la infiltració en les cambres sindicals de facultat, i l’homenatge universitari a Ausiàs March el març de 1959. El 1962 la mosca ja s’havia transformat en l’Acció Socialista Valenciana (ASV),78 sense caràcter cristià definitori i amb un esquerranisme accentuat. Amb altres elements del PCE i del Frente de Liberación Popular (FLP), col·laboraren en accions de solidaritat cap als miners d’Astúries en vaga. «Quan a Madrid es fundà, el 1963, la Federación Universitaria Democràtica Española (FUDE), a València, els valencianistes crearen, per tal d’evitar la caiguda en el sucursalisme, l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians (ADEV). El 1964 fundaren també el Partit Socialista Valencià (PSV), que no tingué cap relació amb el Partit Socialista Obrer Espanyol. El 1965 tingueren lloc la I i la II Assemblea Lliure d’Estudiants. Entre el 1962 i el 1966, més o menys, la subversió universitària a València fou organitzada, doncs, pels valencianistes. A partir del 1966, tornaren a ser predominants els comunistes».79
L’octubre de 1958 hi hagué la primera vaga a la Universitat de València des que manava Franco. El rectorat prohibí al grup de teatre de la facultat de Filosofia i Lletres d’assajar al paranimf, com era costum. El delegat de facultat i els de curs organitzaren la protesta i no hi assistí cap estudiant a classe, més aviat caldria dir cap estudianta perquè era una facultat de majoria femenina aclaparadora. La institució guardà silenci però al poc temps s’hi reprengueren els assajos del TEU (Teatro Español Universitario, depenent del SEU) com marcava l’hàbit assentat. «Com ja havia ocorregut en uns altres districtes, la tan reiterada indiferència dels estudiants es demostrava simple aparença quan estaven en joc qüestions que majoritàriament eren identificades com a problemes reals i propers, com ara una actitud arbitrària i intransigent del rector contra una activitat cultural de tanta acceptació com era el teatre universitari. Aquesta motivació de defensa dels interessos de grup, junt amb la solidaritat amb companys represaliats, constituirien molt prompte les bases mobilitzadores del moviment estudiantil democràtic».80 La resposta de l’estudiantat no depenia de les sigles, en aquest cas havien estat representats del SEU, sinó del contingut i les maneres que prenguera la crida que se’ls adreçava.
El mateix curs hi hagué eleccions a consell de curs, un clivell obert a la participació per l’afebliment estructural del SEU i el seu distanciament creixent cap a l’estudiantat general. A primer de Dret, el gener de 1959, el grup valencianista promogué una llista alternativa a la del SEU, que per contrast amb el blau falangista, anomenaren «Candidatura incolora»: «No votes azul, vota incoloro», n’era el lema. La tàctica gremial i entrista, coherent amb el discurs apolític de la institució, funcionà: Lluís Aracil i Olga Quiñones esdevingueren el primer delegat i la primera subdelegada desafectes al SEU des de 1939. El professorat progressista, com el director del Col·legi Major Lluís Vives F. Murillo, els donà recer. S’esforçaren a assolir un caire valencianista en la commemoració oficial del cinqué centenari de la mort d’Ausiàs March: «Amb el suport sempre disponible de Sánchez Castañer els participants en els Cursos de Llengua i Cultura valenciana promogueren en el paranimf a començaments de març de 1959, la major part del qual es pensava fer en català. El rector Corts Grau posà problemes, però acabà cedint i inclús presidint l’acte, perquè aconseguiren l’assistència del bisbe de Sogorb-Castelló, José Pont i Gol. La cerimònia començà amb una conferència de Julián San Valero titulada “València i la Universitat”. Tot seguit Tarradell pronuncià un “Elogi d’Ausiàs March”. Després Xavier Casp comentà les poesies de March recitades per Ramon Pelegero, José Alarte i J.L. Galindo. El degà Sánchez Castañer parlà en castellà sobre “La influencia de Ausiàs March en la poesía castellana”. I Corts Grau, evitant el valencià, tancà l’acte assenyalant que “la Universidad no podía faltar en el homenaje al poeta valenciano por excelencia”. A més de l’acte d’homenatge, també es va crear una Aula Ausiàs March81 adscrita a la càtedra de Sánchez Castañer i sota la direcció de Dolç, en la que es reforçaren els continguts relatius a la cultura autòctona».82 Als cursos següents estengueren l’estratègia de presentar candidatures a les cambres sindicals de facultat, amb aliances amb estudiants més moderats que compartien el desig d’independència respecte als comandaments falangistes.
