NACIONALITATS OPRIMIDES– ÉS COM ES POT ARRIBAR A DEFENSAR LA CULTURA GENERAL UNIVERSAL”».59
Tot allò s’acabà de rematar amb la fita de l’ocupació de la Universitat de València per quintacolumnistes encapçalats per Manuel Batlle, el 29 de març de 1939, vigília de la irrupció de les tropes franquistes a la ciutat. L’acta conjunta de la presa de possessió de la Universitat per Batlle i la resta del grup d’ocupants diu textualment: «En la Ciudad de Valencia, siendo las diez y seis horas del día veintinueve de marzo de mil novecientos treinta y nueve, comparece don Manuel Batlle Vázquez, Catedrático de la Facultad de Derecho de la Universidad de Murcia, agregado a la de Valencia en la actualidad, y manifiesta que ha sido designado por el Partido Nacional de España para hacerse cargo del Rectorado, tomando seguidamente posesión del expresado cargo, que le dio el rector accidental don Ramón Velasco Pajares, haciéndose a continuación los nombramientos de las respectivas Facultades en la forma que se indica»:60 degà de Ciències, F. Beltrán Bigorra; degà de Dret, S. Salom Antequera; degà de Filosofia i Lletres, F. Alcayde Vilar; i degà de Medicina, M. Martí Pastor. Sembla que l’ocupació de la Universitat havia estat decidida i realitzada per quintacolumnistes de València sense comptar amb les autoritats franquistes ni connectar amb les tropes que avançaven vers la capital. «La direcció del Servei Nacional d’Ensenyament Superior i Mitjà del Ministeri d’Educació Nacional havia previst, el 2 de març, el nomenament de dos delegats que es fessen càrrec de la Universitat i en custodiessen les instal·lacions tan bon punt irrompessen les tropes «nacionals»: Josep Gascó Oliag, catedràtic de Ciències i exvicerector, que havia estat separat de la seua plaça per les autoritats republicanes, i el catedràtic de la mateixa facultat Antoni Ipiens Lacasa».61 L’acció resultava innecessària per a la victòria militar i la imposició del nou règim, però tampoc fou excepcional: a la ciutat de València un grup encapçalat per Francisco Londres també va ocupar l’edifici de l’ajuntament un dia abans de l’entrada de les tropes del general Aranda. I Londres esdevingué batle dos dies, fins al nomenament de Joaquín Manglano, baró de Càrcer, la vesprada del 31 de març.62
El poeta Estellés aprofita també per a dibuixar-nos l’ambient d’aquells anys amb els versos de «Per exemple»:63 «Els anys de la postguerra foren uns anys amargs, / com no ho foren abans els tres anys de la guerra, / per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres, / per als mateixos hòmens que varen fer la guerra. / La postguerra era sorda, era amarga i feroç. / No demanava còleres, demanava cauteles, / i demanava pa, medicines, amor. / Anys de cauteles, de precaucions i tactes, / de pactes clandestins, conformitats cruels. / Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat. / I botàrem els marges i arrencàrem les canyes / i ballàrem alegres damunt tota la vida. / Acabada la guerra, fou allò la postguerra. / S’apagaren els riures estellats en els llavis. / I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. / (…) Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra… / ¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. / (...) i encara ens mirem ara les mans buides a voltes, / i ara sentim l’espant que llavors no sentíem / i plorem per aquella puresa que no fou, / per aquella puresa que mai no hem pogut viure, / que no hem pogut tastar en cap de banda, mai».
