Sevilla seria dels pocs amb capacitat intel·lectual per a enriquir el debat des del règim i la dreta, lamenta un plantejament que exclou el diàleg social: «Diego Sevilla empieza a barajar términos como “separatismo”, cuyo valor semántico es bastante ambiguo: lo mismo designa una opinión que una figura de delito (...). Los que como apasionados del destino de nuestro pueblo, hubiésemos intervenido en el diálogo con la mayor voluntad, reconocemos que este diálogo es imposible».100
El IV Aplec de la joventut del País Valencià, convocat a Bocairent per la Joventut de Lo Rat Penat i la Joventut Catòlica de Bocairent per al 27 d’octubre de 1963, no pogué celebrar-se perquè el governador civil de València va prohibir la concentració. La Guardia Civil s’encarregà d’impedir-ho i els joves valencianistes causaren els primers aldarulls de carrer de la postguerra a la ciutat de València. En la crida a aquell IV Aplec de la joventut del País Valencià, de setembre de 1963, trobem un dels papers en què Fuster mostra un compromís polític més explícit, perfil en el que no solia trobar-se còmode: «La convocatòria es converteix en “una afirmació del nostre poble”, al qual se li planteja la disjuntiva de recobrar “el domini i l’estímul de les nostres energies col·lectives” o bé quedar diluït “en la despersonalització i en el provincianisme”. (...) L’escriptor de Sueca esdevé el líder intel·lectual d’aquella joventut que ha triat “l’opció de la dignitat i de l’honradesa” (…). “El futur, la llibertat i la justícia són els nostres aliats”».101 Potser sí són els nostres aliats, i és ben necessari i positiu tindre dignitat, honradesa, i que ens facen costat el futur, la llibertat i la justícia. Potser... Tant de bo! Però la policia, l’administració judicial, els canons i tots els mitjans de propaganda i repressió estaven de l’altre costat. I a hores d’ara la cosa ha variat entre molt poc i gens. Com ens recorden Benito Sanz i Miquel Nadal, fou l’agilitat repressiva de la dictadura la que impedí que la qüestió valencianista, fonamentalment modernitzadora, s’obrira pas entre l’opinió pública: «La prohibició de l’acte serà conseqüent amb la campanya del règim contra les noves inquietuds que comencen a germinar. La conversió d’una reunió de joves convocada pel Rat Penat en un problema d’ordre públic serà coherent amb la ràpida reacció del règim».102
Trobem per tant un discurs dinàmic, modernitzador, que pretén estendre’s arreu per tal de sacsejar les consciències, i activar els ànims que revifen l’energia del poble valencià. També un poder establert que vol fer com si no res, com és habitual en qualsevol règim totalitari: negar la pluralitat personal i social, evitar els debats, criminalitzar la dissidència... Tot ben conegut, i practicat fins al fàstic també quan el règim ha passat a ser representatiu i formalment democràtic. A aquesta dialèctica li quedaven menuts els murs del claustre de la universitat... Per això ara recordem les dues pintades que, si més no, trencarien barreres mentals d’una oposició que es movia en esquifits cercles personals. Són la de «parlem valencià» (9 d’octubre de 1965) i la de «Valencians unim-nos» (7 de març de 1966). Que la pintada fóra un lema de contingut valencianista posa de manifest que la qüestió de la identitat valenciana s’havia polititzat i esdevingué un motiu d’erosió del règim: «La pintada “Parlem valencià” seria la primera de caràcter massiu feta a València després de la guerra i fou un gran èxit, agafà desprevinguda la policia i la repercussió en sectors no polititzats de la població fou important. Bé que la frase no era gaire subversiva, sí que ho era l’acció, que tenia un contingut de reivindicació nacional i antifranquista».103 D’una banda trencaven l’aïllament comunicatiu, alhora que transmetien la sensació d’organització alternativa a la imposada per la dictadura. Un text formalment neutre, un «missatge que jugava amb l’obvietat i que no reclamava la presa de cap palau d’hivern es convertia en una proposta revolucionària».104 Hi hagueren 12 grups de 3 o 4 persones amb un cotxe, cada grup desconeixia qui en composava els altres, carregats amb graneres i un gran pot de quitrà (cosa que permeté una perdurabilitat impensable per als esprais) i un itinerari fixat per a aquella nit del divendres 8 al dissabte 9. Mentre «Parlem valencià» aparegué a la ciutat de València, «Valencians unim-nos» s’estengué arreu del País Valencià, gràcies a una tasca organitzativa més complexa que inclogué 20 grups i recorreguts per carretera. Prop de Pego foren detinguts Valerià Miralles, Domènec Serneguet i Salvador Martí en plena faena. El jutge els imposà una multa de 5.000 pessetes.
