la victòria del bàndol de Franco per a la nostra identitat pròpia:
Al País Valencià, però, les coses van ser un xic diferents. Pel que fa a la llengua, no trobem disposicions legals contra l’ús del valencià, tot i que el context polític provocà la seua desaparició dels usos cultes i dels públics no permesos, i es castigaven els usos públics que no ho estaven, com quan multaren Nicolau Primitiu amb cinc-centes pessetes de l’època per escriure l’adreça d’una carta en valencià. Pel que fa a l’entramat cívic i cultural bastit pels valencianistes en la dècada anterior, no quedava res per reprimir. Entre el colp d’estat de 1936 i la Guerra Civil va quedar desarborada la trama cultural valencianista. Vegem tres dades significatives del que va representar el colp d’estat i la Guerra Civil per al valencianisme cultural: la primera, que el 1936, abans del colp, hi havia set revistes o publicacions periòdiques en català editades a la ciutat de València (Timó, Acció, El vers valencià, Butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, La República de les Lletres, El País Valencià. Periòdic d’esquerra valencianista, i L’Hora. Diari d’orientació valencianista); després del colp d’estat desaparegueren les set, incloent la «Pàgina valenciana» del Diario de Valencia i els Anales del Centre de Cultura Valenciana; la segona, que les plataformes civicoculturals com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana o Proa van ser desmantellades el mateix 1936, i Lo Rat Penat va romandre clausurat durant tota la Guerra Civil; i la tercera, que l’edició de llibres en valencià durant la guerra es va limitar a dos llibres (...) Les iniciatives que es van voler posar en marxa durant la guerra, com ara l’Institut d’Estudis Valencians, es van paralitzar en arribar els comunistes al Consell Provincial a la fi de 1937. Altres projectes impulsats per Francesc Bosch Morata des de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València no van passar de mers projectes i acords sobre el paper.72
Des de la perspectiva universitària, destaca l’horror per la mort de Joan Baptista Peset Aleixandre, exrector de la Universitat de València nascut a Godella l’any 1886, «sotmés a un consell de guerra, va ser condemnat a mort i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941, un assassinat que va constituir un dels crims més repugnants de la repressió franquista».73 En aquell procés crema i grinyola el silenci (còmplice?) del claustre de la Universitat, especialment dels que dirigien els tribunals de depuració del professorat. Per fer-ne memòria, Estellés deixà escrit: «jo no vull la mort jo vull la vida / que podrà ser útil encara / muller fills germans / adéu».74
1.E. LA REPRESA DES DEL VALENCIANISME MODERN
El servilisme i l’adulació cap al règim franquista i el seu líder esdevingué la norma pudenta del funcionament universitari, com es manifestà públicament una volta més en la visita del dictador a València el 1947. Només es pot constatar la breu i volenterosa reconstrucció de la FUE, des del 1945, en condicions molt minoritàries i clandestines, amb costoses reconstruccions cada curs a través d’àrdues connexions personals. A València dominava aquesta FUE la JSU (Juventudes Socialistas Unificadas), comunista, encara que hi havia també socialistes, republicans i anarquistes. Aconseguiren editar algunes octavetes i distribuïren altres publicacions de l’organització, però amb les acaballes de la dècada acabaren els estudis i no aconseguiren relleu. Més aviat es tractava d’individus aïllats que participaven de la subcultura de la resistència, que trobaven en aquells contactes una font de moral enmig d’un àmbit força hostil i perillós. En altres ciutats amb una mica més d’activitat clandestina, la policia els havia localitzat i reprimit abans. La comunitat internacional, al seu torn, abandonà els demòcrates espanyols a la seua sort lamentable, fet que també contribuí a la normalització del nou ordre franquista, amb aquell típic «apoliticisme» tenyit d’un profranquisme més o menys diluït: «L’inicial retraïment de la política esdevingué una actitud militant, producte del convenciment que era millor així, que era preferible que els fills ignorassen el que havia succeït i el que els seus pares havien passat; perquè ja no comptava, no havia de comptar, perquè només seria un perjuí per a continuar vivint i progressar socialment».75
Respecte als que dirigien la institució universitària, aprofita la següent citació de la biografia que Xavier Serra dedica a Corts Grau:
La barra era fenomenal. S’havia perdut el sentit del ridícul. Franco i els seus ministres deixaven anar bestieses formidables. Els catedràtics d’universitat, en comptes de callar discretament, les glossaven i les amplificaven en la Revista de Estudios Políticos, en Escorial, en Arbor... Dins dels ideòlegs universitaris del règim franquista, però, Corts Grau fou un simple peó. Un peó d’una mediocritat plúmbia. El primer rector de la Universitat de València passada la guerra fou José María Zumalacárregui, que havia estat ja rector durant la dictadura de Primo de Rivera; el segon fou Fernando Rodríguez Fornos, que també havia estat rector abans de la guerra, entre el 1934 i el 1936; el tercer rector de l’època franquista va ser Corts Grau. El nomenament de Corts per al càrrec es produí després de la mort de Rodríguez Fornos, a la darreria de 1951. Fou, doncs, un ascens per defunció. Mort el rector, el més natural era que el substituís el vicerector.
Durant els primers anys del seu rectorat, Corts gaudí d’una placidesa celestial. Les protestes estudiantils de Madrid, del 1956, no trobaven a València cap ressò apreciable. Els catedràtics eren majoritàriament addictes al règim –malgrat l’arribada, al llarg de la dècada dels cinquanta, d’Antonio López, de Tarradell, de Reglà, de Dolç...76
Al llarg de la dècada següent només un intent d’implantació de l’Agrupación Socialista Universitaria (ASU) i intents recurrents dels comunistes de bastir una organització mínima a la universitat, connectats amb elements obrers, que sempre resultaven reprimits amb duresa. D’aquesta manera foren els joves del valencianisme modern els que assoliren un protagonisme públic ben dinàmic. «Els primers que trencaren la placidesa beatífica de Corts Grau van ser els valencianistes del Moviment Social-Cristià de Catalunya, el mosca. Trencar la placidesa de Corts, cal dir, fou extraordinàriament fàcil: n’hi hagué prou de penjar alguns cartells en valencià a l’edifici de la Universitat perquè el rector perdés els estreps. Els cartells, concretament, anunciaven una missa multitudinària que s’havia de celebrar a l’Estació del Nord, en homenatge a uns estudiants que havien mort en un accident ferroviari.