A banda del drama (dels drames) d’aquell temps, la valoració de moltes trajectòries personals esdevé complexa. La radicalització dels extrems i la seua hegemonia en el conflicte, els realineaments personals, les evolucions, les adaptacions, la supervivència i la por, les avinenteses, les baixeses i misèries... Tot s’hi barreja i no permet judicis massa plans ni estàtics, tampoc venim a fer justícia ni ajustar comptes. Però mirem algun cas superficialment, com ara el de Francesc Xavier Rieta Sister, que formà part de la colla d’ocupants i que era un dels quatre professors de Medicina que havien sofert mesures de represàlia per la seua desafecció a la República: «El 1930, Rieta havia presidit l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana que, fundada dos anys abans, el març de 1936 va aconseguir l’adhesió de tot el valencianisme politicocultural per demanar la cooficialitat del català, alhora que el mes de juny va organitzar cursos de llengua, història i geografia del País Valencià amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de València. El 21 d’agost de 1936 l’associació va canviar de directiva i els socis esquerrans van substituir Rieta per Llorenç Rúbio. Sembla que la renovació total “s’imposava no pas tan sols per motius polítics, ans també per raons pràctiques, car poc abans de l’alçament militar hi havia hagut un gran problema de tresoreria, en el qual estigué complicat el director Antoni Tarín i Sales”».64
I parem una miqueta d’esment en el cas del cap dels ocupants de la Universitat. Segons el llibre de García i Salavert, «el currículum de Manuel Batlle, certament brillant per a una disciplina com el dret civil, on el domini d’un programa vastíssim prevalia sobre l’abundància o la qualitat de les publicacions, culminà el 1935, quan guanyà per oposició la càtedra de La Laguna, d’on passà immediatament a ocupar la de Múrcia».65 Sembla que era una persona que en origen mantenia una perspectiva liberal, de la que no trobarem quest al llarg de la seua llarguíssima etapa de rector de la Universidad de Murcia entre 1944 i 1975, ja que s’estimà més no deixar-la créixer a canvi de mantindre-la sota el seu control personal i no permetre ni la menor participació ni moviment estudiantil. «La insurrecció militar de juliol de 1936 sorprengué Batlle a Madrid, on va tenir l’oportunitat de contemplar les sobreries anarquistes, les quals l’afectaren profundament, com ho comentaria a Múrcia més d’una vegada, i determinaren la seua evolució ideològica cap a posicions molt conservadores, decantades en la seua ferma adscripció al bàndol antirepublicà».66
En tot cas i com a avaluació global, els efectes de la guerra sobre la universitat foren devastadors: «Acabada la guerra amb la victòria dels feixistes, la Universitat semblava més una caserna militar que un centre d’ensenyament superior. El control governatiu esdevingué absolut i la religió (catòlica) hi tornà a hegemonitzar l’ambient. Un ambient inquisitorial i mediocre, en absència forçosa (per afusellament, empresonament, depuració o exili) del bo i millor del professorat».67 Durant la postguerra i al llarg del franquisme el mèrit personal i la formació tècnica empal·lidien davant d’arguments molt més contundents, com ara la qualitat de ser «afecte al règim»: «L’hora de les mediocritats havia arribat en aquest i en tants d’altres àmbits del País Valencià i de la resta d’Espanya»,68 perquè persecucions, depuracions i exili obrien oportunitats de vertigen per a qui poguera accedir-hi. Batlle mateix aprofità l’adscripció ostentosa al bàndol guanyador, destacà en una acció prescindible com l’ocupació de la Universitat i en rebé rescabalaments multiplicats, que començaren amb el rectorat. L’any 40, en el seu discurs d’obertura de curs a Múrcia i amb el vent a favor de les forces de l’Eix, amollava coses tan grosses com aquestes: «Enfront de les doctrines materialistes que propugnaven la prioritat dels factors econòmics, l’exquintacolumnista va assenyalar que havien nascut a Europa moviments polítics que pregonaven “la vuelta al espiritualismo”. I així “el nazismo alemán, el fascismo italiano y nuestro nacionalsindicalismo tienen un mucho de misticismo y alta idealidad hasta el punto que no ha faltado para ellos la calificación de poéticos”».69 Buf, continuar no és gens clar, excepte per tal de recordar els milions de persones damnificades i assassinades que fan testimoniatge d’una poesia tan dolenta. Milions de víctimes i efectes devastadors... La denigració de la humanitat, col·lectivament i individual, físicament i mental... Lloada des de la solemnitat universitària. Al seu torn a València, el catedràtic de Dret civil Salvador Salom, dedicava la lliçó inaugural a la «Misión de la Universidad en el Nuevo Estado Nacional Sindicalista» i explicava que «aquella Universidad nacida de la Enciclopedia, campo abonado en el que fructificaron espléndidamente los principios del liberalismo, la libertad de pensamiento en todas sus manifestaciones, entre ellas la llamada libertad de cátedra que permitió prostituirla, convirtiéndola en club revolucionario desde el que fueron propagadas y defendidas las doctrinas anárquicas y disolventes que nos llevaron a las vergüenzas de los últimos años de la Monarquía y los de la República y más tarde a las tragedias de la guerra civil; aquella Universidad desorientada en el cumplimiento de su elevadísima misión, afortunadamente