Aconseguiren així certa presència, sobretot a Dret, i això els permeté atrevir-se a iniciatives i reptes de major consideració: «Aquell matí83 es va distribuir Diàleg, amb el subtítol de Butlletí de la cambra sindical de la facultat, es tractava d’una revista ciclostilada, redactada en la quasi totalitat en català, amb uns continguts sorprenents, ja que no parlava de futbol o de falles», diu Vicent Álvarez (primer director de Diàleg) al Nou Dise el 2011. El relat testimonial continua: «Recorde les cares de la gent diguem-ne “normal” quan li donàvem el paper, i encara més l’escena quan ens va veure el rector, el catòlic i franquista Corts Grau, tinc ben present la seua desaprovatòria mirada, quant em costà aprovar la seua assignatura! Diàleg, he oblidat qui la va batejar, va ser el resultat de dies de feina, d’intentar fer funcionar una màquina que hi havia amagada, des del final de la guerra, al local de Lo Rat Penat, de buscar uns continguts que uniren per a fer país i generar el combat per la llibertat». Uns falangistes de Dret els denunciaren a la policia política, però no saberen què ferne: la revista tenia el suport de la cambra de la facultat, «pareixia ser cosa de la universitat i en el seu contingut no hi havia res que pogueren emprar com a excusa per a segrestar-la. A més a més, no estava prohibit explícitament escriure en català. Hi hagué pressions del SEU contra la publicació i el Rectorat la mirà sempre amb mals ulls».84 Al capdavall, fou una iniciativa catalitzadora d’una efervescència cultural creixent mentre augmentava el rebuig a la imatge burocràtica del SEU i l’ambient conformista i conservador de les joventuts catòliques. Segons les paraules d’Álvarez: «La revista, doncs es va convertir en l’expressió del valencianisme fusterià i l’esquerranisme universitari. Això era massa, després d’uns mesos van silenciar la veu de Diàleg. Després de Diàleg vingué Concret, aquesta nova aventura la férem junts amb gent de la Facultat de Lletres, l’equip es va ampliar i la qualitat dels continguts també, tampoc la cosa no va durar molt, eren empreses complicades i calien moltes coses, tal vegada van eixir-ne cinc o sis números. El 1962 la situació es va endurir, ens solidaritzàrem amb els vaguistes de les mines d’Astúries, va haver-hi detencions, aleshores les circumstàncies van forçar una activitat més clandestina, algunes ingenuïtats ja no es podien mantindre i, d’altra banda, calia passar a una altra etapa, la de creació del sindicalisme al marge del Sindicato Español Universitario, que era l’instrument del règim per a controlar els estudiants».85
Les detencions al maig de 1962 que recorda l’article suara esmentat foren abundants. Majoritàriament del PCE i obrers, però també alguns universitaris86 i persones relacionades amb el Front Marxista Valencià. El FMV fou un grupuscle polític creat el 1958, amb escassa incidència però amb la conjugació poc habitual de valencianisme i marxisme. La seua combinació entre comunisme i nacionalisme aplegà una dotzena de persones, organitzades al marge del PCE, pràcticament l’única força política que mantenia una oposició sòlida a la dictadura. Pérez Montaner no ho considera cap militància, sinó unes coneixences més o menys organitzades amb qui assistiren a uns col·loquis d’explicació de marxisme. Tant fa al remat, perquè en les duríssimes restriccions a la participació cívica imposades per aquell règim, això li costà detenció, interrogatoris, un juí militar (era abans de la constitució dels TOP: Tribunales de Orden Público, infames però civils), una condemna per «delito consumado de rebelión militar» de dos anys de presó (15 mesos complits entre la model de València, Carabanchel i Cáceres, i excarceració a causa de la mort del Papa Joan XXIII) i l’estigma oficial. I després de la presó, encara any i mig de servei militar a Sidi Ifni. Que a Garcia Bonafé i a ell els agarraren els darrers, un dia després del gruix de detencions, els estalvià maltractaments, perquè «ja ho sabien tot». Potser també el classisme aplicat en la repressió, que sempre reservava la brutalitat principal per als obrers, també en reduí les conseqüències. El franquisme no anava de broma, ni era de cartró-pedra, ni cap decorat amable per a la TV en blanc i