A partir de 1965 l’hegemonia activista del grup neovalencianista entra en declivi. El vessant més universitari l’havien vehiculat amb l’acrònim ADEV (Associació Democràtica d’Estudiants Valencians). També al voltant de l’Aula Ausiàs March es va crear el 1963 la Unió Democràtica del Poble Valencià (posteriorment del País Valencià, i en els norantes recuperada de nou amb el nom original) que no va reeixir en el seu àmbit com els valencianistes del costat esquerre, però es constituí com a partit i es presentà a les eleccions del 1977, sense èxit. A més de les divisions internes en el grup originari del PSV, les causes de la superació en foren: la dissolució del SEU, contra el que s’havien posicionat de manera destacada; l’aparició del Sindicat Democràtic, que lògicament prenia el protagonisme de l’oposició estudiantil; i la reorganització del PCE. El grup es disgrega cap a diversos projectes culturals o s’integren en diferents organitzacions, i el PCE reprén el protagonisme com a organització opositora a la dictadura. El socialisme valencianista deixà la seua empremta i matisà els impulsos de resistència al règim de Franco amb la valoració, també, de l’opressió lingüística i nacional: «Si a Espanya, la politització s’adreça només contra el règim, al País Valencià tindrà també un component de recuperació nacional, de “fer país”. Aquest nucli de joves universitaris es veurà mobilitzat per l’anomalia de la societat valenciana i la convicció de la vinculació del País Valencià a l’àrea cultural, social i lingüística dels Països Catalans; per l’exemple de la resistència de la Catalunya moderna i pel desconeixement de la tradició valencianista del període anterior a l’any 1936. Moderat i ambigu ideològicament».105 Certament destacaren molt més per l’activisme polític i cultural a la Universitat que per la producció de reflexions ideològiques. Amb tot els socialistes valencianistes insistiran en l’afirmació d’un País Valencià «amb característiques socials, econòmiques i lingüístiques» específiques i diferents a les de la resta de l’estat, que el PSV propugna que s’organitze com a «Confederació de Països Socialistes». També declaren combatre l’«unitarisme imperialista de l’estat» i la burgesia autòctona, «còmplice d’aquesta situació i traïdora als interessos del poble».
La creació del Partit Socialista Valencià (PSV), fruit d’aquesta agitació universitària, esdevindrà una fita política cabdal per al panorama de l’antifranquisme i la posterior transició a la democràcia, malgrat la seua fràgil i curta vida orgànica (1964-1970). Trobà continuïtat en el posterior Partit Socialista del País Valencià (PSPV) que després d’algunes mostres d’immaduresa organitzativa i de patir algunes maniobres de soscavament institucional, sucumbí en passar les primeres eleccions democràtiques a corts generals i es diluí en el PSOE. Encara que el «neovalencianisme fracassarà en el seu assaig d’afirmació tecnocràtica com a comunitat hegemònica en l’espai públic i polític valencià»,106 el seu llegat impregnà tot el moviment d’esquerres del País Valencià de començaments de la represa democràtica.
1.F. PROTESTA ESTUDIANTIL I ORGANITZACIÓ CONTRA L’IMMOBILISME DEL RÈGIM
Resulta interessant observar el moviment estudiantil valencià en relació amb el context espanyol i internacional, perquè malgrat mantindre particularitats, pulsions pròpies i un rebuig recurrent a qualsevol seguidisme extern, permetrà seguir el canvi d’expectatives generacionals de la gent jove que no havia viscut la guerra ni acceptava el conservadorisme social i la resignació ambiental. «Durant els anys seixanta l’eclosió d’una cultura juvenil internacional es va retroalimentar amb una protesta universitària creixent, la petició general de la qual fou de major democràcia en el sentit de Rousseau o participatiu del terme en la cultura, la política, la
